Tot són records (darrera carta a un càncer)

Maleït càncer:

Finalment t'has sortit amb la teva. Fa uns dies vas cansar-te de passejar, de jugar, de riure't de nosaltres. Fa uns dies vas entrar a matar. I ho has fet: has vençut. Ara tot són records, moments intensos. M'has robat allò que em va donar la vida, que m'ha ensenyat, que, en certa manera, m'ha fet com sóc. I ara, només recordo. És qüestió de temps, però, que els records em dibuixin un somriure. No sé si molt o poc, però ho faran. Ofegaran les llàgrimes per permetre'm gaudir de tot allò que la meva mare m'ha regalat al llarg dels anys. Comença una nova vida en què, desafortunadament, hi falta una peça clau. Noves situacions, però sobretot, antics contextos, una quotidianeïtat carregada de moments, d'objectes que no em pertanyen, d'imatges esborrades pel pas del temps que floreixen de nou d'entre quatre parets.

Tot són records.

--------------------------------------------------

Mai vas sentir-me cantar més enllà de les melodies passades per aigua sota la dutxa, cançons entonades mentre feia el dinar o moments de glòria viscuts a l'habitació de casa. Mai vas sentir-me cantar, però en un dels teus darrers dies vas dir-me que busqués un grup, que cantés, que tenia una veu preciosa. Recordo, de ben petita, que al cotxe ens posaves cintes de "La Década Prodigiosa". Me'n sabia totes les cançons i m'asseia endavant, agafada al teu reposacaps. Cantava fort perquè sabia que si ho feia, em diries que cantava bé, que tenia una veu bonica. I jo insistia, et cantava fort, a cau d'orella, cada viatge, cada cançó. I tu no em fallaves mai.

Recordo quan ens enfadàvem, sempre acabant a crits. El millor d'aquelles bronques era, sense cap dubte, quan entraves a la meva habitació a demanar-me disculpes, perquè t'havies equivocat i em feies un petó. Dos o tres de seguits, en realitat. Només en moments així vas ser afectuosa, però amb això vaig aprendre a gaudir i apreciar molt més cada un dels teus petons.

Sempre pendent del que volia. Les activitats extraescolars no eren pas per què tu aprofitessis el temps per fer altres coses, eren per permetre'ns fer allò que volíem. Recordo les corredisses amunt i avall, amb el cotxe, de teatre a música i d'allà a entrenament de bàsquet. Allò era el no parar, però no et queixaves. Sempre pendent del que volia.

Gairebé no tinc fotografies teves, no et va agradar mai que te'n fessin (ja sé d'on he sortit!). De fet, l'única que tinc és la de la teva orla, fa uns quatre anys. Recordo les nits en vetlla, estudiant dret civil o mercantil, o penal. Hores i hores subratllant, resumint, repassant abans d'un examen. Admiro la teva passió per estudiar, per aprendre. Admiro el teu sacrifici per treballar, portar una família i estudiar. Admiro la teva empenta, el teu valor, la teva lluita.

Encara ara et veig dormint a la butaca que et vas apropiar les darreres setmanes, la manta amb què et tapaves, les teves frases fora de context, els teus agraïments, la planificació de les vacances d'aquest estiu, d'un estiu que no has viscut. Sento, a més, el dolor que el fet d'aixecar-te em provocava als braços. Noto, encara, la teva pell resseca, l'olor de la crema hidratant, el sabor del puré, sempre pendent que no hagués quedat malament.

Veig, esforçant-me, un borrós esbós del teu somriure, tan llunyà, tan sincer, tan teu. Un dibuix perfecte que es va difuminar els darrers mesos.

--------------------------------------------------

Tot són records.

Podria enumerar-te'n una llista inacabable, tot seria posar-s'hi, però ara tots aquests records em fan mal. M'has robat allò que em va donar la vida, però m'has regalat la possibilitat de valorar tot allò que he tingut durant vint-i-un anys, tot allò que, en certa manera, m'ha fet com sóc. M'has donat un viatge en el temps, milions d'instants que gairebé havia oblidat i que, amb una mica de temps, ho sé, em faran somriure. M'has fet descobrir una gent meravellosa, que m'han fet i em fan costat i que no deixa de sorprendre'm: a les nenes, als bandais, a d'altres amics i amigues, al meu pare; algun dia els retré el meu homenatge, perquè se'l mereixen, perquè els ho dec.

M'has pres una peça clau, com deia, però a mi no m'has robat, encara hi sóc, i ara m'aferro a allò que tinc per vèncer-te, per oblidar-te, per espolsar-te ben lluny, per fer que desapareguis.