L'estany

L’ESTANY                  


Soc supersticiós. No és d’estranyar perquè l’àvia de casa ho era, i les coses que s’aprenen de petit, queden. 
Heus aquí que he arribat a jove vigilant de no cometre cap de les infraccions recollides en una mena de codi, que reconec absurd, inculcat com el parenostre.
Els que patim d’aquest…, diguem defecte, ens guardem molt d’ensenyar l’orella. Cerc que si confessés els meus neguits a algú que no cregués en fal·làcies, em menystindria. És el que em passa amb la Joana, una companya del centre excursionista, que em té captivat. 
Passades les festes de Nadal, cap a finals de gener, hem patit una onada de fred polar. Uns quants del club, entre ells la Joana, delerosos de trepitjar neu, hem anat a fer una travessa pel Circ de Colomeres. 
Vorejàvem un petit estany fent drecera cap al refugi, que vaig fer per manera de quedar-me ressagat al costat de la Joana, que esbufegava evidentment cansada.
—Vine, seiem un moment a les pedres —li vaig dir—, se m’ha fet un plec al mitjó i em fa la guitza. Parem un moment mentre me’l poso bé. 
No corria ni un alè d’aire. La tarda, d’una claror estantissa, s’ajeia a l’aigua de l’estany, reflectint-hi l’entorn. 
—Quin gruix de gel hi deu haver, a l’estany…? —va comentar, la Joana.
—No t’ho sabria dir. Podem tirar-hi una pedra per comprovar-ho —vaig dir-li, embastant ja una idea—. Qui dels dos aconsegueixi trencar primer el gel li haurà de fer un petó a l’altre, et sembla…?
Ella, enriolada, s’hi va avenir de seguida. A mi, el cor m'anava a cent. Guanyés qui guanyés, el premi revertia a favor meu.
Vam llançar la pedra a l’hora. La d’ella, més petita, no va arribar ni a la vora de l’estany. Jo, esperonat pel premi, vaig llançar el meu roc amb tota la força. Aquest sí va picar de ple a un parell de metres dins l’estany. L’escarbotada es va expandir en tot d’esquerdes. Fins aquell moment no em vaig adonar que l’estany era un gran mirall. Sem va gelar la sang. Ni esma vaig tenir, de pagar la penyora.


Pseudònim
Mostela