UN JOSEP PLA AL REVÉS

Això de fer un Pla al revés em va venir mentre observava la mar des de la fonda. En comptes de descriure el mar, vaig decidir descriure’l cap per avall. Els peixos nedaven amb el ventre cap al cel, les ones s’enfonsaven en lloc d’aixecar-se, i el sol, un disc fred i blanc, s’escampava com oli solidificat sobre les aigües invertides. Una gavina va passar caminant pel cel amb passejada de pagès, cridant amb veu de campana esquerdada.

La gent al passeig marítim caminava de mans, els barrets clavats a la sorra, les cames movent-se com estels mecànics. Vaig demanar un cafè. El cambrer, un home de bigoti líquid que es desfeia en gotes brillants, em va servir la tassa buida. “El cafè és a dins de tot”, va dir. Al fons, negre i profund, hi brillava l’absurd com una perla fosca. Vaig entendre llavors que el món, com una mitja giravoltant, té un costat invisible ple d’ombres que riuen.

I així, amb les paraules fent piruetes i la realitat descosida, vaig veure que descriure no és entendre. És posar el món boca avall i riure, fins que tot, fins i tot la bellesa, es desfà en un pessic de sal.

-No és això, senyor Josep?







2025