Natura morta

Un relat de: Aleix de Ferrater


- Però què fa?
L’home es va girar cap a la Lídia Romagosa però no va contestar. Tenia massa gana i no podia perdre el temps discutint amb una mosseta de divuit o vint anys, tan rosseta, tan arregladeta ella, tan fatxenda i tan lletja alhora, darrere aquelles ulleres de cul d’ampolla i aquell jersei de punt, molt ben cenyit això sí, però de color rosa!
De la seva barba mal afaitada hi regalimava una salsa indefinida, fosca, greixosa, que tacava fastigosament l’abric, potser de color beig. La seva mirada era seca, dura, duríssima, difícil, molt difícil d’aguantar.
- Però què punyetes està fent! Que s’ha tornat boig? - insistí la Lídia, comissària de l’exposició i filla dels propietaris de la Galeria Romagosa, del carrer del Rec Comtal, palplantada al seu davant amb la boca incrèdulament oberta.
- Deixa’m en pau, nena!
L’home es va girar i va fer una altra queixalada al pollastre rostit que tenia a les mans. Menjava amb molta ansietat; potser massa i tot, talment com si fés una setmana que no hagués tastat cap aliment.
- Que potser vol que avisi els Mossos d’Esquadra? Aquest no és un lloc per menkjar-se un pollastre; ni un pollastre ni res! Això és una galeria d’art, que no ho veu?
Ell es va girar cap a la nòia, mastegant indiferent i li escopí un os, que va caure davant les seves sabates, també de color rosa.
- Sé prou bé on sóc. I vigila noieta, - li va dir amb la boca plena, sense deixar de mastegar - vigila bé que sinó vigiles... podries acabar com jo.
La nòia es quedà parada, sorpresa i amb un to més suau li preguntà:
- Què vol dir amb això d’acabar com vostè?
- T’he dit que callis i que em deixis en pau!
Sense entendre res, de nou emfurismada, la Lídia Romagosa va agafar el mòbil de la seva butxaca i després de prémer tres tecles digué:
- Comissaria dels Mossos...?
La conversa es va interrompre sobtadament. L’agent Daniel Ribalta insistí:
- Digui, quí és, què vol? - Sense immutar-se gaire va penjar el telèfon. “Bah, un altre bromista. Passaré l’imforme al sergent, amb l’hora i el número i no passarà res, com sempre”.

