Llàgrimes per Nadal

Març (?), se'm fa extrany referir-me a tu així.

Saps prou bé que no m'agrada jutjar als altres, més ben dit, m'aterra.
Només volia dir-te que pel sol fet de ser àngels, hi són per sempre. Perquè hi ha persones que són eternes.

I, recorda, tu també hi seràs!

és una llàstima que ens adonem que compartim la vida amb àngels fins que decideixen volar lluny del nostre costat.
et segueixo llegint perquè m'agrada molt que la senzillesa de les teves paraules s'endinsa profundament en les sensacions més complexes.
tens un do especial per transmetre el dolor i la tristesa d'una forma punyent però a la vegada serena, sense tragèdia, doncs la vida continua i tots volem seguir vivint i somiant.

seguiré llegint-te i si les teves cançons són com els teus relats... m'encantarà sentir-te!

l'he trobat un relat molt bonic marta, aquesta reflexió sobre el record que ens deixa una persona gran, que sempre l'anem a buscar en el passat, una mica com ells s'esforcen per reviure el temps en que eren joves, m'ha agradat i m'ha commogut.

Si intento mirar-m'ho amb ulls més crítics, que suposo que d'això es tracta, trobo algun petit però, encara que no em veig en cor de fer-te una crítica (en el bon sentit de la paraula) en tota regla, com t'ha fet la llibre. Jo només et destacaria detalls puntuals, que m'han cridat l'atenció:

M'han agradat molt algunes imatges: el paisatge que rega el paisatge, el recurs de citar les vinyes per assenyalar la proximitat de vilafranca (arrel de poble suposo, per això m'agrada) les pessigolles a les cuixes... tot això fa, pel meu gust, més entranyable el relat.

Coses que no m'han agradat: una certa confusió, a mi també m'ha passat com a la llibre, entre les tres persones del vehicle i el que està a l'hospital. Al principi també havia entés que eren les víctimes d'un accident. El mot vehicle... també em confon. No em preguntis perquè, però jo m'imaginava el viatge en tren i les tres persones eren companyes de vagó, o no? I per acabar, i això ja és molt subjectiu i reconec que soc la persona menys adequada per criticar-ho: m'agrada més quan escrius amb frases curtes que amb les oracions llargues que em semblen una mica disperses.

Però ja et dic de bon començament, felicitats perquè m'has arribat al cor, que és el que compta

si millora una mica, la vida farà la resta, perquè res no hi ha tan fort com la vida. M'ha agradat el teu relat, com descrius l'home, a través de les accions, així és com m'agrada fer-ho a mi també. Com descrius els tubs, com si fossin tentacles...
En fi, et demano perdó per haver trigat tant a encetar la teva setmana. Una grip en té la culpa.
Una abraçada
glòria

És molt bonic, i ens recorda a la gent que estimem.

