Per sempre, tu més que jo.

És trist pensar que quasi sempre qui més calla, és qui més pateix. No és just. Però l'amor moltes vegades fa que un sofreixi pels dos, mentre l'altre se sent màrtir, sense adonar-se'n de la sort que te de tenir algú que estima per dos.
Una abraçada

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Una vegada em vas dir… més o menys, contestant a la meva eterna pregunta que no entenc la poesia -jo, solament, entenc les paraules que rimen, quan estan escrites amb paraules que diuen el que diuen, sense embuts, sense metàfores, directes-, repeteixo, em vas dir més o menys: "Joan, la poesia, de vegades no cal entendre-la del tot, n'hi ha prou en que notis que té música que t'arriba"
Bé, doncs, es més que possible que la frase no la recordi ben bé, però, ves per on he sentit campanetes, hi ha alguna cosa en aquest poema, com en tants altres escrits teus que m'arriben.
Si no entenc la poesia, i a més a més no he comprès el teu comentari fes-m'ho saber ràpidament… això voldrà dir que sóc un cas… quasi sense solució!
Una abraçada sincera!
- Joan -

Tantes paraules no dites, tantes coses callades, tants secrets guardats sota pany i clau, tants fantasmes penjats a l'armari darrere la porta tancada del silenci...
fins i tot en mig de l'amor, al costat de la passió, a sota de l'ànsia, a pesar de les mirades que despullen l'ànima i dels tactes que exploren el cor, em mig de poemes i declaracions i d'entregues, sempre resten els mots no pronunciats.
I surant, per damunt de tots i de tots, les ombres que enfosqueixen aquells que són pronunciats, que es perllonguen tot i el sol i els dies clars...

Com sempre, una delícia venir a beure de la teva font que raja sentiments sense entollar el camí per on apropar-me.

Una abraçada de les que no fan patir gens,
Unaquimera

un dolor esmorteït pel patiment constant.
Una resignació, un no poder rebel·lar-se contra allò que ens esclafa i se'ns imposa, de vegades amb una força subtil però contundent.

És trist, però la bellesa, sovint també ho és.

petons!

gypsy

Ja veus que m'agrada llegir els teus poemes i reflexions.
Aquest arriba molt al cor.

"vestint el cor amb les mans", que bonic, Gessamí_blau!

Hi ha qui esbomba arreu la seva pena com ùnica en el món. Hi ha qui no mira, no vols mirar els ulls de "l'altre" i preguntar-se quan dolor ho ha dins d'ell.

Com molt bé dius hi ha qui, calla i somriu mentre per dins plora. M'ha agradat molt el teu realt. felicitats.

M'han fet feliç les teves paraules ,que abraeixo. un petó!

té la tendència a monopolitzar el protagonisme en l'amor ("si m'estimessis la meitat del que t'estimo jo..."), en el dolor ("dels dos, qui pateix més sóc jo"), en els regals ("et regalaré un anell"... amb els diners dels dos, oi? )...
l'autèntica actriu interpreta en silenci, passa dels aplaudiments i quan baixa el teló, somriu.
En cadascun dels teus escrits hi ha quelcom d'especial, quelcom que toca el cor, mai et quedes indiferent i aprens una pinzellada de la vida...
Sense fer soroll ni malgastar paraules, fabriques petites obres d'art i em robes el cor.
Petons i una abraçada, jo més que tu! je je

M'he sentit identificada amb el teu relat.
De vegades estem massa pendents dels sentiments dels altres i no pensem amb els nostres. En una relació mai s'ha de patir més del necessari, si és possible....molt bonic
Un petó

Teresa

Ostres, m'ha encantat, de debò, és el primer cop que et llegeixo i ho faré més sovint. Encantada.
1 ptó:

b#NaT#b

Sempre hi ha qui necessita estar un esglaó més amunt per sentir-se més segur i sempre hi ha qui està disposat a baixar-lo per tal de no iniciar guerres inútils. La comprensió, però, por arribar a ser un costum molt dolorós. M'ha agradat molt aquest poema-retrat de la vida quotidiana. I quina sort que sentissis necessitat d'escriure ...