L’endemà al matí el sergent Jeroni Salvat no podia creure l’escena que estava presenciant. La sala principal de la galeria Romagosa estava completament potes enlaire. Una taula, potser la recepció i tota una sèrie de tríptics de colors llampants, dues cadires i una làmpada de peu estaven tombades a terra. Dos grans quadres, completament irreconeixibles i un gran test, també. Però el més esgarrifós no era això, era el cos d’un home estirat a terra, un captaire o com es diu correctament ara un sense sostre. Un mort de gana, vaja... o no; la seva inflada panxa semblava que ho desmentia.
Estava mort, ben mort. L’abric que dúia, potser de color beig, es trobava completament, fastigosament tacat de sang i d'alguna altra substància que deixaria analitzar als seus companys de la científica. Tot el seu entorn estava banyat de sang. La cara mal afeitada li recordava el protagonista d’aquell horrible film que havia vist la setmana passada a la televisió. També li regalimava de la boca, molta sang ara ja resseca, tot i trobar-se de boca terrosa.
La totalitat del local fèia una pudor insuportable, barreja de sang, suor, pintura, pixum, àcids diversos i fins i tot semblava que s’ensumava alguna cosa semblant a pollastre rostit. La barreja d’aquelles olors, d’aquelles pudors era inaguantable. Es va posar un mocador al nas per tal d’apropar-se al cadàver.
No va gosar tocar-lo. Deuria tenir uns quaranta anys. El cabell llarg i despentinat era d’un color grisós, molt canós, cosa que li feu pensar que potser ja rondava la cinquantena. Les mans, de dits llargs i prims, amagaven una tela que semblava de punt, de color rosa.
Al seu voltant hi havia escampats tota mena d’aliments: dues pomes, dues taronges, un grapat de plàtans, tres formatges mossegats, un tall de meló també mossegat i als seus peus uns quants ossos que semblaven de pollastre. A la seva esquerre una parella d’aus fregides, potser codornius, completaven l’inquietant escena gastronòmica. També el va sorprendre la presència de dues sabates de dona de color rosa.
- Sergent, vol que tombem el cadàver? - va preguntar el jove agent Daniel Ribalta.
- Encara no. - va contestar serenamentel sergent Salvat - Esperarem que arribin els de la científica, el forense i el jutge. Ah, i si us plau, no toqueu res de res, d’acord?
- D’acord sergent.
Era un cas difícil, estrany. No entenia res. Què hi fèia aquell home en una galeria d’art? No era una qüestió social, només un dubte. Què significava tota aquella escampadissa d’aliments al seu voltant? I encara que semblés una anècdota, què hi fèien allà aquelles dues sabates de dona? Potser eren de la nòia que havia fet la trucada, segurament la Lídia Romagosa, filla dels propietaris o comissària de l’exposició. Però, on era? L’havien trucat diverses vegades. Cap resposta.
Es va aixecar i guardant-se el mocador a la butxaca de la gabardina el sergent es dirigí a la taula tombada. Va agafar un dels tríptics escampats per terra i va llegir: “Roger Delprat, Natura morta de sensacions”. Va continuar llegint i, de mica en mica començà a entendre què hi fèien allà tota aquella colla d’aliments, no només escampats per terra sinó també adherits a la resta dels quadres de l’exposició. Eren aliments i pintures, pintures i aliments barrejats, un collage, natura morta vaja. “Redéu amb l’art!”, va pensar.
Sense bellugar-se d’on era el sergent Jeroni Salvat va fer una atenta llambregada a la resta de la sala: tots els quadres estaven plens de fruites, verdures, carns i peixos enganxats com una única unitat d’art. Allunyat del cadàver l’olor de mercat era absolutament increïble, sorprenent, de bojos, vaja! Però allò no era la Boqueria; es tractava d’una galeria d’art.
- Sergent!, - exclamà de nou l’agent Ribalta - els de la científica i el jutge acaven d’arribar. Ah, i el doctor Virgili també.
- Gràcies – respongué el sergent encara pensatiu.
Cadascú va començar la seva feina: flaixos, fotografies, guants de làtex, recollida de tota mena d’objectes, per més insignificants que poguessin semblar, anotacions, preguntes i cares molt, molt serioses emmig d’un silenci cada cop més habitualen la vida policial del sergent Jeroni Salvat.
- Redéu, mireu! - exclamà tot d’una un dels agents de la científica que examinava el cadàver - Sergent, vingui!
Havien voltat el cos. La cara del mort despullava tot el fàstic d’unes faccions gairebé irreconeixibles. La barba, la sang resseca, les diverses i fastigoses salses del tiberi van obligar-lo a posar-se de nou el mocador al nas.
- Sergent, miri això.
A l’altre costat del cos el forense Pere Virgili va ensenyar les seves mans enguantades i digué:
- Té la boca plena de vidres. Són molt gruixuts. Sembla que siguin d’unes ulleres. - va afegir secament, professional i continuà - Crec que els talls interns del coll els han causat aquests vidres. Segurament són la causa de la seva mort encara que haurem d’esperar als resultats de l’autòpsia.
- I a l’altra mà, què hi té doctor? – preguntà el sergent.
- Són... - el doctor Pere Virgili dubtà uns instants - crec que són les restes d’unes ulleres.
El sergent Jeroni Salvat va mirar amb atenció el que dúia a les mans el forense. Es va quedar de pedra. De sobte, s’adonà realment del que havia succeït. En un segon ho va entendre tot. Ara sabia perfectament on era la nòia, la Lídia Romagosa. Molt, molt lentament va abaixar la mirada fins l’abdómen inflat que tant li havia cridat l’atenció des de bon principi. Va notar una escalfor que li pujava de l’estómac, es girà i no pogué evitar el vòmit.
- Sergent, que es troba bé?
L’agent Ribalta s’havia acostat al seu superior que, poc a poc, anava recuperant el seu color habitual.
- Estic millor, gràcies.
Lentament el sergent Salvat s’anà incorporant. Dret al costat del cadàver i dels seus companys que anaven treballant restà uns segons quiet, pensatiu.
- Ribalta, ja han mirat les seves butxaques?
El jove agent es va quedar petrificat, blanc. Aquell detall era sempre el primer que s’havia de fer davant un cadàver. Només fèia sis mesos que havia acabat els estudis a l’Acadèmia i encara se’n recordava prou bé.
- No sergent, perdoni. Ara mateix ho faig.
Es va posar uns guants de làtex que li allargà el doctor Virgili i començà l’escorcoll.
- Hi ha una cartera sergent. Vol que l’obri?
El sergent Salvat va afirmar amb un gest, sense dir res, mentre acabava d’eixugar-se la boca amb un mocador i preguntà:
- És qui m’imagino?
- Què vol dir sergent?
- És en Roger Delprat?
L’agent Daniel Ribalta es quedà parat. Va mirar de nou la documentació que tenia a les mans i respongué:
- Efectivament.