A "Llàgrimes per Nadal" se'ns explica una història mitjançant un seguit d'imatges que serveixen de fil conductor del relat.
En el primer paràgraf trobem un viatge Barcelona - Vilafranca on l'autora ja comença a mostrar-nos la melangia que l'envaeix ("no comprendrien el dolor que les imatges que havia vist uns minuts abans em provocaven").
En el segon paràgraf ens endinsa, precisament, en el motiu del seu dolor: una visita a l'hospital. En el tercer, l'autora abandona el centre hospitalari per continuar la narració tot evocant la figura d'aquell ésser estimat: el record que en té de l'època d'infantesa, el que ell feia, el que ell deia.
Aleshores, amb tres frases atura aquest joc entranyable de la memòria per retornar al viatge, al trajecte Barcelona - Vilafranca amb què hem iniciat el relat. I resulta que s'ha acabat, de la mateixa manera que acaba la narració, i amb ella, l'evocació de la persona estimada.
És una estructura curiosa, però que funciona. Com a molt, només m'atreviria a insinuar que potser avança a tomballons, amb una certa sequedat entre un paràgraf i l'altre, o entre una imatge i l'altre.
A banda d'això, sí que voldria comentar alguns aspectes del text. Però primer he de deixar ben clar que tot el que jo pugui dir són opinions subjectives, i per tant no s'han d'agafar al peu de la lletra, sinó que s'han de valorar, passar pel sedàs, i triar aquelles aportacions que en realitat serveixin per "millorar". Partint d'aquesta premissa, intentaré estudiar el text amb actitud primmirada.
En el primer paràgraf apareix una acotació marcada amb guió llarg. Des d'un punt de vista de simple lectora, les acotacions em serveixen per aclarir o perfilar algun aspecte poc exacte del que se m'està explicant. En aquest cas penso que l'acotació resulta massa llarga ("no tenia ganes de donar explicacions a persones que, segurament, no comprendrien el dolor que les imatges que havia vist uns minuts abans em provocaven"), i trenca el ritme de la lectura. Crec que no cal entrar aquesta puntualització entre guionets, sinó que fora millor acabar la frase anterior i després puntualitzar.
Encara dins aquest primer paràgraf, hi ha un detall que m'ha cridat l'atenció. Se'ns parla de tres ocupants del vehicle. M'ha semblat un tractament un pèl fred, tenint en compte i suposant que aquests acompanyants també deuen ser persones properes, familiars, molt possiblement.
Però encara considerant que és una manera de donar a entendre com de lluny se sent la narradora d'aquests personatges, i per això els presenta com "tres ocupants del vehicle", hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte. Just el paràgraf següent, el que ens descriu la visita hospitalària, comença parlant de "Un cos estès, fràgil, inquiet, neguitós. La mirada perduda, cega, superficial, vulnerable". Penso que es crea certa confusió en passar de tres ocupants del vehicle a la presència d'un cos estès (que podria insinuar un accident de trànsit).
Potser tot això sona a bajanada, però és la sensació que he tingut en llegir-ho. I no sols la primera vegada.
En el segon paràgraf tornem a trobar-nos una acotació, aquest cop molt més breu ("-per mi-"). De veritat que no tinc res en contra de les acotacions. De veritat. De fet, m'encanten, i les faig servir sovint. Però en aquest cas aquesta manera de donar el parer li treu força, a la descripció. Si la narradora creu que hi ha un nombre incomptable de tubs, és que hi ha un nombre incomptable de tubs, i no té perquè amagar-se darrere matisacions per suavitzar les paraules. No sé: és una manera de veure-ho.
Després hi ha una comparació que la trobo fora de context: "com s'hi s'hagués fumat alguna cosa". Amb aquesta frase tot el dramatisme que hem llegit fins ara perd consistència perquè el relat agafa un cert to irònic o cínic, que està en desacord amb el to general del text. I dic fora de context perquè encara que no sabem amb exactitud, a aquestes alçades de la lectura, de qui ens està parlant, tot apunta a pensar que es tracta d'una persona d'edat madura que està malalta, no pas que ha actuat de manera irresponsable amb el consum de drogues. Torno a dir-ho: és una manera de veure-ho.
Del tercer paràgraf... perdona, però torno una altra vegada a l'acotació entre guionets! Aquest "segons ell" que ens ofereixes ens porta sensació de dubte, com si el narrador dubtés que aquell pa fos realment el millor de Vilafranca. I penso que la idea està més en que ell, la persona malalta, així ho afirmava ben convençut, que no pas que fos o no fos veritat. En aquest sentit, potser seria millor entrar-hi, senzillament entre dues comes, un "tal com deia ell", o una frase similar.
El relat es clou de manera magnífica, perquè hi ha diversos jocs que es tanquen amb les paraules de la narradora. Per una banda, en acabar el viatge, acaba el relat i l'evocació de la figura estimada. Trobem aquí la idea metafòrica de viatge. El viatge de la vida. El trajecte d'una història.
Però encara remates millor el tancament amb els dos breus fragments que vénen després, i que transcric, perquè estan molt ben trobats:
"Ell segueix a Barcelona, millorant poc a poc.
No puc tirar enrere en el temps, només recordar la cançó, el pernil, les mans, les pessigolles.
Ell segueix a Barcelona, millorant poc a poc.
Malgrat aquesta bona notícia, l'essència del meu Àngel ha volat."
L'autora ens planteja una nova idea: la pèrdua que podem patir envers una persona, no sempre és física, no sempre es refereix a la mort. Perquè els canvi soferts a causa de la vellesa i de les malalties ens fan descobrir una nova persona darrere la figura coneguda. Algú a qui hem de tractar igual que abans, de la mateixa manera, perquè la coneixem. Però alhora hi ha alguna cosa que s'ha esquerdat en el nostre fil d'unió. I això, malgrat tot l'amor i tot l'afecte que encara sentim.

