MARTINA

Si el comptador del Word no falla, has fet el relat d’una vida en 363 paraules.
Volent fer les coses ben fetes, de vegades les fem molt, molt malament.
Podent escollir, optem per menystenir.
El que tenim ... el conservem? El malbaratem?
Si es podessin fer les coses dues vegades... les dues vegades les faríem igual de bé o de malament?
—Joan—

Estimada Carme,
Amb un relat curt, has aconseguit dir tant! Tota una vida, tota una evolució del paradís a l’infern. I es pot arribar a diverses interpretacions. El final és realment colpidor, i té un toc d’ambigüetat perquè el lector queda indecís, no acaba d’estar segur de si sent llàstima pel personatge o bé que, al cap i a la fi, ja li està bé aquest final. Tot plegat et fa rumiar. Molt encertat!
Gracies pel teu comentari a “Dues vides”. No t’he dit res abans perque fa dues setmanes que sóc a casa amb un virus als bronquis i no m’he trobat gens bé (encara estic lluitant contra el virus, però vaig millorant).
Petons!

En poques paraules, ens contes la vida d'una dona que no va acabar d'adaptar-se al món a causa d'una educació potser inadeqüada. Res era prou per ella, no va conèixer el plaer de les relacions humanes i es va quedar sola i sense trobar el nord. Però ella, d'alguna manera havia escollit la seva vida o potser no la va poder escollir, però és així com la va anar desenvolupant al llarg de dies, setmanes i anys.
I després de contar-nos la vida de la Martina, ens dones la sorpresa final: el bany no és més que una imatge de la pèrdua de autonomia i el rebuig a allò que s'imposa des de fora.
M'ha agradat, nona_carme, m'ha agradat com tot el que escrius, i perquè, encara que no et conec personalment, imagino la teva tendresa i el teu bon tarannà.
Una abraçada

Una historia ben trista la de la teva Martina. Potser l’excés de mim, capricis i consentiment l’han fet així, o potser ho hagués estat igual, una llàstima de vida .
El relat molt ben escrit i treballat et transporta a poder veure en imatges la crua realitat.
Una forta abraçada estimada Nonna

Molt bon relat, Nonna Carme i malhauradament actual. Per abundància material i prioritats mal enteses (el treball, el benestar material, la realització personal, etc.) hem fet créixer una generació de nens individualistes, exigents, desinteresats del be comú i emocionalment febles. Malgrat tot, la realitat s'imposa amb força i molts d'ells aconseguiran adaptar-se, però què serà de totes les Martines que no ho aconsegueixin? No sé si vull saber-ho!

... -per mi 'gentola'- que s'encabota en 'fer feliços' els altres. Que, en realitat, vol dir 'adaptar-los' a la societat vigent.
El realt és cru, xicona.. però lliure! I de debò, allò darrer que ens poden treure és la nostra llibertat!

Slut i rebolica!

Com la Brins, penso que no tot és degut a l'educació- en gran part sí, naturalment- també l'herència que duem ens marca el caràcter. La teva Martina- la veig tan bonica i remimada en els seus anys de nena- fa compassió. El seu final, aquest crit desesperat per la pèrdua de la seva particular "llibertat", fa estremir. Ens fas viure el personatge, estimada Nonna, amb intensitat i emoció. Una abraçada ben forta

s

Una trista història, Nonna_Carme. No podem saber si amb una altra educació menys flexible la Martina hauria tingut un caràcter millor, a vegades el comportament de les persones ja està marcat des del naixement, però el que és ben cert és que el seu final és molt trist; la manca de companyia i de llibertat supera les seves forces.

Espero que el 2013 t'hagi portat moltes esperances, estimada Nonna_Carme; comprenc perfectament el que estàs passant. El dia que ens vam veure no vaig tenir temps d'explicar-t'ho, però jo també em trobo en la mateixa situació que tu.

Rep un petó molt fort,

Pilar

com a mestre que he estat, crec que no es pot atribuir, al fet de ser "mimada" ,aquest comportament...patològic...S'hi endevina una insatisfacció "malaltissa"...en tot això....
Molt interessant, Carme...M'agrada molt com escrius.....El que m'emociona més de tot d'aquest relat, és la necessitat suprema de llibertat que té la Martina.....
Aquest punt el trobo..CABDAL....Sense llibertat, no hi ha vida.....
Molt interessant!!...escriure sobre la urgència de la LLIBERTAT...un tema fascinant..
Bravo, Carme!!! Has tocat un punt..CAPITAL...rep tot el meu amor..i..endavant............escriu.............. escriu,,,...............escriu!!!

Veritablement aquest relat és molt alliçonador i molt basat en la manera de ser i de fer de masses famílies.
És reflexiu, val la pena llegir-ho bé i RECORDAR-HO més d'una vegada.

Moltes gràcies pel teu comentari i sobretot per la teva opinió ferma i real com sempre.
Tens raó amb el que dius de que ho podia resoldre amb menys paraules però en aquest cas, MARE, QUE SIGUI FELIÇ, al ser un conte infantil també alliçonador, vaig voler destacar tots els punts, perquè els nens d'una edat mig adolescent, entenguessin bé el fons i el rerefons del tema.

Una abraçada guapíssima.

Gemma

Un relat ple de missatges. Uns pares tendres, un caràcter dominant i una conseqüència.
Moltes vegades, amb tota la bona intenció, jutgem a família i societat al veure una persona gran sola i en males condicions. Caldria saber tota la seva història.

En aquest magnífic relat, Nonna, ens presentes esdeveniments i conseqüències d’una manera concisa, clara i colpidora.
Assistents socials i professionals de geriàtrics de ben segur que entendrien molt bé la història de la Martina.
És trist el final, i ho és més encara perquè a la vida real hi ha moltes Martines.

Una càlida abraçada
Núria

Els pares de la Martina van ser uns avançats al seu temps, malcriant la seva filla. Ahir, mirant la cabalcada dels reis del Poblenou en vaig veure tants exemples! Un relat preciós Nona, amb una biografia sintètica que fa pensar molt i molt, concreta i precisa, destacant aquells trets més representatius de la protagonista. Una forta abraçada!

Aleix

del mateix nom, mimada i consentida, a la que hauré de fer llegir la teva història. Ara té nou anys, i encara que va madurant, li queden rampells de ràbia quan no li surt alguna cosa. Res d’estrany, hem criat una generació de nens capriciosos, mimats i sense cap tolerància a la frustració.
Enhorabona pel teu relat. M’ha fet pensar.

tots vivim la vida com volem, com ens han educat, però el final no podem decidir-lo. Llàstima que acabi sola i perduda, mancada de llibertat.

A vegades no se sap que es el millor. Qualsevol amb bona intenció hages fet el mateix, i si no s'adapta...
I que va passar quan es va quedar orfe? Ja va començar a captar?
En aquest punt tens un munt de camins si un dia vols allargar l'historia.
Anna

Tota una vida explicada en poques paraules. Has fet un retrat de la Martina impecable, des que va néixer fins la seva mort. Un caràcter molt difícil de suportar, la veritat, induïda pel poc encert del pares en educar-la correctament. Un final trist resultat d'aquest tarannà "llibertari" que li va fer més mal que bé.
Un relat molt alliçonador i molt ben descrit.
Una abraçada ben forta, Nonna, acompanyada dels millors desitjos per aquest any que acabem d'encetar. Ah! i bons Reis, també!
Mercè

un relat per pensar... és un final realment colpidor

una abraçada plena de bons desitjos !!
joan