Aquella mateixa tarda el sergent Jeroni Salvat i l’agent Daniel Ribalta es van dirigir al carrer de la Tarongeta, molt a prop de la Galeria, a l’altre costat de Santa Maria del Mar. El número 8 era una finca tan antiga com les altres, vella, molt vella i fosca, molt fosca. Van trucar el porter automàtic i una veu de dona els preguntà qui eren i els obrí la porta.
L’escala van suposar que era al fons. No es vèia res. S’hi respirava una estranya olor que van suposar d’espècies orientals. La barana ballava per tot arreu i van decidir no agafar-s’hi. Finalment van arribar al tercer pis.
- Senyora Delprat, som dels Mossos d’Esquadra. Jo sóc el sergent Jeroni Salvat i ell és el meu company, l’agent Daniel Ribalta. Perdoni que la molestem. Hem vingut per parlar... per parlar del seu marit.
- En Roger?, què li ha passat?
L’Assumpta Delprat estava dreta al rebedor del pis. Despentinada, deixada, vestia una vella bata de color rosa, res més.
- Que podem passar? – pregunta l’agent Ribalta - Només seran cinc minuts.
La dona feu una passa enrera i els dos policies van entrar a la vivenda. Era fosca, molt fosca, molt humida. Les parets encara estaven empaperades d’un color que semblava blau cel. Van veure un parell de portes tancades, una cuina sense arreglar i per tot el pis se sentia una forta olor de pintura. Al fons, al costat del menjador hi havia el taller del pintor Roger Delprat. Tot estava molt brut, envellit. Hi regalimava desil•lusió.
- Què li ha passat al meu marit? - insistí ella.
- Senyora Delprat – digué incòmode el sergent - el seu marit ... el seu marit és mort.
L’Assumpta es va quedar glaçada, sense dir res, amb els ulls oberts i les mans agafades, dreta a l’entrada del menjador.
- Què diu que què?

Mitja hora més tard els dos policies sortien de la vivenda del carrer de la Tarongeta. Abans d’arribar al carrer Argenteria van decidir entrar a un cafè del carrer de les Caputxes i refer-se de l’escena, de l’explicació de tot plegat.
En Roger Delprat fèia anys que treballava del que podia. La pintura, però, era el seu món, la seva il•lusió. Després de molts anys, finalment havia aconseguit que una galeria d’art li proposés exposar la seva obra. Estava exhultant, no s’ho podia creure. Era la culminació de la seva vida artística. Però aquells temps no eren els millors. La maleïda crisi havia fet que en dos mesos no s’hagués venut ni un sol quadre i l’assistència de públic era gairebé inexistent. En Roger cada cop s’ho prenia pitjor. Les relacions amb la seva dona tambpòc eren millors; no ho havien estat mai, va comfessar l’Assumpta. Va començar a veure més del compte, a fumar més del compte, a abandonar-se més del compte i a quedar-se sense un duro més aviat del compte. Pel que sembla els seus problemes psicològics també van augmentar més ràpidament del compte. I les relacions entre ells dos també van empitjorar fins el límit que l’Assumpta va decidir fer-lo fora de casa, una vella propietat de la família d’ella. Ja en fèia quatre setmanes i des de llavors que no n’havia tingut cap notícia. Les relacions entre ells dos s’havien tornat irrespirables.
Van deixar l’Assumpta Delprat acompanyada de la veïna del davant. No tenia família, no tenia ningú; només les pintures del seu marit al taller abandonat. La taronjeta s’havia florit.
- Què sergent, vol que mengem alguna cosa? Gairebé són les cinc i tenim la panxa buida.
- Molt bé.
- Cambrer! - va cridar l’agent Ribalta - que podem menjar alguna cosa?
El cambrer se’ls hi acostà i digué:
- Només ens queda pollastre.
- No gràcies.


Comentaris

  • Molt ben escrit...[Ofensiu]
    llpages | 01-05-2016 | Valoració: 10

    per l'ambientació, la descriptiva, el desenvolupament dels fets. No obstant, jo hauria deixat la descoberta de l'antropofàgia d'en Delprat per al final del relat, provocant la sorpresa del lector, però és només una suggerència. Tractant-se d'un relat una mica més llarg que la resta, cal valorar que et mantingui alerta fins al final, cosa que assoleixes de manera magnífica.
    Bona feina, Aleix!

