Penèlope

no en va estàs entre els meus preferits/des. La força que té aquesta història es basa en el brutal contrast entre la càrrega emocional de la separació i els detalls domèstics com a contrapunt necessari (l'aigua és al foc, compte que no es vessi!). Em recorda molt la imatge de la meva mare plorant per la mort de la meva àvia mentre fregava els plats apressada per agafar el tren i anar al poble (al seu poble) a on l'havien d'enterrar. Un relat esplèndid!

... passo per aquí i el torno a llegir.
Un esbós tan exacte dels personatges, una pinzellada tan precisa dels perfils ... Una sensibilitatque traspua de cada frase, una concentració de sentiments en tan curt espai ...
Com s'aconsegueix, això ?

T'havia llegit ja anteriorment, però mai m'havia atrevit a dir-te res, perquè ho fas tant bé...que, em quedo palplantada, esmaperduda i i i i
En saps molt. Et puc dir: els títols, bons. La tècnica, l'ús de les eines: impecable, eficient, "resultón", o sigui que dóna resultats. El temes: em sembla que en realitat tens UN tema.
Escrius sobre EL tema, i en cada relat busques una visió diferent, aprofitant la història per fer reflexions de gran profunditat, retratant els teus personatges des d'una zona molt interior. i trobant un to senzill i madur.
Són relats transparents, snse noses, ni excessos de cap mena. Es que ja no sé que dir...tens un do, i em sembla que el do de la lletra deu ser un do dels déus com la bogeria, la bellesa, la innocència... O potser, tal com dius a la teva biografia és que ets així, clara, eficient, profunda, i molt hàbil per comunicar-nos la teva significativa visió de loes coses.

Si vens pel meu recó
tingues compassió!!

un retrat àgil, precís, captivador, bell, amb imatges precioses malgrat el dramatisme esfereïdor d'un moment tan dur. Visca la Penèlope! A fer la mà el monyicot de l'Ulises!
Qui siga vosté, li done les gràcies per alegrar-me el dia. Marxe botant amb un peu...
Em sents dir... què bonic, que bonic, què bonic?
És clar què tornaré i... Ah! Vaig a posar-li nota, és la primera volta què faig, saps? Però és del tot inevitable què li pose un 10.
A reveure!

Done gràcies a la fortuna per haver-me dut aci.
Ho dic seriosament. És un relat magnífic!
Quina allau de paraules...
faré una pausa... vull tornar-lo a llegir
torne només puga...

M'agrada molt...

La dona, per fi abandonada pel marit, fa la seva lliuta per la llibertat, fantàstic...

T'afegeixo a preferits. Salut!!!

Hola Fredia. M'afegeixo amb entusiasme, i de nou, a tots els comentaris que subratllen la rellevància de la teva manera de redactar, l'estil. Un estil diàfan i clar també present, sense excepció, en els altres relats. Però he de dir que «Penèlope» està teixit amb una força inusual, apuntalant cada fibra des del principi fins el final. A més a més, l'argument demostra la vigència d'obres universals com l'Odissea d'Homer (o qui l'escrigués) i, per tant, que al segle XXI existeixen Ulisses extraviats, camins d'Ítaca i Penèlopes al llindar de la follia immerescuda. Ara, del que estic content, insisteixo, és de llegir els relat d'una persona que té les idees clares, toca de peus a terra i narra fets quotidians defugint retòriques innecessàries.

Ben cordial,
Jofre.
PS. Un altre gran encert fer servir el nom d'Irene.

he vist durant una bona estona, i diria que més d'un cop, aquest relat als destacats, i no he pogut evitar la curiositat que m'ha portat fins aquí.

I no m'estranya que estigui en els destacats. Descrius l'instant amb una claredat absoluta, emmarques una imatge d'una manera perfecte, de manera que el lector pràcticament pot fer-se una imatge de com és ella, de com és ell. De la vida que han dut en comú.

Un relat molt ben estructurat i amb els mots justos. M'ha agradat moltíssim, de veritat. Destacaria especialment el final, la manera d'amagar el dolor rera accions i fets que mantinguin el cap ocupat.

Em sembla curiós el títol. Em porta al cap continuament la cançó del Serrat. Puc preguntar-te per què aquest títol?

Un barret per vós ple d'aplaudiments!


Salz.

Quan et cau el món a sobre, la reacció és imprevisible,
el més dur és rebre la notícia quan no t'ho esperes ni sospites res, és com una traïció. Traïció? potser no.
Jo fa temps vaig aprendre que no es pot governar en el cor de les persones i vaig decidir que si la meva parella s'enamorava d'una altra, més jove, més guapa, més intel.li gent, més tendra o amb menys mal geni, jo, no hi podria fer res. Valorar la part bona mentre va durar i llestos. Jo també netejaria les rajoles de la cuina i intentaria omplir la meva vida amb quelcom diferent que no hagués tingut o experimentat fins aquell moment.
El que no podria suportar és que algú estigues amb mi per pena o perquè tenim dos fills o perquè ja fa molts anys.

Un relat fantàstic amb una sensibilitat enorme!

gypsy

la follia, com per l'amor, com per escriure!!
Fredia, m'han encantat els teus tres relats. Què puc dir-te que no t'hagin dit ja? És una prosa subtil, plena de matissos i plena de detalls adorables, que et fa entrar dins, molt endins dels personatges i embolcallar-te en una història fabulosa. M'ha encantat i no tinc més paraules. Al meu parer, només li treuria la darrera frase sobre Ulisses, tot i que sé que és precisament el fil amb el títol. No em facis cas però. Només repetir-te que trobo que escrius molt bé i dir-te que és un plaer llegir-te

Una abraçada,

Leela

a les demostracions d'entusiasme que ha generat la teva prosa. M'apunto al club de fans!
Ceratament, tens un estil narratiu senzill però dens, bell, però sense empalagar... i se m'ha fet molt proper.
A més, fas un tractament de la temàtica molt i molt atractiu, lo qual, junta amb l'estil, fa que un, en acabat de llegir aquest relat, tingui l'agradable sensació que res li falta i res li sobra.
M'ha encantat.

