L’ÚLTIM TESTIMONI

L’aire de la sala d’autòpsies pesava com una làmina de plom fred i humit. Una barreja agressiva de formol, desinfectant i una cosa més profunda, més antiga, impregnava cada superfície, cada plec de la bata verda. Jo, amb les mans embolcallades en làtex doble i la màscara ajustada fins a fer mal, em plantava davant de la quarta taula. No era la primera vegada d’aquella llarga nit, però sí la que el pit em deia que seria la que em perseguiria.

El cos ja estava allà, despullat, exposat sota la llum crua de neó que no perdonava res. Un home, potser a la cinquantena, però la vida l’havia encarcarat abans d’hora. La pell, d’un groc cendrós on el ‘livor mortis’ començava a fixar-se en les parts baixes, mostrava una xarxa de cicatrius antigues i noves, testimonis muts de combats desconeguts. Les mans, encara enguantades per la brutícia sota les ungles mal tallades, eren mans de treball, de força bruta. Ara, inertes sobre l’acer inoxidable, semblaven escultures de cera mal foses.

Vaig començar com sempre, amb la fredor ritual que intentava imposar la ment sobre la nàusea latent. El bisturí número 22 va obrir la pell des de les clavícules fins al pubis amb un xerric sec, sorprenentment net. La carn subcutània, d’un groc pàl·lid, es va separar amb un lleuger cruixit. Vaig aixecar el flap cutani amb els ganxos, exposant la gàbia toràcica. Les costelles, com branques blanquinoses sota la llum, formaven una barrera fràgil.

La serra pneumàtica va entrar en acció amb un brunzit agressiu que va omplir la sala, fent vibrar l’aire carregat. La dentada va mossegar l’os, alliberant una pols fina i blanca que flotava com un mal presagi. Vaig treure el triangle esternocostal. Allà dins, encaixats amb una precisió macabra, els pulmons es mostraven inflats, gairebé violents en la seva immobilitat. Un negre de sutge impregna els lòbuls inferiors, les vores estan retallades per l’emfisema subcutani. “Fumador”, vaig pensar automàticament, però la crítica es va quedar en suspens.

Vaig passar a l’abdomen. La panxa, flàccida, va cedir fàcilment sota el bisturí. La perfusió de fluids corporals, tèrbia i amb una olor àcida que s’enfonsava fins a la tràquea, va inundar la superfície de la taula. Vaig haver de treure esponges per absorbir-la. Vaig anar seguint el camí, identificant òrgans amb noms clínics que sonaven buits: fetge amb signes de cirrosi incipient, estómac buit, pàncrees sense particularitats. Cada òrgan extret, pesat en la balança freda, descrit amb veu monòtona en el gravador, era una reducció obscena d’una existència complexa a unes dades, a unes lesions.

Però va ser quan vaig arribar al cor quan la mà em va tremolar, per primera vegada en anys. Estava encastat en la seva bossa pericàrdica, que semblava tensa. En tallar-la, un doll de líquid sanguinolent, gairebé negre, va brollar amb força inesperada, esquitxant la visera de la meva màscara. El cor mateix estava dilatat, el múscul flàccid, amb zones d’un color marró terròs indicant una necrosi antiga. “Infart massiu”, va dictar el meu cervell, però les paraules van sonar a excusa.

Vaig sostenir l’òrgan en les meves mans embolcallades. Encara era calent en comparació amb la fredor de la sala. Va pesar massa. Vaig sentir la seva mida desmesurada, el fracàs silenciós que havia posat fi a tot. Per un instant, no vaig veure un òrgan defectuós, sinó la bomba que havia impulsat a aquest home per carrers polsosos, per barracons miserables, per taules buides. Que havia palpitat d’esforç, de por, potser d’amor en algun racó oblidat. I l’havia traït. L’havia deixat caure aquí, sota aquestes llums implacables, exposat a les meves eines i a la meva catalogació freda.

Vaig deixar el cor a la balança. El xoc metàl·lic va ressonar com un tancament de porta. La boca se’m va emplenar d’agror. La màscara em semblava una presó, el formol una ofensa. Qui era jo per desmuntar així un home? Per reduir la seva història, el seu patiment, a un informe d’observacions i pesos? El realisme de la sala, cru, químic, desinfectat, em va semblar de cop la mentida més gran. Hi havia una violència inherent en aquest acte, una profanació que cap protocol podia disfressar. Estàvem registrant la derrota, sí, però també celebrant, de manera burocràtica, la victòria definitiva de la mort sobre una vida que, amb tota la seva brutícia i patiment, havia existit, havia lluitat, havia “estat”.

Vaig netejar esquitxades amb una compresa que aviat va quedar impregnada de roig i groc. El brunzit del ventilador de la sala semblava dir “següent, següent”. Però l’olor de sang vella i de buit interior, i el pes d’aquell cor fallit a les meves mans embolcallades, em va perseguir mentre tancava la incisió amb una sutura gruixuda, mecànica. Un altre cos per a l’arxiu. Un altre testimoni mut de tot allò que la nostra ciència freda no pot, ni vol, entendre. L’últim acte de violència no l’havia comès la mort, sinó la nostra necessitat impúdica d’esquarterar-la per entendre-la. I allà, sota les llums de neó, només havíem trobat buidor i una trista olor que s’adheria a l’ànima.

A tants i tants...






2025