La millor herència

Un relat de: març

Resto asseguda, quan sumo ja vuit hores contemplant-te, observant el teu ventre inflat per la contradictòria cortisona, tan odiada però tan agraïda, alhora, pel dolor de què t'allibera. Ell s'alça i torna a caure, a un ritme més o menys constant. De tant en tant, s'atura, sembla que es rendeixi però sempre acaba tornant, acompanyat d'un breu però intens sospir. El teu rostre és ara un desconegut, un rostre nu, fràgil, cansat i atemorit per allò que no comprèn. No recordo el rostre manllevat per la malaltia. Els cabells rossos que durant anys vas portar impecablement pentinats són ja un borrós record. El teu nas, d'origen tan paternal, que hem adquirit totes les dones de casa ha perdut tot el protagonisme. El "nas de patata" que dius tu és insignificant dins un conjunt que li ha robat la presidència. Els llavis, sempre tan rojos i perfectament definits, tremolen ara, quan d'entre els teus pensaments tornes per adonar-te d'on ets. Els teus llavis ploren més que els ulls, pesats, cansats, lluitadors nats que es barallen amb les parpelles per deixar-se entreveure. Gairebé no ho aconsegueixen, però per un fil d'obertura encara hi llueix el verd que tan m'agrada, tan personal, tan teu, la millor herència que em deixes, el teu millor regal, Ara, més que mai, miri on miri ho faig amb els teus ulls.

El teu cos és, ara, el d'un nadó enorme, fràgil, lleugerament deformat per les transformacions a què t'has vist sotmesa. El teu crani nu, el pit pla, la panxa arrodonida i generosa, el pubis novell, les cames carnoses, els peuets inflats. Tornes, d'alguna manera quaranta-sis anys enrere. Tornes a ser la petita Pilar amb qui tant em reconec en fotografies.

Entre plor i plor, m'animes a anar a buscar uns quants bolets, em renyes perquè són dos quarts de dotze de la nit i ens hem tornat a adormir, em manes que obri la persiana, em proposes que em busqui un grup per cantar, em preguntes què voldré estudiar a la universitat, poses data per anar a comprar l'abric d'hivern, que no pot ser que amb el temps que fa no en tingui cap de decent. Ja no hi ets. Ja no ets tu. És el nadó innocent i dèbil que ha pres el teu cos.

En aquest precís instant plores i alces el braç, obres la mà perquè una altra te l'agafi i t'ajudi a aixecar-te, però no pots. Els bolquers reclamen la seva utilització i això et fa sentir encara més impotent. T'acaricio el braç, intento tranquil·litzar-te, però t'enfades amb mi, em manes que no et toqui perquè si no et puc aixecar del llit no em mereixo el contacte amb tu.

De fa un mes que cada comiat pot ser l'últim. En els darrers trenta dies he donat més per tu que en els meus vint-i-un anys i ara tinc por que qualsevol dels "adéus", "fins després" o "ara torno" no pugui tornar a repetir-se.

Han apagat els llums i gairebé no veig la tinta amb què he escrit les darreres línies. Em proposes que m'apunti a fer coses. Ja en faig moltes de coses i, de fet, no sé quantes en podré arribar a complir.

Resto asseguda quan sumen, ja, onze hores al teu costat i, per fi, badalles. Potser ara t'adormiràs i podràs descansar després d'una jornada desconcertant.

Comentaris

  • Monty | 01-07-2005

    sòbria, valenta, capaç, gran, intensa, martona...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: