No pots

Un relat de: març

Les vuit. Sona el despertador, l'odiat indicatiu que un nou dia comença i és hora d'abandonar els llençols. Faré cinc minuts de mandres. Inclino lleugerament el cap per comprovar que no m'he passat de temps. Un home jau al meu costat. Té un aspecte estrany, desconegut. Sembla que s'ha adormit prenent el sol. Té un to vermellós encès i els cabells ben foscos. Dorm.

Decideixo posar-me en marxa, ja va sent hora de fer quelcom de bo. Encenc la cafetera i obro la nevera per agafar la llet. De nou, l'home. Aquesta vegada seu en una cadira de la taula. El miro. Em mira. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer", em diu. Preparo el tallat i sec a la cadira que hi ha just davant seu. El miro. Em mira.

Només tinc temps d'una dutxa rápida si no vull fer tard a la feina. Surto de la dutxa i l'aigua em regalima esquena avall. Altre cop, l'home, dret davant meu. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer". Seguiré ignorant-lo, no m'agraden els desconeguts.

Vaig a l'habitació a vestir-me. M'he d'afanyar. L'home seu a sobre el llit. Començo a posar-me roba sota la seva mirada, atenta, implacable. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer". Em cordo les bambes, agafo la motxilla. Surto al carrer.

L'home ja és dins el cotxe, al seient del copilot - no pas de l'acompanyant: aquest home no és pas companyia meva -. Pujo el cotxe i n'engego el motor. Poso la primera marxa i quan em disposo a posar la segona hi ha alguna cosa que em toca la mà. Una cua! Una cua vermella, llarga i prima es mou prop del canvi de marxes. És com les dels dibuixos: vermella i amb una punxa negra al final. El miro. " No pots, Marta. Deixa-ho córrer".

Avanço quilòmetre a quilòmetre i no em diu res. Em pregunto on para el meu àngel. Si ve tinc un dimoni a la consciència, també em pertoca un àngel!

-On és ell?

-Va marxar fa dies.

Comentaris

  • Hola, bonica![Ofensiu]
    ROSASP | 04-08-2005

    Són tantes les vegades que aquest company insistent i emprenyador ens repeteix el mateix fins deixar-nos el cap ple de dubtes i pors amagades.
    Apartant subtilment amb el seu cos rogenc, l'àngel que voldria acaronar els somriures i les esperances dels nostres somnis diaris.
    Ell si que no pot, quan es pot reconéixer la seva presència i anomenar-lo pel seu nom.
    Aquesta visualització de la part negativa que ens fica murs i no ens deixa avançar és un punt a favor. Crec que quan aprenem a donar forma a les nostres tristeses, pors i neguits, com es fa en aquest relat, és més fàcil ignorar el seu rostre o directament pegar-li un cop de peu al cul.

    Cada cop n'estic més convençuda de que escoltant amatents dins nostre, la força de l'àngel és immensament inesgotable...

    PS.- El teu comentari a "Fase terminal" m'ha arribat al cor, sobretot perquè he seguit totes les teves cartes lluitant amb la malaltia.
    Sempre m'ha costat comprendre el sofriment que porta irremissiblement a la mort, però sé què un dia qualsevol endevinaré sense saber massa bé com, quina és la resposta.
    És una recerca que forma part del meu creixement com a persona.

    Una abraçada enorme i molts records al teu àngel!




Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: