L'herència de Golem

Aquest Golem no deixa de ser un monstre, i els monstres sempre han estat un exemple d'inadaptats socials. I si tenen un do, com en aquest relat, se n'aprofiten fins i tot els més propers. En el relat que ens ocupa, l'originalitat en tot el va succeint atrapa al lector des de les primeres línies.
A banda, les frases curtes i un vocabulari molt ben triat fan que la lectura sigui una pura delícia. A seguir escrivint, SrGarcia!

Per ofrena entenc la de caråcter interessat, volguda o insconscient, en cara d’altre o la ofrena gratuïta, pròpia, en les quals no hi ha lluita sinó sotmetiment.

Gràcies pel teu amable comentari: Vinya i per dir-me que té un intens sentit d'espirituallitat. En dius diferents accepcions de la paraula Vinya, i jo et done les gràcies i res més.
Aleshores un salut d'amistat.
Perla de vellut

Doncs mira, que m'havia perdut aquesta perla de relat, del millor que he llegit. Potser Cortázar escriu més bé per bé que en aquesta línia. És un crack mundial però les situacions que planteges són bones i expressives com les seves. Aquest contrast que fas entre allò espiritual i material, entre realitat i teoria, On sempre la dura realitat acaba guanyant,...la incomprensió de la legalitat front a la complexitat de la vida. El desencís que provoca. Sense moralismes, com passa entre la gent senzilla que fa filosofia. No sé la trobo genuïna i carregada de significats ocults la teva expressió: qui és Golem? Tots ens mengem als que ens han fet? Compensa la gasiveria o acaparar riquesa?
I, sí, el final és solitari per tothom, només un se'n va a cada moment per ordre seqüencial.
Tinc una sincera enveja per la naturalitat amb la que exposes el teu pensament i com està allunyat de condicionats de la cultura.
Salutacions!

Fixa’t que m’he posat a riure quan he acabat de llegir el relat. I també com diu el Nil fa una mica de basarda tot aquest ambient de cementiris i morts... Hi veig la revenja del què un ha creat amb el seu creador i també tot els recels que hi ha quan hi ha bens i diners entre mig, les herències, les relacions familiars...
Els teus relats, que he llegit, tots passen en entorns diferents, en indrets i èpoques diverses. Segurament ets una persona molt “llegida” o molt “viatjada” I imaginativa. M’agrada com escrius, molt bé, de manera clara, amena i Intrigant.

Alguna persona de relats em va dir que les poesies no s’expliquen. Jo no vull pas explicar cap dels meus poemes, tu d’altre banda ja has fet la teva interpretació, però potser si voldria explicar des on escric poesia. L’escric a partir de coses que veig i em porten records(les flors dels arbres)de preguntes que em faig ( perquè la dona de Lot se la presenta com una tafanera?, potser volia Saber) o de temes que em preocupen (la incomunicació). Em venen versos al pensament i els escric. Procuro que no siguin massa explícits que suggereixin sensacions, com em passa a mi o cada ú a la seva manera. Si aconsegueixo això ja em dono per satisfeta. No sé escriure relats imaginatius ni tractats filosòfics...per això escric poemes. A la meva pàgina, cap a l’any 13 tinc un poema que s’anomena Motius i parlo del perquè escric.
Gràcies pels teus comentaris.

Salut, (ara més que mai) i abraçada.

Gràcies pel teu amable comentari: Síl.labes i per dir-me que és tot plegat a un ritme meravellós... Espere que hages gaudit d'aquest poema meu.
Salutacions.
Perla de vellut

Un relat nagnufic. Gracies per lkegir

Increíble de principi a fi. Directe, punyent, sense remordiments.
La ostia!
M'ha encantat.

Està clar que les relacions entre les persones, i més entre familiars, no són fàcils, ni tan sols quan un dels membres ha estat beneït amb el do de ressuscitar els morts. A mi em sembla que una persona (o un munt de fang) amb aquesta habilitat mereixeria inclús adoració, però ja sabem com som tots plegats...

Urkc-Eduard |: em sembla que havíem escrit al mateix temps la meva resposta i el teu comentari, per això no t'he citat. També et dono les gràcies.

Això del "trobar car" no ho havia sentit dir mai; he vist que hi havia un "trobar ric", no sé si és el mateix. De totes maneres, trobo que ets el més semblant a un trobador que hi ha a Relats en Català.

Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Kefas: escrius uns comentaris tan bons que superen el relat comentat.
Perla de vellut: no m'agraden les notes ni els concursos.
Nil: Sí, és una sàtira de la cara fosca de les relacions familiars.

De n'hi do.Com Saturn devora els fills i mata a son pare.Crèixer per matar pare.Molt freudià.
Mercè per llegir-me.Mai m'havien clasificat trobar clus.Interessant.Mercès.Màgrada mé el «trobar car» .

Una història original... , i alhora fa un xic de basarda pensar que una creació filla de l'actuació humana esdevingui mortífera. El teu relat evidència que rere d'aquests actes perpetrats per ambdós personatges principals, s'amaga una critica al que són les relacions parentats o d'amistat i

Vaja història, on el Golem volia menjar-se el Rabí Loew, que era el seu fill, i el seu destí va decobrir que era ressuscitador de persones i al final va ser immensament ric. Doncs si va acabar renegant els seus parents, la seua consciència li transtornaria...
Acabaria boig, dic jo.

Ah, sí, i jo em dic, no tens costum de fer la valoració del relat que em llegeixes i ni a mi ni a ningú... no sé perquè. Supose que no t'agrada... ¿....? Ja em diràs. Gràcies.

Per la teua visita i el teu amable comentari, per dir-me que és una poesia molt bonica.
Sí, portes raó, en això de que "tronada" té tres accepcions; doncs, són: trons, tronadissa i tamborinada. Però jo he agafat el sentit de "tronada", com "tempestat de trons"; que són en espanyol: truenos o tronada.
Sí, he fet en cada vers "metàfores"...
Saluts.
Perla de vellut.

Em sona que n’havia sentit a parlar del Golem. Potser de quan anava a prendre cafè amb en Gustav al Kafka de Praga. Un dia, mentre passejava pel cementiri, del darrera de la làpida de Ben Uhfir va sortir un ésser descomunal. Em va preguntar si era humà. No ho sé, li vaig contestar, sóc en Kefas. Els ulls clucs se li varen obrir. Pare!, va xiuxiuejar, i se li ompliren els ulls de llàgrimes. Va començar a plorar i el gran cabal d’aigua que sortia dels ulls, li va començar a xaragallar les galtes. Vaig fugir i no hi he tornat més. Algú m’ha dit que ara porta un tupè de teula, ros.