MARESME LLIURE I TROPICAL

Ara que puc baixo cada dia a la platja. Hi visc ben a prop i m’agrada anar-hi d’hora amb la idea de poder gaudir d’una estona de tranquil·litat mentre la temperatura encara és suportable i no hi ha massa perill de cremar-se la pell. Poso la tovallola ben a prop de l’aigua, quasi a pet d’ones i m’instal·lo plàcidament per prendre el sol, llegir o remullar-me bressolada per les onades. Si ningú destorba, els pensaments van i venen igual que la marea, només cal deixar-los passar i assaborir el moment.
Però la cosa no surt sempre tan rodona com voldria i massa sovint me n’adono que allò que pretenc s’allunya força del què m’hi trobo ja que és impossible poder recrear-me massa en el plaent i desitjat “dolce far niente”.
La platja es va omplint i a tothom li agrada estar a primera línia. Anades i vingudes. La gent parla cridant i cridem també quan parlem pel mòbil. Guirigall dels infants del casal, el que passa venent pareos, el para-sol del veí que surt volant, la família que sí o sí han de muntar el campament literalment a tocar d’on ets tu...
Inevitable que se m’escapi algun mecasum però després, de tan normal com em sembla tot plegat, no puc sinó somriure, celebrar la vida i el privilegi de poder ser allà. I que tothom sigui feliç com vulgui o com pugui, que prou paga la pena.