Una abraçada.

Arbequina.

Hola Fredia,
Estic molt content de què m'haguis comentat, perquè així he tingut l'oportunitat de llegir-te. T'admiro moltíssim per la teva narrativa tan neta i clara, i també t'admiro perquè has aconseguit que fos capaç de llegir el teu relat amb una atenció per a mi inusual.
Jo em considero un poeta de calaix que no en sap pas res de mètrica, només escric el que el cor em dicta.
I dia a dia segueixo rodant per arreu i obro totes les portes que em poden acostar a les meves millors inspiracions. Tu,Fredia, has aconseguit que en llegir-te, penses que els petits poetes també tenim el dret de somiar a arribar a Ítaca.
Brindo per les illes gregas que algun dia sé que em portaran a Ítaca tot passant per Folegandros,
Roda03

Déus, essències irrenunciables; el destí és un metrònom que regula amb precisió tots els esdeviments.

Has aconseguit l'estètica deliciosa dels clàssics, plasmant l'emprempta de les emocions humanes en aquests esquemes sempre vigents.

És un merit poder dir tantes coses i deixar-ne tantes, que només s'intueixen, penjades entre aquestes línies.
Un relat breu i concís, que evoca sensacions, pensaments i emocions a dojo, però sense entrar en judicis, dramatismes ni tòpics.
La determinació de la protagonista és tan clara com el seu propòsit de deixar les rajoles de la cuina com si fossin noves.
El final queda amarat del baf calent de la vida i del ferm desig de tornar a començar.

Aconseguir un relat ple i ben estructurat amb tan poques paraules no crec que sigui ni molt menys casual. Espero poder-te anar seguint...

Una abraçada i fins la propera!

...de la mà, precisos, eficaços.

Amb només unes pinzellades fas un quadre complet i profund de la situació i/o conflicte que planteges, un quadre ple de clarobscurs, amb matisos i detalls de forma i contingut que es corresponen subtilment amb els matisos i detalls amb els quals ens regala i ens omple la vida...i que sovint costen de captar i, encara més, d'escriure i descriure donant-los el sentit que els correspon sense explicitar-los. I, alhora, ho fas plantejant-nos dubtes quasi existencials, creant-nos per quès?...suggerint més que no pas sentenciant.
Has sabut crear l'entorn adequat, amb el punt de vista de qui diu sense dir, un to límpid i alhora delicat com el vidre, amb, crec, l'afany per defugir l'obvietat i els tòpics deixant rastres de sentit molt interessants...rastres amb mil interpretacions, tantes com lectors et llegeixin...

Una prosa impecable i deliciosa, sense excés de poesia ni barroquismes, però amb el caràcter i personalitat d'un estil definit.

Moltes felicitats!

foster

Seria injust, fins i tot immoral, haver llegit aquest relat i passar pàgina sense escriure un comentari per deixar constància de l'admiració que sento i de l'enveja que em provoca. La qualitat emocional del text és enorme, l'estructura de l'exposició és impecable i les formes són odiosament perfectes. L'enveja, en el meu cas, no és gens retòrica. Després de llegir-te, em sento un maldestre aprenent d'aficionat a escriure. Sempre em quedarà el consol, però, de poder presumir de que un dia Fredia em va comentar un relat.

als comentaris anteriors.

T'he descobert arran de la recomanació d'un company d'escriptura de RC (en Pivot), i des d'ara mateix et fico a la meva llista mental d'autors a seguir.

Una abraçada i fins el proper relat!

Carles

que se'm caigui una llàgrima? el teu relat m'ha fet un sotrac al cos... benvinguda!
laieta

que ja és dir. Molta tendresa i molt ben escrit. Amb les paraules justes, ni massa senzill ni massa recarregat. I sobretot, molt tendre. Donen ganes d'abraçara a la Penélope.

Molt bé noia!

em va semblar bo.

Aquest segon, directament, espectacular!

El trobo, i t'ho dic sincerament, impecable a tots els nivells.

Definitivament, gran fitxatge, tu, per a RC!!

Més, en volem més!!

La reacció no sempre és la mateixa en aquests casos, i encara que m'ha sorprès i m'he vist una mica incrèdula quan ho he llegit m'ha encisat la calma amb que ella portava la narració, perquè tot i que l'home era qui prenia la determinació de marxar semblava que la serenitat d'ella el fes anar confús en les paraules, que l'eclipsés, com si diguéssim.

I aquest, "podria haver embogit" m'ha fascinat, podria haver embogit però no ho he fet sembla dir, i tot i que si que hi ha tristesa és una tristesa tranquil·la, reposada... i que tot el relat traspua, meravellosament encisadora i genial.

Quina arribada més bona a relats, n'espero més!

Petons,
Lady Shalott

"Chapeua" i boina enlaire... I barret, si cal, també!
PS.- Gràcies per haver-me comentat. Perquè així he decobert un/una bona/bon narrador/a.

intens i profund. Has sabut impregnar-li el caliu d'un amor seré. Sense paraules dramàtiques ni estridents, fas que arribi la intensitat del dolor d'una dona que estima, que comprén i que té la valentia de prendre la decissió del no retorn.
M'ha agradat molt, de debó.
Una abraçada