Natura morta

- Però què fa?
L’home es va girar cap a la Lídia Romagosa però no va contestar. Tenia massa gana i no podia perdre el temps discutint amb una mosseta de divuit o vint anys, tan rosseta, tan arregladeta ella, tan fatxenda i tan lletja alhora, darrere aquelles ulleres de cul d’ampolla i aquell jersei de punt, molt ben cenyit això sí, però de color rosa!
De la seva barba mal afaitada hi regalimava una salsa indefinida, fosca, greixosa, que tacava fastigosament l’abric, potser de color beig. La seva mirada era seca, dura, duríssima, difícil, molt difícil d’aguantar.
- Però què punyetes està fent! Que s’ha tornat boig? - insistí la Lídia, comissària de l’exposició i filla dels propietaris de la Galeria Romagosa, del carrer del Rec Comtal, palplantada al seu davant amb la boca incrèdulament oberta.
- Deixa’m en pau, nena!
L’home es va girar i va fer una altra queixalada al pollastre rostit que tenia a les mans. Menjava amb molta ansietat; potser massa i tot, talment com si fés una setmana que no hagués tastat cap aliment.
- Que potser vol que avisi els Mossos d’Esquadra? Aquest no és un lloc per menkjar-se un pollastre; ni un pollastre ni res! Això és una galeria d’art, que no ho veu?
Ell es va girar cap a la nòia, mastegant indiferent i li escopí un os, que va caure davant les seves sabates, també de color rosa.
- Sé prou bé on sóc. I vigila noieta, - li va dir amb la boca plena, sense deixar de mastegar - vigila bé que sinó vigiles... podries acabar com jo.
La nòia es quedà parada, sorpresa i amb un to més suau li preguntà:
- Què vol dir amb això d’acabar com vostè?
- T’he dit que callis i que em deixis en pau!
Sense entendre res, de nou emfurismada, la Lídia Romagosa va agafar el mòbil de la seva butxaca i després de prémer tres tecles digué:
- Comissaria dels Mossos...?
La conversa es va interrompre sobtadament. L’agent Daniel Ribalta insistí:
- Digui, quí és, què vol? - Sense immutar-se gaire va penjar el telèfon. “Bah, un altre bromista. Passaré l’imforme al sergent, amb l’hora i el número i no passarà res, com sempre”.

L’endemà al matí el sergent Jeroni Salvat no podia creure l’escena que estava presenciant. La sala principal de la galeria Romagosa estava completament potes enlaire. Una taula, potser la recepció i tota una sèrie de tríptics de colors llampants, dues cadires i una làmpada de peu estaven tombades a terra. Dos grans quadres, completament irreconeixibles i un gran test, també. Però el més esgarrifós no era això, era el cos d’un home estirat a terra, un captaire o com es diu correctament ara un sense sostre. Un mort de gana, vaja... o no; la seva inflada panxa semblava que ho desmentia.
Estava mort, ben mort. L’abric que dúia, potser de color beig, es trobava completament, fastigosament tacat de sang i d'alguna altra substància que deixaria analitzar als seus companys de la científica. Tot el seu entorn estava banyat de sang. La cara mal afeitada li recordava el protagonista d’aquell horrible film que havia vist la setmana passada a la televisió. També li regalimava de la boca, molta sang ara ja resseca, tot i trobar-se de boca terrosa.
La totalitat del local fèia una pudor insuportable, barreja de sang, suor, pintura, pixum, àcids diversos i fins i tot semblava que s’ensumava alguna cosa semblant a pollastre rostit. La barreja d’aquelles olors, d’aquelles pudors era inaguantable. Es va posar un mocador al nas per tal d’apropar-se al cadàver.
No va gosar tocar-lo. Deuria tenir uns quaranta anys. El cabell llarg i despentinat era d’un color grisós, molt canós, cosa que li feu pensar que potser ja rondava la cinquantena. Les mans, de dits llargs i prims, amagaven una tela que semblava de punt, de color rosa.
Al seu voltant hi havia escampats tota mena d’aliments: dues pomes, dues taronges, un grapat de plàtans, tres formatges mossegats, un tall de meló també mossegat i als seus peus uns quants ossos que semblaven de pollastre. A la seva esquerre una parella d’aus fregides, potser codornius, completaven l’inquietant escena gastronòmica. També el va sorprendre la presència de dues sabates de dona de color rosa.
