VEIG - VEIG, QUÈ VEUS?

Estimada família, amb molta pena però també amb esperança i fe, que ens ha transmés Hugo Molero, en tot moment, vos transmet que ell ens ha deixat.
També vos vull transmetre les seues paraules cada vegada que li deia que aquí la família d’Espanya estaven amb ell, que li acompanyem amb les nostres oracions i els nostres pensaments.
Reseu tots per la seua ànima, que ell ja ens dona l’esperança de viure una altra vida en el cel.
És important per a tots aquesta oració.
Moltes gràcies a tots.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Cadascú tenim el nostre d'amulat, secret o no. L'únic que cal és confiar.
Un bon relat Marina i .
MariaM

Un relat molt bonic, que descriu molt bé aquests records de les vacances al poble quan érem infants. i del pes que tenien les àvies a casa. He recordat a les meves àvies també amb la medalleta i m'ha fet molta il·lusió.
Felicitats i moltes gràcies per la teva opinió en el meu relat Trencaclosques.

Amulet o no, són objectes que et mantenen el lligam amb la persona absent.
Gràcies pels comentaris al meu relat, n'has entés molt bé la intenció.

Un relat amb molta sensibilitat i una descripció de la Iaia que tots hem tingut, o que tots haguéssim volgut tenir, i d'unes vacances amb una llibertat que només es trobava i encara es troba en els pobles petits. Felicitacions i sort!

M'agrada aquest relat que has escrit, de caràcter gairebé costumista, però sense estridències nostàlgiques excessives, ho escrius amb senzillesa i la narració flueix amb calma fins al tancament, que no cal que sigui sempre sorprenent, si és efectiu com el teu.

Bona feina Marina.

I gràcies pels teus comentaris als meus relats, que no sempre et visito i et comento, o et visito i no et comento després, massa coses al cap!

Ferran

Bon dia,

Gràcies pel comentari.

El tractament de quimioteràpia és real.

Tot anirà bé.

Un amulet? Es pregunta la protagonista, i tant que ho és i dels bons, dels que no perden mai la força.
Bon relat. Ben escrit. Un plaer. Sort.

D'això es tracta, de perpetuar els vincles que els produeixen benestar més enllà de la separació física, temporal o definitiva. No és cap superstició irracional, sinó l'expressió del nostre instint social.

Hola, Marina: Gràcies per la teua visita i la teua opinió sobre el meu poema Ramells de flors. M'alegre què t'haja agradat.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Un relat costumista i molt ben traçat, Marina! Pel que veig a la resta de comentaris, a tots ens evoca un passat entendridor i aquella figura celestial que solen ser les àvies... Tal i com està narrat, posaria la mà al foc que es tracta d'una història viscuda de debò. Espero que t'acompanyi com sempre ho ha fet! Enhorabona i gràcies pel teu comentari ;)

El teu relat és molt entranyable, em fa recordar a quan jo era vailet. El materialisme, la tecnificació, l'emigració, primer la peninsular i ara la d'arreu del món....factors aquests que han capgirat la fisonomia dels nostres pobles i ciutats. Res ja no és com era abans! Anem abocats a ésser com les societats que veiem en les pel·lícules de ciència ficció i futuristes. Aquesta iaia teva la descrius d'una manera tan humana i afectuosa que fins i tot me li he feta iaia meva també. Nil

Més aviat un munt de béns en forma de records entranyables d'epoca i persones que van ser cabdals en el nostre creixement personal! Narrat amb un estil planer com correspon al que s'explica, però amb un llenguatge acurat i paraules molt ben triades.
És un relat que transporta i fa aflorar sentiments. Quant a la medalla, segur que en contenir tot l'amor de la iaia et dóna sort!
Amb total cordialitat

La imatge dels jocs al carrer i de les cadires amb les dones xerrant em recorda a la meva infància. La medalla també és un bon record. És un amulet? potser si.

I també de l'harmonia, de la unió entre tots que vivien, en aquells temps antics.
Hui en dia, no es fa tot això que descrius. Cadascú pensa d'una manera diferent, i per això hi ha vivències de persones en el carrer. M'ha agradat molt com ho descrius, Marina.
Enhorabona.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

No ho has pogut explicar millor. Una època viscuda de forma tan especial com bonica. M'he vist tan reflectida en aquest relat, que no sabia si estaba llegint o vivint-ho, i com bé dius la iaia era la protagonista. Aquesta medalla si no és un amulet si que representa bons auguris i records. He gaudit molt tota la seva lectura.

Gràcies pels teus comentaris i sort.

Salutacions.

Rosa.

dones xerrant assegudes davant de casa a la plaça de la Concòrdia de Barcelona, una imatge que ja ha desaparegut. Hem guanyat en algunes coses (salut), però dubto si no n'hem perdut en d'altres (seguretat als carrers). Un relat que m'ha fet pensar en el Costumari Català d'en Joan Amades, per les imatges que evoca.

Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com

Gràcies per participar.

Comissió XIII Concurs ARC de microrelats