  • Sorprenent![Ofensiu]
    Frèdia | 19-03-2011

    T'havia llegit com a poeta però encara no com a narrador. El relat m'ha encantat. Té moltes virtuts, però diria que la més remarcable és el ritme. Vas dosificant la informació de manera magistral. I de mica en mica, augmenten les ganes de saber què coi ha passat amb la Lídia i amb en Roger, fins que resulta que ell s'ha cruspit la noia. A més del ritme, és molt bona l'ambientació i la descripció directa i indirecta dels personatges i la reflexió sobre l'art i els artistes. Felicitats pel relat, Aleix. Una abraçada.

  • Opció... alimentícia[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-03-2011 | Valoració: 10

    Un cas difícil i estrany, certament... un cas que remet a l’antropofàgia més brutal i descontextualitzada, ja que en aquest relat l’antropòfag no és un salvatge que ha heretat aquesta costum dels seus ancestres, ni un ésser humà en situació límit d’alimentar-se d’un altra persona o morir:
    en Roger Delprat és un home que té a la seva disposició tot tipus d’aliments, com ara pollastre rostit, pomes, taronges, plàtans, meló, formatges, codornius, i no sé quants altres productes...
    però, en lloc de donar compte de tots ells, s’estima més endrapar una mosseta d’entre divuit i vint anys, rosseta i lletja, ulleres de cul d’ampolla incloses.
    :-O

    I això fa que la lectora es pregunti qüestions com aquestes:
    perquè es va menjar les ulleres i no les sabates, que semblen més mengívoles?
    estava boig, simplement, o era un gourmet d’estranyes preferències, al mateix termps que un pintor experimental?
    menjar noies és una tendència de la nova cuina, que aviat es posarà de moda arreu?
    ;-))

    Mentre busco la resposta a aquests i altres interrogants, et presento uns altres “polis” en acció, resolent un altre tipus de “delicte”: El tret, per la culata!

    I t’envio una abraçada ben viva,
    Unaquimera

  • ostres!, en saps un ou...[Ofensiu]
    teresa serramia | 14-03-2011

    Aleix...,un relat trepidant..., i el pollastre..., tant que m'agrada, vés per on! Ara no me'n recordo si m'agrada o no...( és broma! En el meu escrit volia tenir un to irònic, no dramàtic...) Gràcies per tot i...endavant!!

  • Com ja...[Ofensiu]
    AVERROIS | 13-03-2011 | Valoració: 10

    ...vaig dir una dia, no només ets un magnific poeta, sinó un narrador excel·lent. Una història molt ben escrita i que transporta al lector a sentir, a olorar, a escoltar, en fi a que tots els sentits prenguin part de la lectura.
    Ara ve la crítica. Tan sols he trobat que el final l'has acabat molt ràpid, potser hauria faltat alguna cosa més. És la meva opinió, tot i així ja he dit que m'ha agradat molt. Avui tenia pollastre per dinar, potser el deixi per demà!
    Una abraçada.

  • josep fornells | 08-03-2011 | Valoració: 10

    Un relat que se m'ha fet molt interessant, he sentit les olors i imaginat els personatges molt reals. Una gran descripció!

    Ah! Per cert.
    Caçanella, aquí al Priorat és una Sempreviva borda, una mata que va molt bé per encendre el foc, encara que no surt al diccionari.

  • Grràcies pel comentari elogiós[Ofensiu]
    aleshores | 04-03-2011

    Sí que li tinc apreci al motiu del poema perquè s'ha originat a mitja nit (ràpidament he corregut a apuntar-lo, sinó s'oblida a l'endemà) però el desenvolupament no em satisfà perquè hi poso dos imatges contradictòries (ribot i torn).
    Sobre aquest escrit, m'agrada perquè és suggerent (suggerències sobre el paper de l'art en la vida personal i en la vida social i econòmica i que no es dedueixien només de la trama, sinó de la barreja d'olors de pintura i aliments, l'aspecte del protagonista, l'acte de canibalisme fet en la persona de la galerista - creguda -, etc). La escenografia de novela negra presenta prous detalls realistes, creïbles. Per a mi li mancaria un lligam més explicit o justificatiu entre les escenes (Sortida de la galaria i anada a casa del protagonista, primera escena-escena de la vista policial) Però, clar, això ho dic com a lector, tot i que s'enten bé.
    Felicitats
    Aleshores/T.Cargol

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

114 Relats

2239 Comentaris

146489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.