Acabo ja. El relat destil·la tendresa i melangia, que suposo que era el que es pretenia. Penso que funciona com a relat o conte, i voldria repetir que tot el que he comentat cal que sigui passat per un sedàs i que se'n destriï només allò que realment pot ser interessant de tenir en compte.

Salut!

LLIBRE

Quasi ploro... és una delicia!

Gràcies.

Thalassa

I emotiu. Molt bones les paraules utilitzades. Expressa molt bé els sentiments d'una persona. Fas les sensacions q tu sens les trasmetis perfectament als altres.

Fantàstic.

Una imatge poètica i tendre que evoca sentiments profuns, sense cap esquerda literaria, i amb una bellesa extrema. Imatges nítides i plenes que ens fan compartir els sentiments.

M'ha encantat aquest relat....en el qual evoques amb una tendresa màgica el record del teu avi.

Realment preciós, has aconseguit q m'emociones i que les sensacions que tu sents les sentís com a pròpies.

Moltes, moltes felicitats per aquest gran relat.

...de comentar gairebé res del que has escrit, Març.

Com ja he dit alguna altra vegada aquí, jo sóc el que en Pla anomenava "un home prosa" i, si filem encara més prim, diria que un home prosa de ficció. Honestament, no crec que res del que pugui dir sobre els teus escrits valgui gens la pena.

Gairebé tot el que tens escrit són poemes, excepte un parell de relats curts en prosa poètica, en els que aboques de manere impecable el sarró dels teus sentiments. Què puc dir-te? Des d'un punt de vista d'estil, em sembla del tot correcte. No hi puc trobar errades ni sé fer cap tipus d'aportació positiva. Des del punt de vista del sentiment o les opinions, què puc dir jo que sigui important. Això és tant personal...

El que sí vull dir-te és que el tercer paràgraf d'aquest relat m'ha semblat preciós. La forma d'evocar... el teu avi? m'ha agradat molt i en poques línees has aconseguit que em creés la imatge d'una persona entranyable que, espero de tot cor, s'hagi recuperat. Són poques línees però que serveixen per descriure una relació de molts anys d'una manera que no ho hauria millorat un llibre de 3.000 pàgines. Una vegada, algú em va dir que aquesta era, justament, la feina dels poetes. Dir en poques i boniques paraules el que altres necessitem pàgines i pàgines per expressar. Jo crec que aquí, tu, ho has aconseguit.

Em sap greu ser tant limitat, companya, però tots tenim les nostres limitacions i em temo que la poesia és una de les (moltes) meves.

Es molt injust, i estrany a la vegada, i realment quan més coses tens més encara en passen, coses que no pots controlar tu, coses de les quals ningú en te la culpa.
Es molt injust.
I et felicito. Estas afrontant amb una duresa extrema que segurament és la teva defensa totes les coses que venen. No cal que et digui que si algun dia la roca s'estova una mica, jo estic aqui per escoltar, res més, només puc fer això escoltar.
El text es molt simple, i realment cotidia, recordes situacions ben cmunes i simples sense fer-ne una història dolça i màgica.
anims, que ara toca alguna cosa bona no creus???
un peto!

Ara me'l tornaré allegir, però he estat pensant diferents coses al llarg de la meva lectura.

He pensat que l'àngel de la guarda teu ha desaparegut a mb la teva maduresa, de forma accidental i fortuita.

També he pensat que potser algun familiar proper o amic d'aquells que semblen germans ha tingut una desgràcia inmerescuda.

El cas és que hi ha una nostàlgia, un record i una tristor molt ben retratada.

Per sort, al final és més optimista, obres els ulls i aixeques el cap.