Nouvingut

Un relat de: Prou bé
En Joan fa vint anys, o potser més i tot, que viu al poble.
En fa una mica més que es va casar amb la Miracle, que n'és filla. Es van conèixer a ciutat, es van enamorar i, tan bon punt havien acabat els estudis i ja tenien feina es van casar.
Un dia, el primer, que van anar al poble a visitar la família de la Miracle, en Joan es va sentir atrapat amorosament per aquells carrers medievals, les pedres antiquíssimes de les façanes, les gàrgoles al capdamunt d'alguna casa que semblava un palau i les grans portalades de fusta enfosquida pels anys.
Ja va ser conscient que passejava pel centre vila, la part antiga, que per accedir-hi travessaves alguna de les entrades de l'antiga muralla i que no tot el poble era així. De fet, havia crescut maldestrament i desordenat amb edificis de pisos que imitaven als de la ciutat cap de comarca.
Van tornar a casa i la dona veia l'home capficat. No endevinava què el tenia tan mut i pensarós.
No va trigar a saber-ho: en Joan li va proposar d'anar a viure al poble! Si la punxen no li treuen sang. (Es diu això, oi?).
De primer li va dir que no, que què pensava?, que tenien la feina, el piset i els amics on vivien i que ella n'havia marxat del poble buscant, buscant no sabia què, però que al poble no hi tornava si no fos de visita!
Ara li va tocar a ella quedar muda i pensarosa. Ben capficada l'havia deixat la proposta del seu home. I això de tenir-ho tan clar tot, va veure que no era ben bé així.
Al poble hi tenia els pares, ja grans, els germans tots casats i amb canalla, les amigues d'infantesa que no totes havien marxat, i fins i tot algun record romàntic de l'adolescència. També quan hi anava, de visita, li agradava voltar pel centre vila i recordar les corregudes en sortir d'estudi, les cercaviles de la festa major i les ballades pel carrer gran per carnaval.
Ai! Els dubtes van aparèixer i van esdevenir certesa: - D'acord, Joan, hi estic d'acord, marxem a viure al poble!
I així va ser com es van traslladar a prop del Prepirineu català.
I ja fa més de vint anys i en Joan sap que no es van equivocar. Li agrada la vida, les tradicions, la gent, el contacte fàcil amb la natura… s'hi sent arrelat. Els seus dos fills hi han nascut, hi van a escola, juguen amb companys i cosins pels carrers, hi estan contents. Sortosament no van tenir problemes de feina. Ell fa de professor a l'institut i ella , que havia fet infermeria, treballa al CAP. La relació amb la família de la dona és molt bona, però… gairebé tot té un però. No té amics, coneguts molts, però amic cap. En Joan és molt sociable i s'adona d'aquest fet i és una ombra a la seva felicitat.
Ahir va trobar una parella coneguda al súper i van començar a xerrar una mica de tot i en un moment donat ell o ella, tant se val qui va ser, li va dir: - És que vosaltres els pixapins…
Era això! Sempre seria un nouvingut per a aquells que són tan i tan gelosos del que consideren el seu món.


Comentaris

  • "pixapins![Ofensiu]
    MariaM | 27-11-2022 | Valoració: 10

    Fins el darrer paràgraf, encomiable la decisió que els convertí en una família feliç.
    Una sola paraula i tot se'n va en orri? No ho permetessim pas.
    Molt bo, més que "prou bé"!!!!
    Gràcies per llegir-me i pels teus comentaris.
    Cordialment.
    MariaM

  • Interesant [Ofensiu]
    Joan G. Pons | 19-11-2022 | Valoració: 10

    Una història molt interessant. Amb citacions sensibles.
    Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre les PREOCUPACIONS.
    Salutacions cordials

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 19-11-2022

    Hola, bona vesprada: Prou bé: Gràcies pel teu comentari al meu relat "Records de la Catedral de Sevilla". M'alegre que t'haja agradat.
    Cordialment.

  • Contraposició vila-urb.[Ofensiu]
    Joan Colom | 18-11-2022

    Com qui no vol la cosa, a través de la senzilla història d’una parella, van desfilant els avantatges i inconvenients de la vida a ciutat i en un petit poble prepirinenc; gironí, si hem de fer cas a això de "pixapins".

    Potser no és el lloc més adient, però volia afegir un apunt al teu comentari al relat "1960" de JaumeBalcells. A més de dir "anem a Barcelona", quan volíem anar al metge, a Can Jorba, als Magatzems Alemanys o a d’altres del carrer Pelai, a canviar per regals les llibretes de cupons "la abeja de oro" o "ahorro del hogar", anomenàvem Carretera de Sants o Carretera de Sarrià al Carrer de Sants – Creu Coberta o a l’Avinguda de Sarrià. Ah, punyetera nostàlgia!

  • ben escrit i ...cert?[Ofensiu]
    Atlantis | 18-11-2022

    He trobat molt ben escrit el relat. La descripció del poble és molt clara i també els interrogants, els dubtes i la decisió que pren la parella. Conec gent que ha fet aquest pas, de ciutat a poble, i que ha trobat un grup d'amics nadius i no, que han fet bona penya. Però també en sé d'altres que tenen coneguts però no amistats de les de debò perquè sempre se senten nouvinguts.

    Penso com la Rosa Gubau La mentalitat dels pobles potser és entranyable però més tancada als forasters. i que tothom posa un plat a la balança per triar a on vol viure.( si es que es pot triar). Jo, nascuda a una ciutat petita fa anys que visc a Barcelona i ,no sé explicar ben bé perquè, m'agrada. Llegint un llibre de Vivian Gornick que parla de la ciutat vaig trobar una frase que em va agradar: els carrers tancats i silenciosos del poble el portaven a la desesperació. en el poble la seva presència no es veia reflectida. La solitud es tornava insuportable. La ciutat tenia sentit perquè feia suportable la solitud.

  • Tot no es pot tenir [Ofensiu]
    llpages | 18-11-2022 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt la manera d'exposar la dicotomia entre viure a ciutat o en un poble. Com tantes coses en aquesta vida, ni tot és blanc, ni tot ben negre, avantatges i inconvenients per triar i remenar. L'escriptura de Prou bé millora a cada relat, enhorabona!

  • Gelosos. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-11-2022

    Un relat que m'ha impressionat, com ho has descrit. Prou bé.
    Ho he entés així, així. Però sé que m'ha agradat pel seu bon contingut.
    Realment té molta biografia.
    Cordialment.

  • Guanys i pèrdues[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 17-11-2022

    Diuen que la perfecció no existeix, i és una gran veritat, tot i que si la balança pesa més d'un costat és el que he penso que hem de triar. La mentalitat dels pobles potser és entranyable però més tancada als forasters. Com bé dius, els pixapins sempre seràn pixapins.

    Un relat real i molt ben trenat.

    Molt cordialment.

    Rosa.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Prou bé

Prou bé

86 Relats

784 Comentaris

26472 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Bilder hochladen




Vaig néixer fa un munt d'anys al cap i casal del meu país, al qual m'estimo. Molta sort. Vaig créixer en una família fantàstica. Molta sort. Vaig col·laborar a crear-ne una, fa un munt d'anys, que s'ha enriquit amb fills i néts. Molta sort. Vaig treballar, un munt d'anys, sempre en allò que m'agradava: la meva professió. Molta sort. I ara, a la recta final que espero sigui molt llarga, crec que segueixo tenint molta sort.


Email proube43@gmail.com