L'escarabat

Ostres, quin capellà més contundent! Pim, pam, pum! Fantàstic! L'emprenyament era als anys cinquanta semblant als anys d'ara, però més franquista, un pèl massa. Un retrat d'un moment i un somriure que fa posar vermell. Jo també et felicito, amb un dia de retard, perdona, però ahir vaig pensar en tu diverses vegades, compartint poesia amb el grup Reversos, recitant la magnífica Joanna Raspall. Nona, moltes i moltes gràcies per la teva visita i el teu comentari. Tu sí que estàs flamenca! I el teu marit, també. Molts records per a tots dos, escriu si us plau, que passis un molt bon estiu i una fortíssima abraçada, amiga Carme. Un petonàs!

Aleix

Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta anècdota. Amb la teva prosa planera i simpàtica has immortalitzat la reacció d’un capellà que, segurament, quedaria sosprès de veure que tanta gent n’estem al corrent.

Ens seguirem llegint,

Núria

PS: Hi ha un altre relat amb el mateix títol tot i que no té res a veure amb aquest: L’escarbat

M'ha agradat molt...Nonna...Fas una gran descripció de "pàgines viscudes". la resposta del capellà...no sé si es gaire "caritativa"...però efectiva, sí que ho és.
Gràcies per la paciència en comentar-me!
D'àvia a àvia et diré, que la teva presència em conhorta...Tinc un fill en procés de divorci involuntari que ho està passant força malament...Amb una nena d'onze anys que s'allunya d'ell i causa un gran dolor..
En fi!, que em fas companyia..de la bona. Gràcies!

Jo si em trobo pel carrer un escarbat que es caga en la mare que em va parir més que córrer, li faria un vídeo i la penjaria al youtube llavors clar! em faria d'or.
Molts petons!
_-Eva-_

Gracies per aquest relat, cal tenir present d'on venim per saber on volem anar.
Mossèn Robert, va saber resoldre la situació amb gran destressa.
Goso oferir-te l'últim barber
avant pit i amunt

relat que dóna per pensar sobre moltes coses, repressions, tabús inventats i imposats, i un gran final... sobre tot sabent que és un fet real i en una època molt determinada...
et felicito i et torno a donar les gràcies pels teus comentaris als meus poemes

ens anem llegint doncs Nonna

una abraçadeta ben encaixada
fins aviat
joan

ja ja ja ...
mira, acavo de llegir una notícia trista i m'ha fet bé llegir aquest relat. No és pas que faci riure, la meva risa ha estat una explosió d'energia continguda, ho necessitava. Molt bo.

Hi ha moments en que les circumstàncies ens obliguen, o ens fan, actuar de manera impensada. És més que probable que mossèn Robert, en un altre estat d'ànim hauria encaixat de distinta manera les impertinències del brètol de torn. De totes maneres... ho va fer de forma encertada.
-Joan-

Ens has ofert un retall de vida, una anècdota aparentment oblidada entre els plecs de la memòria. La precissió de les descripcions ens posa en l'escena del relat amb gran celeritat i aconsegueixes que el lector visqui l'època, la situació, la relació entre els dos amics a través del temps. Amb un llenguatge planer i senzill (no cal res més per escriure) ens apropes a les emocions del protagonista i pintes un quadre precís i ric de color, amb una gran destresa en la pinzellada.
Molt bon relat, Nonna i un plaer haver-te conegut. Ets d'aquelles persones que estimen i es fan estimar. Encisadora. Una forta abraçada!

Com tu dius en Robert accepta la seva condició amb resignació. Crec que això vol dir que és humil. Sabem que hi ha sacerdots que s'aprofiten del seu status, abans i ara, i d'altres que creuen el que diuen i ajuden a la gent que segueix la doctrina i també a d'altres que no. El relat em fa pensar que en Robert és dels segons. I l'altra condició, la d'ésser humà, li dóna tot el dret a escopir aquestes paraules al noi que es mofa de la seva humiltat. De fet, és una gran idea que respongui d'aquesta manera i faci que el noi s'escapoleixi per la seva manca de comprensió.


Sergi

Malgrat que m'agraden molt més els teus poemes, aquest relat m'ha agradat força.Però tinc un dubte, tot i què he llegit vàries vegades el relat no se si qui és el que té la malatia, en Robert o el seu amic.

Felicitats


Cendra de flor

ens vas demostrant que també ets un crac de la prosa.
Un relat dels que no em costa imaginar ja que sembla que fos ahir quan pel carrer es veien diferents religiosos: frares, monges i capellans entaforats dins dels seus hàbits, i en el cas dels capellans, protagonista del teu relat, enfundat en les mal olent i destenyida sotana negra botonada per davant amb una corrua de trenta-tres petits botons.
Sí, gràcies per aquesta agradable lectura que m'ha reeixit el record d'altres temps.
Veig que tinc pendent de comentar-te els dos darrers relats, ho faré, mentre rep una abraçada

Lluís

ens vas demostrant que també ets un crac de la prosa.
Un relat dels que no em costa imaginar ja que sembla que fos ahir quan pel carrer es veien diferents religiosos: frares, monges i capellans entaforats dins dels seus hàbits, i en el cas dels capellans, protagonista del teu relat, enfundat en les mal olent i destenyida sotana negra botonada per davant amb una corrua de trenta-tres petits botons.
Sí, gràcies per aquesta agradable lectura que m'ha reeixit el record d'altres temps.
Veig que tinc pendent de comentar-te els dos darrers relats, ho faré, mentre rep una abraçada

Lluís

pel teu comentari, canigó.
Sóc conscient de les meves errades i com que el que vull és aprendre, per aixó tinc la gosadia de penjar els meus relats en aquest espai.
No saps com em cohibeix estar entre els més valorats quan sé que hi ha gent molt més capacitada que jo.
Gràcies.

Vinc a tu després de compartir la teva veu, d'escoltar-te Carme. M'agrada tant com ets i el que desprens.
I no t'atrevies amb la prosa deies, m'ha fet somriure aquest final tan demolidor, aquesta resposta contundent. I m'has fet recordar que la democràcia és molt jove encara!

Un petonàs, un plaer llegir-te, ja ho saps!

gyps

entranyable, i un record fugaç d'aquells homes de l'esglèsia que, com dius, vestien sotanes negres amb botons d'adalt baix. És bo deixar-se anar de tant en tant i dir el que es pensa, sobre tot quan t'estàn posant el dit a l'ull. Segur que el mossen debia riure més d'un dia, recordant aquells moments.
Una abraçada

no és gens d'estranyar que es donés una resposta visceral i sentida com la del desenllaç d'aquest relat real. El que sobta més, potser, és que vingui d'un capellà i aquí rau la gràcia del teu relat.
Un microrelat que aconsegueix impactar amb pocs mots sobre una època nefasta, on el respecte per la nostra llengua era nul. Et felicito, Nonna_Carme pel teu escrit/denúncia.
T'envio una abraçada ben càlida i amorosa.

Mercè

Caram aquest final no l'esperava, aquest era una mossèn contestatari, per el que dius en la introducció sembla que és una anècdota real, està clar que tothom té un límit.
Molt bo el relat, engrescador, m'ha portat records i connotacions d'aquella època en que quan veiem un capellà (llavors ho dèiem així) sentíem un cert temor i corríem a besar-li la mà- es veu que els virus llavors no existien- sort que la ment apaivaga els records més durs.
M'ha agradat molt llegir-lo de tant en tant és bo mirar endarrera per valorar el que ara tenim.
Una càlida abraçada de tardor,
Núria