No pots

Les vuit. Sona el despertador, l'odiat indicatiu que un nou dia comença i és hora d'abandonar els llençols. Faré cinc minuts de mandres. Inclino lleugerament el cap per comprovar que no m'he passat de temps. Un home jau al meu costat. Té un aspecte estrany, desconegut. Sembla que s'ha adormit prenent el sol. Té un to vermellós encès i els cabells ben foscos. Dorm.

Decideixo posar-me en marxa, ja va sent hora de fer quelcom de bo. Encenc la cafetera i obro la nevera per agafar la llet. De nou, l'home. Aquesta vegada seu en una cadira de la taula. El miro. Em mira. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer", em diu. Preparo el tallat i sec a la cadira que hi ha just davant seu. El miro. Em mira.

Només tinc temps d'una dutxa rápida si no vull fer tard a la feina. Surto de la dutxa i l'aigua em regalima esquena avall. Altre cop, l'home, dret davant meu. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer". Seguiré ignorant-lo, no m'agraden els desconeguts.

Vaig a l'habitació a vestir-me. M'he d'afanyar. L'home seu a sobre el llit. Començo a posar-me roba sota la seva mirada, atenta, implacable. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer". Em cordo les bambes, agafo la motxilla. Surto al carrer.

L'home ja és dins el cotxe, al seient del copilot - no pas de l'acompanyant: aquest home no és pas companyia meva -. Pujo el cotxe i n'engego el motor. Poso la primera marxa i quan em disposo a posar la segona hi ha alguna cosa que em toca la mà. Una cua! Una cua vermella, llarga i prima es mou prop del canvi de marxes. És com les dels dibuixos: vermella i amb una punxa negra al final. El miro. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer".

Avanço quilòmetre a quilòmetre i no em diu res. Em pregunto on para el meu àngel. Si ve tinc un dimoni a la consciència, també em pertoca un àngel!

-On és ell?

-Va marxar fa dies.