- Sergent, vol que tombem el cadàver? - va preguntar el jove agent Daniel Ribalta.
- Encara no. - va contestar serenamentel sergent Salvat - Esperarem que arribin els de la científica, el forense i el jutge. Ah, i si us plau, no toqueu res de res, d’acord?
- D’acord sergent.
Era un cas difícil, estrany. No entenia res. Què hi fèia aquell home en una galeria d’art? No era una qüestió social, només un dubte. Què significava tota aquella escampadissa d’aliments al seu voltant? I encara que semblés una anècdota, què hi fèien allà aquelles dues sabates de dona? Potser eren de la nòia que havia fet la trucada, segurament la Lídia Romagosa, filla dels propietaris o comissària de l’exposició. Però, on era? L’havien trucat diverses vegades. Cap resposta.
Es va aixecar i guardant-se el mocador a la butxaca de la gabardina el sergent es dirigí a la taula tombada. Va agafar un dels tríptics escampats per terra i va llegir: “Roger Delprat, Natura morta de sensacions”. Va continuar llegint i, de mica en mica començà a entendre què hi fèien allà tota aquella colla d’aliments, no només escampats per terra sinó també adherits a la resta dels quadres de l’exposició. Eren aliments i pintures, pintures i aliments barrejats, un collage, natura morta vaja. “Redéu amb l’art!”, va pensar.
Sense bellugar-se d’on era el sergent Jeroni Salvat va fer una atenta llambregada a la resta de la sala: tots els quadres estaven plens de fruites, verdures, carns i peixos enganxats com una única unitat d’art. Allunyat del cadàver l’olor de mercat era absolutament increïble, sorprenent, de bojos, vaja! Però allò no era la Boqueria; es tractava d’una galeria d’art.
- Sergent!, - exclamà de nou l’agent Ribalta - els de la científica i el jutge acaven d’arribar. Ah, i el doctor Virgili també.
- Gràcies – respongué el sergent encara pensatiu.
Cadascú va començar la seva feina: flaixos, fotografies, guants de làtex, recollida de tota mena d’objectes, per més insignificants que poguessin semblar, anotacions, preguntes i cares molt, molt serioses emmig d’un silenci cada cop més habitualen la vida policial del sergent Jeroni Salvat.
- Redéu, mireu! - exclamà tot d’una un dels agents de la científica que examinava el cadàver - Sergent, vingui!
Havien voltat el cos. La cara del mort despullava tot el fàstic d’unes faccions gairebé irreconeixibles. La barba, la sang resseca, les diverses i fastigoses salses del tiberi van obligar-lo a posar-se de nou el mocador al nas.
- Sergent, miri això.
A l’altre costat del cos el forense Pere Virgili va ensenyar les seves mans enguantades i digué:
- Té la boca plena de vidres. Són molt gruixuts. Sembla que siguin d’unes ulleres. - va afegir secament, professional i continuà - Crec que els talls interns del coll els han causat aquests vidres. Segurament són la causa de la seva mort encara que haurem d’esperar als resultats de l’autòpsia.
- I a l’altra mà, què hi té doctor? – preguntà el sergent.
- Són... - el doctor Pere Virgili dubtà uns instants - crec que són les restes d’unes ulleres.
El sergent Jeroni Salvat va mirar amb atenció el que dúia a les mans el forense. Es va quedar de pedra. De sobte, s’adonà realment del que havia succeït. En un segon ho va entendre tot. Ara sabia perfectament on era la nòia, la Lídia Romagosa. Molt, molt lentament va abaixar la mirada fins l’abdómen inflat que tant li havia cridat l’atenció des de bon principi. Va notar una escalfor que li pujava de l’estómac, es girà i no pogué evitar el vòmit.
- Sergent, que es troba bé?
L’agent Ribalta s’havia acostat al seu superior que, poc a poc, anava recuperant el seu color habitual.
- Estic millor, gràcies.
Lentament el sergent Salvat s’anà incorporant. Dret al costat del cadàver i dels seus companys que anaven treballant restà uns segons quiet, pensatiu.
- Ribalta, ja han mirat les seves butxaques?
El jove agent es va quedar petrificat, blanc. Aquell detall era sempre el primer que s’havia de fer davant un cadàver. Només fèia sis mesos que havia acabat els estudis a l’Acadèmia i encara se’n recordava prou bé.
