AMIGUES

Eren amigues, sí, però d'aquella manera. No feia pas massa que es coneixien, potser quatre anys a molt estirar i, a banda d'algunes coincidències personals i alguna afició comuna, en ben poca cosa s'assemblaven. De tant en tant quedaven per sopar, anar al cinema, al teatre, a ballar... s'ho passaven bé.
Aquest estiu van decidir anar-se'n plegades uns dies de vacances. Compartirien habitació, ho portaven tot organitzat des d'aquí, així que ja tenien bitllets i entrades per tots els desplaçaments i visites que els interessaven. Van deixar alguns espais de temps lliures que ja decidirien com omplir-los un cop fossin a lloc.
A totes dues els feia cert respecte aquesta convivència perquè ja tenien experiència en converses que, segons quins temes tractaven, començaven tranquil·les i esdevenien discussions prou acalorades. Així i tot, havien après a esquivar tant com podien aquells aspectes en què no coincidien i ho portaven més o menys bé. Cinc dies passarien volant, per què no provar-ho?
Un cop al destí, però, van adonar-se de seguida que no era tan sols la ideologia distinta que les diferenciava sinó també el seu tarannà quotidià. Al tercer dia ja va començar a mastegar-se la tibantor. Les estones que podien ja les passaven cada una pel seu compte i quan inevitablement, tornaven a trobar-se, la tensió era palesa.
El dia abans de la tornada, van intentar arreglar malentesos parlant "civilitzadament" com dues persones adultes que "controlen perfectament la situació". Només quedava un dia, mirarien d'arreglar-ho. Però, ai las! Tanta contenció no podia ser bona de cap manera i, irremeiablement, van començar a saltar focs artificials. Escurçons, serps i gripaus tant de temps retinguts dins la gola van anar brollant de llurs boques i la cosa va acabar com el rosari de l'Aurora.
El darrer dia ja va ser de traca i mocador. L'una que només volia parlar per convèncer que tenia raó, l'altra que n'estava tipa de tantes explicacions, que ja no podia aguantar més certes històries per a no dormir.
Al tren de tornada, per sort, quedava algun seient buit i una d'elles va fer un canvi estratègic a un altre vagó. Es van poder estalviar el mal tràngol d'haver de seure de costat durant aquelles hores de trajecte.
D'això ja fa gairebé dos mesos i encara no s'han tornat a parlar. Una encara pensa que li queden temes pendents, l'altra no en vol ni sentir a parlar més del viatge. Totes dues pateixen per si un dia coincideixen en algun lloc, no saben bé com reaccionaran, de moment necessiten deixar reposar les aigües turbulentes i veure si de mica en mica les coses tornen al seu lloc. Potser és una cosa que havia de passar i les vacances tan sols va precipitar els esdeveniments. Una llàstima.