Queda't a sopar

QUEDA’T A SOPAR!   


Quina il·lusió li fa a la Txell, muntar un sopar pels de la colla. Podrà lluir el pis i de passada la vaixella del regal de noces. Seran dotze. No fos cas que faltessin plats i cadires… es diu a si mateixa, justificant-se per haver exclòs la Mai, perquè no té parella. Si la convidava… hagueren sigut tretze a taula! Només de pensar-hi, se li posen els pèls de punta. 

La Txell pateix fòbia cap el número tretze. Fins i tot sap que això té un nom, com una malaltia, per això se n’avergonyeix i no ho ha confessat mai a ningú, ni tan sols al seu home.

Quan el vespre del sopar la meitat dels convidats ja tenen el got de l’aperitiu a la mà, sona altra vegada el timbre. La Txell obre corrents. Són els que faltaven i un desconegut mal engiponat amb cara d’angúnia. Amb un somriure exagerat, els fa passar però li barra el pas a l’intrús. Se’l queda mirant i li fa un gest d’interrogació amb la barbeta. L’home embasta una presentació coherent quan, des de la porta oberta de la sala, el veu el marit de la Txell que surt disparat a abraçar-lo.  

—Ostres, nano, quant de temps! Què és de la teva vida? —exclama el marit de la Txell.
—Misèries, noi —diu l’altre, arronsant les espatlles—. Perdona, veig que teniu gent… segur que no és el millor moment, però jo…
—Res, home, res! Passa i queda’t a sopar amb nosaltres!

La Txell posa cara d’esglai i estossega perquè el seu home la vegi fer que no amb el cap. No té sort. Amarada de suor, no ha pensat a tancar la porta. Quan es gira per fer-ho, veu sortir la veïna del costat, tota empolainada. La Txell, desesperada, la pren pels braços i la sacseja. 

—Fina, és qüestió de vida o mort! Avui has de sopar amb nosaltres! 
—Però si jo no sopo mai, nena… A més, avui, tinc partida de bridge.
—Pel que més vulguis, Fina… —suplica la Txell—. Demà t’ho explicaré tot.

—Bé, d’acord… però només prendré un iogurt!

La Txell respira alleujada, afegint:

—Gràcies, Fina. Pots portar un parell de cadires…?



Pseudònim
—     MOSTELA