Pessigolles

Una bona descripció de sentiments i sensacions humanes traslladades a un objecte que ben amanyagat podria comprendre’s el que sent.
Felicitats amic un relat molt aconseguit.
Una abraçada

De l'Aleix de Ferrater jo em quedo amb això:
"Aquest silenci, basarda pura, únic, l’havia viscut infinitat de vegades i sempre presagiava el gran moment de la nit, el nostre màxim motiu d’existència. Era ben curiós, però malgrat la gran experiència que ens acompanyava, aquell moment continuava sent tan màgic com el primer dia..."
Visquent una infinitat de vegades un moment de silenci, cosa que ens ha passat a tots, ja podem dir taxativament que hem viscut una infinitat de moments. Cal saber ara si la infinitat i la eternitat podrien arribar a ser sinònims mai.
Tant l'Aleix com qualsevol humà s'escarrassa amb la idea, concepte o noció de la mort -que no és més que això- contraposant-la a la de la vida. Falsetat pura de la que, sembla, mai ens em podrem deslligar.

A la poesia 'Viure o morir' on hi diu:

"Pensar, encomana.
No pensaré gaire en la vida,
no pensaré gaire en la mort.
Llavors, què em queda?
De què escriuré? "

Hi ha la resposta.

Tu mateix, vosaltres mateixos,
"et pur si muove"

és fàcil tancar els ull i imaginar-se arquet i violí en aquest relat curt i intens a l'hora.

de música i mots,
de realitat i ficció,
de pessigolleig i desig...
Molt bon relat, i moltes gràcies
pels teus comentaris.
Molt bon estiu!!!!!

Moltes vegades, desprès de llegir un relat, dono una ullada als comentaris anteriors i he pogut comprovar que he vingut a llegir-lo —si no es cola un altre comentari— aconsellat per la mateixa relataire que el “criticaire” anterior.
He gaudit del relat. Ja d’entrada no amagues l’objecte del qual estàs parlant, és més, crec que és el que vols... copsar l’atenció del lector. En el meu cas ho has aconseguit plenament. He sentit pessigolles, unes tendres pessigolles.
—Joan—

...em recomana aquest relat, curt, tendre i emotiu.

I no s'equivoca, Aleix! Un relat que traspassa i travessa, que segueix restant endins de qui el llegeix una estona més... L'he revisitat en diverses ocasions i avui m'animo a dir quatre paraules que no diuen gaire, però que intenten transmetre allò que he sentit.

Gràcies pel relat i per la visita, d.

Gràcies, Aleix. Sobre el teu comentari, és Atenea Niké. Es refereix a la imatge de Niké en un fris, lligant-la sandàlia ...

M'agrada el teu text

vas llegint el relat i et vas trobant dins , notes les sensacions, notes les "papallones al estomac", és molt maco Aleix, és un relat amb música de paraules

meravellós com les notes del violi que al llegir-lo
fa pessigolles a la sensibilitat
una abraçada
Josep

Preciós, delicadament elegant i gentil.
Et convido a escoltar^" violi trist" ( si se fer l'enllaç sortirâ)




Avant

...relat és fabulós, m'ha agradat moltíssim. És perfecte, és tendre, amb caliu. Has donat ànima a un violí. El meu pare sempre deia que si hagués hagut de tocar algún instrument hauria triat el violí, deia que tenia ànima, que les seves notes et podien portar des de la tristor més profunda a l'alegria més eufórica.
En fi Aleix un relat excel·lent.
Una abraçada.

Molt original aquest relat escrit en primera persona, en què el protagonista és una ésser inanimat. Aconsegueixes que el lector es posi en el lloc de l’instrument oblidant que la història és inversemblant.
Aquest instrument de vent necessita de l’arqueta per viure, sense ella no és res. Nosaltres, els humans, sovint necessitem d’objectes, animals o persones per aconseguir viure plenament la vida.
Ens llegim
Núria

Aleix, quin relat tan deliciosament musical. Has donat vida i consciència a un objecte, i l'has convertit en un personatge amb sentiments i records. M'ha agradat moltissim!

Aquesta sensació que tot és nou un cop més, quan tornem a començar, malgrat tota la història que s'acumula als dits i als estómacs, deu ser única i proablement addictiva.
El cos es prepara de bell nou, la ment vacil·la, però ja ha après a fiar-se de la memòria it-nerna dels músculs i dels nervis... deixarà que siguin ells, savis hereus de desenes de generacions que s'han transmès aquest ofici que fa afinar sobre l'infinit de sons possibles i trobar la delicada, exquisita, equilibrada màgia de la música.
Molt ben tranmsesa, sens dubte perquè ha estat molt ben viscuda, en un relat que ens porta des de l'interior confortable d'un automòbil a l'esplendor -no importa si més o menys rica, si més o menys modesta- d'una sala de concerts.
Una abraçada,
franz

Quin protagonista més especial, el d’aquest relat!
Original punt de vista el que desenvolupa el text...

M’ha semblat molt ben plantejada la introducció al recull de sensacions, que has anat exposant després amb detall i cura, fins aconseguir que resultin vívides per a qui les llegeix.

Trobo deliciós el sobrenom de “pessigoller”, molt adequat al fer del violinista, però també bell i expressiu per sí mateix.

I m'ha semblat molt generosa la consciència ( personalitat? ) de l’ instrument, en reconèixer que sense l’arquet ell no és res... tant de bo algunes persones poguessin aprendre d’ell!

T’envio una abraçada generosa de mida,
Unaquimera

molt ben ideat i desenrotllat, Aleix!, aconsegueixes trametre un munt de sensacions. també nosaltres ens sentim transportats en aquest viatge pel món de l'art, del silenci, del tacte..., molt bonic!!, felicitats!!

Li has donat el to just d’enigma al principi, amb alguna pista important. Ben treballat, ben lligat, ha estat un gaudi sentir l’ànima d’aquest bell enginy, el seu escalf i la seva veu única. Felicitats, Aleix, abraçades!

Confesso que , al començar a llegir, no tenia ni idea de què es tractaria, però m'agrada el gir que has donat al assumpte.
Aquestes" pessigolles" m'han fet vibrar a mi també.
Saps que Napoleó deia que la música era el menys molest de tots els sorolls?
No sabia el que es perdia , no creus?
Una delícia llegir-te.
Una abraçada Aleix

Estic poc inspirat, però tot d'una...és el privilegi de...diguem-li art. Per entedren's.
No som tots instruments, d'alguna manera? on acaba l'instrument i on comença la música? es dit que la diferència entre el materialisme i la religiositat es troba en que en el primer cas,es tracta a les persones com a objectes, en el segon als objectes com a persones...les paraules també són instruments no?

Hola, Aleix,

M'encanten les històries els protagonistes de les quals son objectes inanimats. És l'escriptor qui els atorga vida, una vida que pot arribar a tenir una gran tendresa, sempre i quan estigui escrita amb sentiment.

I el teu protagonista n'és molt, de tendre i de sensible, perquè tu l'has descrit amb amor.

Et felicito, company, rep una molt cordial abraçada,

Pilar