Ball de màscares

Com sempre va arribar puntual. Ni un minut abans ni un després, tal com marcava aquell rellotge que es connectava a no sé quin satèl·lit per indicar l'hora exacta. Coses de la tecnologia. La qüestió és que va ser exactament puntual. Només hi havia cinc persones, que no coneixia, de manera que decidí servir-se una copa de whisky amb gel i va seure. Esperava. Les cinc persones semblaven conèixer-se, conversaven. Esperava. Mica en mica, va començar a arribar gent. S'encetava el ball de màscares.

Per un racó, eixia una màscara ben curiosa: els ulls de cartró-pedra eren tot comprensió, paciència, expectació i complicitat. Era la màscara amiga. La curiositat va néixer amb tota la seva força i va demanar al seu amo que s'alcés la màscara. Aquest no hi va tenir inconvenient. Curiós, també, que en un ball de màscares hi hagi algú a qui no li importi perdre l'anonimat. El cas és que se la va treure: ulls verds i cara pigada. Una autèntica desconeguda.

Seguí caminant per la gran sala, guarnida per l'ocasió. La copa s'havia acabat i va dirigir-se a la barra. Una mà aliena recollia una cop de cava, del Penedès. La seva mirada va resseguir el braç que la prenia, amunt, cap a l'espatlla. Una nova màscara presidia el tronc del seu portador. Mostrava uns ulls tancats i uns rojos llavis, oberts, ben oberts. Les faccions eren tenses. La màscara parlava, cridava, potser cantava. Sí, cantava. Gaudia de cada melodia que sortia dels seus llavis, de cada so que naixia del més profund de sí mateixa. Era incapaç d'imaginar el rostre que s'hi amagava i, amb cura, va separar la màscara de la pell d'aquella persona que tenia davant: ulls verds i cara pigada.

Després de la segona copa, era moment de fer una visita als serveis. Lavabos unisex, última moda. En obrir la porta, apareixia una nova màscara. Aquesta també parlava, però només amb els llavis entreoberts i una expressió facial relaxada. Els ulls eren maternals, plens de coneixement, d'experiència, de pedagogia, de motivació. Era la mestra, l'exemple a seguir, la font de cultura. La persona que duia la màscara va llevar-se-la per refrescar-se la cara. De nou, ulls verds i cara pigada. Tot plegat començava a ser ben curiós.

Un cop acabada la feina, tornà a la sala de ball. Allí, una mà estesa la treia a ballar. Després de dubtar lleugerament, accedí. El ballador de torn duia un pas lleuger, graciós, subtil, dolç, agradable, es movia amb tota feminitat. S'adonà que no ballava pas amb un home, sinó amb una dona. Es fixà amb atenció en la seva màscara, que fins el moment, li havia passat desapercebuda. Tenia els ulls brillants i un immens somriure presidia el rostre plastificat. Tornant als ulls, però, va posar especial interès en la mirada que li brindava aquella nova màscara: infantil, il·lusionada, juganera, trapella. Era la màscara d'una nena. Li agafà el braç per fer-li donar una volta al ritme de la música i, d'un suau cop, li aixecà la màscara. Ulls verds i cara pigada. Massa casualitat. Massa rostres iguals.

Sense adonar-se havia passat més de tres hores en aquell estrambòtic escenari. Potser ja n'hi havia prou, potser ja anava essent hora de tornar cap a casa. Sortí de l'edifici encara amb el trasbals d'allò que havia viscut uns minuts enrere. Al llarg de tot el camí li anaven venint al cap imatges de les màscares que havia anat veient: la màscara amiga, la cantant, la mestra, la nena...Tot allò havia de tenir algun significat.

En arribar a casa, es va treure amb cura la màscara que havia cobert el seu rostre al llarg de tota la vetllada. Abans, però, va fer-li una última mirada davant el mirall. La seva era una màscara amb ells ulls tancats i els llavis contrets. Per la seva galta esquerra lliscava una llàgrima cristal·lina. Era la màscara trista.

Prou. Aquella nit havia d'acabar. I acabaria traient-se la màscara, posant-se el pijama i estirant-se al llit. Encara davant el mirall, va aixecar-se la màscara i veié una cara que, a aquelles alçades, li era ben familiar. Ulls verds i cara pigada.