Narcolèpsia

Ets capaç de modelar qualsevol objecte o qualsevol ésser viu. Tan sols necessites visualitzar-lo dins del teu magí i les mans es mouen soles. Llisquen en la barreja de terra i d'aigua, i transformen l'argila en un tancar i obrir d'ulls, destrament. Com si es tractés d'un encanteri, un truc de màgia. Tens aquesta virtut innata. I ho saps. El teu posat confiat, la penetrant mirada de suficiència, el respecte que sembla exigir la teva còrpora estratosfèrica. Qui pot valorar el teu art, aquest virtuosisme, que és una més de les infinites qualitats que tens? Saps la resposta, la saps. Ningú.

Remous la mescla i, enmig del trontoll i del desordre caòtic, se t'escola entre els dits, com un arxipèlag que aflora del no-res, una Atlàntida en miniatura i somrius absurdament, amb una ganyota llefiscosa i prepotent. Aquest joguineig et manté distret; fa més suportable la rutina que, si més no, has de sofrir. Tanta excel·lència en una sola criatura és quasi inconcebible. Ho saps. I te'n vantes, com si algú pogués escoltar aquest elogi a tu mateix. I algú et demana favors, i això indica que reconeix aquest poder en potència. Ets l'artista de la fam i de la set, de la clemència inexistent. Però no és una qüestió que et preocupi ni que et tregui la son.

Ets capaç d'assolir la perfecció gairebé sense despentinar-te, i de no donar cap indici d'importància a allò que succeeix al teu entorn. I tens la consciència tan tranquil·la, d'artesà de la vida i de la mort, que t'endormisques abans que arribi el setè dia. Gairebé sense adonar-te'n, o sense voler admetre-ho. La passió de somnolència que se t'apodera és ingent, un desig que és difícil de defugir. I encara hi ha algú que creu en tu i que et prega, tot i que siguis un déu distant i absent, ple de desídia i atacat per una narcolèpsia crònica que t'impedeix d'escoltar les queixes i de veure les mancances d'altri. D'això també n'ets un virtuós.