Narcolèpsia

Un relat de: deòmises
Ets capaç de modelar qualsevol objecte o qualsevol ésser viu. Tan sols necessites visualitzar-lo dins del teu magí i les mans es mouen soles. Llisquen en la barreja de terra i d'aigua, i transformen l'argila en un tancar i obrir d'ulls, destrament. Com si es tractés d'un encanteri, un truc de màgia. Tens aquesta virtut innata. I ho saps. El teu posat confiat, la penetrant mirada de suficiència, el respecte que sembla exigir la teva còrpora estratosfèrica. Qui pot valorar el teu art, aquest virtuosisme, que és una més de les infinites qualitats que tens? Saps la resposta, la saps. Ningú.

Remous la mescla i, enmig del trontoll i del desordre caòtic, se t'escola entre els dits, com un arxipèlag que aflora del no-res, una Atlàntida en miniatura i somrius absurdament, amb una ganyota llefiscosa i prepotent. Aquest joguineig et manté distret; fa més suportable la rutina que, si més no, has de sofrir. Tanta excel·lència en una sola criatura és quasi inconcebible. Ho saps. I te'n vantes, com si algú pogués escoltar aquest elogi a tu mateix. I algú et demana favors, i això indica que reconeix aquest poder en potència. Ets l'artista de la fam i de la set, de la clemència inexistent. Però no és una qüestió que et preocupi ni que et tregui la son.

Ets capaç d'assolir la perfecció gairebé sense despentinar-te, i de no donar cap indici d'importància a allò que succeeix al teu entorn. I tens la consciència tan tranquil·la, d'artesà de la vida i de la mort, que t'endormisques abans que arribi el setè dia. Gairebé sense adonar-te'n, o sense voler admetre-ho. La passió de somnolència que se t'apodera és ingent, un desig que és difícil de defugir. I encara hi ha algú que creu en tu i que et prega, tot i que siguis un déu distant i absent, ple de desídia i atacat per una narcolèpsia crònica que t'impedeix d'escoltar les queixes i de veure les mancances d'altri. D'això també n'ets un virtuós.

Comentaris

  • M'agrada[Ofensiu]
    La Becada | 17-11-2021 | Valoració: 7

    Un relat que convida a seguir llegint.

  • Al primer cop d'ull[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 14-11-2021

    m'ha cridat l'atenció l'aspecte visual del teu relat. I he fet un recompte: 593 caràcters en el primer paràgraf, 662 en el segon i 648 en el tercer. Vuit línies el primer, nou i nou els altres.

    L'equilibri perfecte que convida a llegir. Ni massa ple ni massa buit. Cosa que sovint oblidem quan escrivim i ens queden uns texts descompensats que s'acceleren on no toca o acaben per ser feixucs.

    Així tenim partida doble de virtuosisme: el del Déu que crea mons i el de l'autor que crea relats. Felicitats.

    Molta sort i ens seguim llegint.

  • Quin domini...[Ofensiu]
    Homo insciens | 13-11-2021

    Fantàstic relat!

  • Les conviccions són més perilloses que les mentides[Ofensiu]
    kefas | 13-11-2021

    Les mentides es poden refutar.
    Encertada autobiografia. I no creguis que la teva creació és un producte de l'orgull.

  • Fang som i en fang ens convertirem?[Ofensiu]
    capficada | 12-11-2021 | Valoració: 10

    És un text molt suggerent i molt poètic. Igual em fa pensar en un Déu, com en la mort i els seus capricis, o els d'un nen petit, o en el subconscient... Construccions oracionals, lèxic i fluïdesa excel·lents! He reconegut en el teu relat, un de meu. M'ha fet gràcia.

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament, entra a concurs.
    Gràcies per participar.

    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

354 Relats

962 Comentaris

274243 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978