l'últim vermut

Ens esperava entaulat sota les acàcies del carrer Can Bruixa, quin nom més bonic per un carrer!, vaig pensar el primer cop que el vaig sentir, amb un quinto sobre la taula, fumant una cigarreta i contemplant els nens que jugaven sota les palmeres del Parc de les Infantes. Quan el vaig veure no vaig poder resistir la maregassa de l'enyorança que se'm va emportar, des de les platja assolellada d'aquell diumenge al matí, fins als abismes més profunds dels meus, dels nostres, anys de la universitat.

En aquelles taules, sota aquelles mateixes acàcies, havíem sopat un bon grapat de camins, nits de primavera en que, amb el vi i la ratafia, els plans per l'estiu esdevenien cada cop més lluminosos i més agosarats. Allí es va forjar el nostre interrail, allí s'organitzaven les expedicions a la Patum i a Prades, perquè sempre era indispensable un sopar al Siurana per a planificar qualsevol cosa. També hi van haver nits de setembre sota aquelles acàcies, nits de retrobament, on aquell vi que s'enganxa a la gola anava donant color a les batalletes de l'estiu.

I moltes nit a dins, amb sort a les taules de l'entrada, al recer de les bótes, que desprenen aquell olor de vi i fusta, de bodega de tota la vida, al costat de les fotos, de Siurana, de la plantilla del Mollerussa de l'època del Naranjito. Una foto que m'han explicat mil cops que hi fa allí, però que sempre que torno em fa ballar el cap.

Ara feia molt temps que no hi anava, però és clar, amb el Pep no podíem quedar enlloc més. A la Paula no li feia gaire gràcia, havia vingut un parell de cops a sopar amb nosaltres al Siurana, i mai li havia agradat, ni entenia que l'hi trobàvem nosaltres. Com a mínim estarem a fora, em va dir a cau d'orella. Crec que, només acostar-se a la porta ella no sentia l'olor de les bótes de vi, sino el dels fregits que impregnaven la sala de darrera, la del costat de la cuina. Realment no eren els millors fregits del món, tampoc no devien ser els més oliosos, però pel nas de la Paula És curiós que la memòria, fins i tot l'olfactiva, pugui ser tan selectiva.

Abraçades, petons i somriures, fins i tot la Paula estava contenta de tornar a veure el Pep. Quan feia, un any ja, que estava a Sudamèrica? Ja no duia el cabell llarg, el temps no perdona, però encara se li veia en els braçalets, en el jersei de llana, en la mirada, un aire juvenil, de l'etern estudiant, que no renunciaria al que ell creia important per alguna feina mediocre i una hipoteca a trenta anys. No sé si em feia enveja o si només era malenconia. La Paula deia, i no sense raó, que els temps canvien i que no es pot viure del passat. El Pep en canvi em duia al Siurana a fer el vermut i jo volia tirar una àncora en aquell passat cada cop més llunyà.

El cambrer, un romanès que recordava d'algun dels darrers sopars, ens va dur els vermuts i les escopinyes, que al Siurana continuaran sent berberetxos, per molt que els intentem normalitzar. El sifó l'hauríem de compartir amb la taula del costat, només faltaria. Al cap d'una estona va treure el cap la mestressa a parlar amb unes senyores assegudes al costat de la porta. El romanés li va fotre bronca, hi havia molta feina a aquella hora per estar fent-la petar. El Pep em va dir si em recordava d'aquells sonats de Lleida que li cantaven garrotins.

És clar que me'n recordava, i dels borratxos oficials, els que es recolzaven a la barra, mentre la barra es recolzava amb ells, en una estranya simbiosis. I dels guiris que arribaven despistats i havien de compartir taula amb els padrins que feien el gotet de vi abans d'anar a dormir. M'encantava aquella barreja. I aquell vermut, ja no trobaves vermut casolà enlloc, i menys a Barcelona. Calia disfrutar-lo perquè seria dels darrers, a finals d'any tancarien el Siurana.

Irremeiablement, parlant amb el Pep, sortien les batalletes. Els sopars dels dijous, les festes, els exàmens. Jo no tenia ganes de parlar-li de la feina, i ell estava cansat de parlar de la seva. La Paula després em diria que com més grans ens fèiem més ens agradava recordar les mateixes històries. Un gran escriptor va dir un cop que notaves que et feies gran quan els jugadors de futbol que t'agradaven eren més joves que tu. Jo hi afegiria que quan realment te n'adones és quan et tanquen els bars on havies sigut jove. Sort que ens quedava el Pep, que ens organitzaria un sopar al Siurana abans no el tanquessin definitivament, abans no ens féssim grans de cop.