EL CÀNTIR TRENCAT

El silenci del taller, després d’ella, era més dens que l’argila humida. En Joan contemplava el torn buit, encara vibrava dins seu el record de les mans de la Lluïsa. No sobre el seu cos, aquest cop. Sobre la ceràmica. Com sempre, cada trobada s’acabava aquí, entre les gerres i els gots a mig fer, l’erotisme transformant-se en una cosa més aguda, més perillosa: una obsessió que deixava cicatrius d’angoixa al seu pit.

Cada visita era un ritual de tensió creixent. La Lluïsa arribava com una tempesta anunciada, vestint roba que semblava desafiar la gravetat, que suggeria més del que amagava. Un toc aquí, un esbufec allà, un somriure que li lliscava pels llavis com la seda sobre la pell nua.

Ell, captiu en la seva pròpia gàbia de desig i por, responia com un instrument afinat només per ella. Les seves mans, fortes per a modelar l’argila, tremolaven quan s’atrevien a seguir la corba d’un muscle sota el jersei prim, o la línia de la mandíbula mentre ella inclinava el cap per observar una forma. El contacte era elèctric, breu, deixant un rastre de foc que consumia l’aire entre ells. Un foc que no s’apagava mai del tot, sinó que s’amagava sota cendres d’espera.

Els cossos es buscaven en el taller estret. Un moviment per apropar un estri, un gir per evitar-se, es convertien en una dansa carregada. L’esquena d’ella arquejada sobre la taula de disseny mentre examinava un esbós, era una invitació que li tallava l’alè. L’olor d’ella, barreja de perfum i suor subtil, s’enfilava en ell com una droga. Ell s’acostava, gairebé sense voler, la respiració escurçant-se, el desig un nus al ventre, més dur que qualsevol argila. La tensió arribava al límit, palpable com la humitat abans de la tempesta. Però sempre, sempre, ella girava en aquell precís instant, els ulls brillant-li com vidre fos, amb una paraula tallant o una excusa brusca que el deixava suspès a l’abisme de l’expectativa frustrada. Un joc cruel. Una seducció constantment interrompuda.

Fins avui.

Avui, la tensió havia arribat a un punt de ruptura. Com el fil d’una corda massa estirada. Ella havia acostat els llavis a la seva orella. El seu alè calent com un ferro, murmurant alguna cosa que no va escoltar, només va sentir. La seva mà havia lliscat, amb una intenció inequívoca, per sota de la seva samarreta, cremant la pell del ventre. I en Joan, impulsat per una ona de necessitat i terror, va agafar-la pel braç. No amb tendresa, sinó amb la força bruta de la desesperació acumulada. Els ulls d’ella es van obrir com un deixondir sobtat, sorpresa barrejada amb quelcom més fosc.

Sense una paraula, ella es va alliberar amb un gest sec. Va mirar al seu voltant, com buscant alguna cosa. La seva mirada es va aturar en un càntir alt, acabat d’eixugar, que esperava la segona cocció al prestatge. Un objecte bell, prometedor, ple d’ús futur. Amb un moviment ràpid, gairebé violent, la Lluïsa el va agafar per l’ansa.

“Tant d’anar el càntir a la font...” va xiuxiuejar, la veu aspra com el paper de vidre, “... que arriba un dia es trenca.”

I el va deixar caure. L’objecte de ceràmica va xocar contra el terra de ciment amb un esclat sec, cristal·lí, devastador. Es va esberlar en un munt de trossos, escampant-se com llàgrimes de terrissa.

El soroll va tallar l’aire com una navalla. En Joan va mirar les restes, després a ella. Els seus ulls no hi havia triomf, ni ira. Només un buit immens, un final reconegut. Sense una paraula més, la Lluïsa va girar els talons i va sortir del taller. La porta es va tancar amb un clic suau, definitiu.

En Joan va quedar-se mirant els fragments. No va sentir alleujament. Ni tan sols pena, encara. Només el silenci aclaparador després de l’explosió. El càntir estava trencat. El joc, la tensió, la promesa constantment ajornada... tot s’havia esmicolat. En la quietud que va seguir, només respirà. Per primera vegada en molt temps, l’aire no pesava.





2025