Cercador
Professió 'Sus labores'
Un relat de: Montserrat Agulló BatlleQuan els fills eren petits, recordo els matins com una carrera d’obstacles des de que els despertava fins que els veia marxar amb el seu pare cap a la escola. A l’Eloi li costava molt eixorivir-se, i les bessones, l’Aina i la Ivet, començaven a jugar al llit una amb l’altra i no hi havia manera que es vestissin i anessin a la cuina a esmorzar. Eren moments que m’haguessin calgut sis o més braços independents del meu cos, per estar a la vegada a les habitacions dels nens i a la cuina preparant l’esmorzar. En Jaume, el meu home, alguns dies semblava una criatura més. Treballava en un banc, havia d’anar ben “trajat” i em solia demanar ajuda pel toc final de la corbata. A veure quan deixaran d’imposar-te-la o aprendràs a posar-te-la tu mateix, li deia tot rondinant. Mentre em donava un cop de mà amb l’Eloi jo pentinava a les bessones, que quasi mai es conformaven en portar el cabell recollit amb una cua i volien anar amb trenes. Molt entretingut fer-ne quatre!
Bols de llet, cereals, sucs de taronja, torrades amb melmelada, posar la cafetera en marxa, preparar els entrepans de l’esmorzar. Recordeu d’agafar la bossa de gimnàstica, de piscina. No us oblideu la motxilla, de tants cops que ho repetia, crec que ni m’escoltaven.
Ja esteu a punt? deia el seu pare amb les claus del cotxe en una mà i obrint la porta del rebedor amb l’altra. Digueu adéu a la mare, i jo me’ls mirava alleugerida al veure que un dia més, el miracle de tenir-los a punt havia funcionat.
Un cop sola, em prenia un mos del que fos, un cafè ben carregat i, desprès de posar els bols, plats i coberts a la pica, començava la resta de feines de la casa: fer els llits, endreçar les habitacions dels nens, escombrar, posar rentadores. A vegades posava la ràdio, però d’altres m’agradava estar en silenci sentint només el soroll de la rentadora en la soledat de la casa. Trobava relaxant anant sentint com el bombo anava donant voltes.
Una altre de les tasques pràcticament quotidianes era anar a comprar al súper o al mercat. Com que coneixia força gent del barri, sovint feia petar la xerrada amb un o altre.
Dinava en un pim-pam a la cuina i després m’estirava una estona al sofà del menjador. No podia badar, els nens sortien a les quatre de l’escola.
Preparava el berenar d’aquests i sortia rabent a buscar-los. Els dies que tenien extraescolars, m’ho solia combinar amb altres pares de l’escola per portar-los o bé anar a buscar-los. A vegades el meu marit també col•laborava.
A les set, pel cap baix, començava la rutina més o menys igual de cada vespre. Si us afanyeu a fer els deures, els deia, podreu jugar una estona abans d’anar a la dutxa.
Sempre miràvem de sopar plegats i, després, abans d’anar a dormir, els explicàvem contes. A les nou i escaig, quan finalment la son els vencia, la casa era un oasi de pau.
Els caps de setmana la rutina era molt diferent. No hi havia ni horaris ni presses. Més d’una vegada l’Eloi, l’Aina i la Ivet es mig barallaven per portar-nos l’esmorzar al llit. Me’ls mirava feliç. El brogit i els seus riures em compensaven en escreix la feina i la soledat dels altres dies.
Eren els anys setanta. Ara passats els anys, que m’ho miro amb més objectivitat, penso que mai he treballat tant com quan els fills eren petits. Era un ‘non-stop’ de feina de dilluns a divendres amb l’avantatge, això sí, que el meu ‘cap’ era jo mateixa. Sempre he trobat sarcàstic que en el DNI de moltes dones que, com jo, no paraven de pencar en tot el dia, digués que ens dedicàvem a ‘sus labores’ en comptes de posar ‘mestressa de casa’. Una feina que hauria d'haver merescut una retribució, com qualsevol altra feina.
En els DNI actuals l’apartat on figurava la professió feliçment ha desaparegut.
‘Sus labores’ va ser una expressió que durant molt temps va estar vinculada a les tasques de la llar. Qui sap si més d’un pensaven que les dones dedicades a ‘sus labores’ no paraven de tricotar i cosir. El terme de “mestressa de casa a temps complert” hagués sigut sens dubte molt més clarificador i per descomptat més apropiat.
Comentaris
-
ben relatat[Ofensiu]Atlantis | 22-01-2025
Mai he estat mestresa de casa a temps complert. Combinar treaballar fora i dins de casa ( fer doble jornada) era també molt estrasant i no arribaves a tot.
La conciliació laboral que tant es parla, és imprecindible. Després es queixen de que no hi ha nadons.
Molt ben relatat el tema i molt real.
-
Molta feina [Ofensiu]Xavier Valeri Coromí | 21-01-2025 | Valoració: 10
Era molta feina i dura. Mai ha estat gaire reconegut l'esforç de pujar tants fills. Una narració testimonial que explica molt bé la situació d'una mare de família.
-
Molta feina [Ofensiu]Xavier Valeri Coromí | 21-01-2025 | Valoració: 10
Era molta feina i dura. Mai ha estat gaire reconegut l'esforç de pujar tants fills. Una narració testimonial que explica molt bé la situació d'una mare de família.
-
Serveixi aquest comentari com...[Ofensiu]llpages | 21-01-2025 | Valoració: 10
homenatge a totes i cadascuna d'aquestes dones de casa que han fet pujar generacions sense cap tipus de reconeixement. Com diu el text, un no parar del matí al vespre, un treball no remunerat i sotmès a una rutina molt difícil de trencar. Enhorabona, Montserrat, per aquest retrat fidel d'un temps que no ha marxat del tot.
-
Una cursa...[Ofensiu]Rosa Gubau | 20-01-2025
d'obstacles quan s'ha de tenir cura dels fills i de la llar, però com bé dius, i malgrat el cansament, un cop superats, i després d'haver fet un merescut descans, resulta molt satisfactori. El mal anomenat sus labores, és tot un despropòsit, no dona cap valor ni reconeixement a la mestressa de casa.
Una bona reinvindicació.
Salutacions Montserrat.
Rosa,
Valoració mitja: 10
l´Autor

42 Relats
146 Comentaris
6624 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.
Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.
A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.
A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).
Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.
Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.
Últims relats de l'autor
- La maleta de la meva vida
- Ulls blaus
- L'àvia joguinaire
- Joguines, segona part
- Joguines ,primera part
- Donant veu al "Word"
- Tant de bo algú ens hagués dit
- Una història de gats (bastant insòlita)
- Professió 'Sus labores'
- Terror contingut
- Carta d'amor
- Els pins de l’altra banda del riu, verds color d’esperança.
- Nit de Reis
- Autosuggestiío
- Cava, neules i torrons