- No sergent, perdoni. Ara mateix ho faig.
Es va posar uns guants de làtex que li allargà el doctor Virgili i començà l’escorcoll.
- Hi ha una cartera sergent. Vol que l’obri?
El sergent Salvat va afirmar amb un gest, sense dir res, mentre acabava d’eixugar-se la boca amb un mocador i preguntà:
- És qui m’imagino?
- Què vol dir sergent?
- És en Roger Delprat?
L’agent Daniel Ribalta es quedà parat. Va mirar de nou la documentació que tenia a les mans i respongué:
- Efectivament.

Aquella mateixa tarda el sergent Jeroni Salvat i l’agent Daniel Ribalta es van dirigir al carrer de la Tarongeta, molt a prop de la Galeria, a l’altre costat de Santa Maria del Mar. El número 8 era una finca tan antiga com les altres, vella, molt vella i fosca, molt fosca. Van trucar el porter automàtic i una veu de dona els preguntà qui eren i els obrí la porta.
L’escala van suposar que era al fons. No es vèia res. S’hi respirava una estranya olor que van suposar d’espècies orientals. La barana ballava per tot arreu i van decidir no agafar-s’hi. Finalment van arribar al tercer pis.
- Senyora Delprat, som dels Mossos d’Esquadra. Jo sóc el sergent Jeroni Salvat i ell és el meu company, l’agent Daniel Ribalta. Perdoni que la molestem. Hem vingut per parlar... per parlar del seu marit.
- En Roger?, què li ha passat?
L’Assumpta Delprat estava dreta al rebedor del pis. Despentinada, deixada, vestia una vella bata de color rosa, res més.
- Que podem passar? – pregunta l’agent Ribalta - Només seran cinc minuts.
La dona feu una passa enrera i els dos policies van entrar a la vivenda. Era fosca, molt fosca, molt humida. Les parets encara estaven empaperades d’un color que semblava blau cel. Van veure un parell de portes tancades, una cuina sense arreglar i per tot el pis se sentia una forta olor de pintura. Al fons, al costat del menjador hi havia el taller del pintor Roger Delprat. Tot estava molt brut, envellit. Hi regalimava desil•lusió.
- Què li ha passat al meu marit? - insistí ella.
- Senyora Delprat – digué incòmode el sergent - el seu marit ... el seu marit és mort.
L’Assumpta es va quedar glaçada, sense dir res, amb els ulls oberts i les mans agafades, dreta a l’entrada del menjador.
- Què diu que què?

Mitja hora més tard els dos policies sortien de la vivenda del carrer de la Tarongeta. Abans d’arribar al carrer Argenteria van decidir entrar a un cafè del carrer de les Caputxes i refer-se de l’escena, de l’explicació de tot plegat.
En Roger Delprat fèia anys que treballava del que podia. La pintura, però, era el seu món, la seva il•lusió. Després de molts anys, finalment havia aconseguit que una galeria d’art li proposés exposar la seva obra. Estava exhultant, no s’ho podia creure. Era la culminació de la seva vida artística. Però aquells temps no eren els millors. La maleïda crisi havia fet que en dos mesos no s’hagués venut ni un sol quadre i l’assistència de públic era gairebé inexistent. En Roger cada cop s’ho prenia pitjor. Les relacions amb la seva dona tambpòc eren millors; no ho havien estat mai, va comfessar l’Assumpta. Va començar a veure més del compte, a fumar més del compte, a abandonar-se més del compte i a quedar-se sense un duro més aviat del compte. Pel que sembla els seus problemes psicològics també van augmentar més ràpidament del compte. I les relacions entre ells dos també van empitjorar fins el límit que l’Assumpta va decidir fer-lo fora de casa, una vella propietat de la família d’ella. Ja en fèia quatre setmanes i des de llavors que no n’havia tingut cap notícia. Les relacions entre ells dos s’havien tornat irrespirables.
Van deixar l’Assumpta Delprat acompanyada de la veïna del davant. No tenia família, no tenia ningú; només les pintures del seu marit al taller abandonat. La taronjeta s’havia florit.
- Què sergent, vol que mengem alguna cosa? Gairebé són les cinc i tenim la panxa buida.
- Molt bé.
- Cambrer! - va cridar l’agent Ribalta - que podem menjar alguna cosa?
El cambrer se’ls hi acostà i digué:
- Només ens queda pollastre.
- No gràcies.