TERROR GEOMÈTRIC

Setanta-tres anys, cinc mesos i disset dies. Això diu el rellotge fracturat de la seva ment. El dia que ell va creure la veu –una vibració cerebral, no un so– que emanava del triangle impossible de Penrose materialitzat a la paret del seu estudi. “Entra”, deia. “Veuràs l’esquelet del món”. I ell, el matemàtic, va creure. Va travessar el llindar de la paradoxa.

L’èxtasi inicial va ser breu: la bellesa pura de línies que no es trobaven, angles impossibles. Després, la primera distorsió: intentar caminar cap a una aresta que s’allunyava, mentre la paret d’entrada li pressionava l’esquena. Va mirar-se: les cames, allargades com de goma; la mà, les dents estirant-se cap a l’infinit en espirals nauseabundes. La carn protestava. Ossos cruixien sota una pressió invisible, com si l’espai l’estirés en direccions contradictòries. Un crit es va esvair abans de néixer, engolit per la geometria àvida.

Les dècades es van esllavissar en un laberint de paradoxes mòbils. El temps es va fer broma: hores comprimides en segons d’agonia, eternitats de buit gelat. Va veure’s caminar en un bucle perfecte, cridant a la seva pròpia esquena desesperada, rebent només la mirada buida del seu propi terror abans de ser engolit de nou.

La bogeria va arribar en onades, després com un mar permanent. Les “parets parlaven en angles”: aguts que xisclaven com vidres trencats; obtusos que murmuraven amenaces profundes. Els vèrtexs l’observaven amb mirades de glaç. Va intentar rendir-se: “Heu guanyat! Feu-me deixar d’existir!” La súplica va reverberar, tornant distorsionada, convertida en un riure geomètric.

El dolor autoinfligit era un pobre alleujament: copejar una paret que cedia com a gelatina, tornant l’impacte com una ona que el sacsejava per dins. La fam i la set eren records llunyans, reemplaçades per una lluentor interna que el mantenia viu, alimentat per la mateixa paradoxa. El seu cor bategava al ritme de les pulsacions de l’espai.

Un dia (o un any?) va albirar una altra presó: una entitat cristal·lina, un conglomerat de sòlids platònics que giraven amb dolorosa lentitud. Amb ulls de forat negre, va emetre “reconeixement”. Van intentar tocar-se, mà tremolosa cap a l’aresta esmolada. L’espai entre ells es va distorsionar violentament, multiplicant la distància per mil. Va veure com l’entitat era arrossegada per un remolí de línies serpentejant, desapareixent en una convulsió de perspectives. La seva ona silenciosa de terror matemàtic el va sacsejar fins a la medul·la. Estava sol. De nou.

Ara, després de setanta anys, cinc mesos i disset dies, “Ell ja no lluita”. S’asseu (o el que creu ser “asseure’s”) en un racó aparentment estable, mirant fixament una aresta que canvia: recta, corba, infinita, un punt, tot alhora. És la porta que no condueix enlloc. La promesa que el va enganyar.

El terror ja no és l’onada. És “l’aigua, l’aire, l’estructura dels seus ossos” sospitosament flexibles. És la geometria de la seva ment, desfeta i reconfigurada milions de vegades. Sap que no sortirà. L’entrada va ser una dissolució. La seva matèria i esperit van ser absorbits i reescrits per la paradoxa. Ell “és” el triangle impossible de Penrose ara. Una petita part conscient i turmentada.

Quan tanca els ulls (inútilment, les imatges cremen a través de les parpelles), encara sent la remor convidant. Però ara en comprèn el vertader significat. No era “Entra i veuràs l’esquelet del món”. Era: “Entra i deixa de ser”.

I en el silenci fracturat de l’eternitat geomètrica, ell, l’home que ja no és home, somriu. Un somriure que li estira la cara en angles impossibles, reflex d’una acceptació plena de terror. El triangle és casa seva. La seva tomba. El seu Déu. I la fuga és la més impossible de totes les paradoxes.

L’aresta brilla, freda i eterna. I ell espera. L’únic que li queda en la infinitud de la seva presó perfecta. Esperar la següent distorsió, la següent punxada de bogeria, el següent instant dels seus setanta anys sense fi.




2025