L’ONA CÀLIDA

Aquella segona ona de calor va arribar amb un silenci opressiu. El termòmetre es va esberlar als 55ºC i, després, va començar l’espectacle tragicòmic.

Primer va ser la senyora Martina, al mercat, que va esclatar en una flamarada blava mentre regatejava el preu dels tomàquets. Després un noi rossenc al passeig marítim, demanant un gelat, va quedar només en una taca fumejant sobre el ciment que bullia.

Els noticiaris parlaven d’ “autocombustió espontània” amb veus embafades, mentre les ombres humanes carbonitzades s’acumulaven als carrers com art efímer. La gent sortia amb paraigües per ombra i ampolles d’aigua gelada, però era inútil. Alguns reien, nerviosos; d’altres ploraven silenciosament davant de l’absurd.

Els supervivents murmuraven: “No haurien d’haver sortit”, mentre es tancaven a casa, amb l’aire condicionat al màxim, encreuant els dits. Però fins i tot a l’interior, alguns van començar a fumar per les vores, com una espelma mal apagada. La calor no perdonava. Era com si la terra, exhausta, ens digués: “Prou, no puc més!” I nosaltres, absurds, continuàvem cremant-nos per dins i per fora.




2025