L'epístola

El Vendrell, 20 de gener de 1939


Estimada Marta,

són dies difícils per a la família i, en general, per al poble. Corren aires de desànim i de pessimisme i lo pitjor és que ara ja no sembla possible una victòria dels defensors de la República. Hi ha rumors que tot acabarà abans de l'istiu, i no pas de la millor forma. Ja es veuran les repressàlies... Ara per ara, amb dir-te que hi ha hagut fugides de la nit al dia per aquesta por pots imaginar quin panorama tenim... I el que més por fa són els africans que porten aquests, que són mercenaris a sou i no entenen de clemència ni de perdó. Ho arrasen tot, que ja hem tingut notícies dels seus moviments

I això no només es veu pel carrer, amb el nerviosisme dels veïns i dels qui combreguen públicament en favor del Govern legítim. Sinó també als prestatges de les botigues. La farina costa de trobar, i els ous hem d'aconseguir-los amb intercanvis, de les 'vellanes ni et parlo... El pare té capritxo d'una bon xató i jo no sé com explicar-li que he de fer mans i mànigues perquè me'n surti un de mediocre, amb enciams espigats en lloc d'escarola, afegint anous gairebé ràncies perquè no es noti aquesta pobresa... I reso perquè no li vingui de gust una coca enramada. Ja saps que la de la fleca no l'ha aguantada mai, que l'he de fer jo, amb aquestes mans. I d'on trauré la llangonissa o els fesols? Fins ara he anat trampejant amb lo que dóna l'hortet de casa, però l'hivern no ajuda. Sí que tinc la Maria Carme que sempre deixa caure una gallina o dos ous per a l'esmorzar, que li deixo a ton pare, que jo sóc de poc menjar, i em sap greu no poder fer el mateix. Quatre bledes o dues tomaques no paguen ni els ous. Pel risc, sobretot, i per la feina que comporta portar aquest gènero. Amb els temps que corren, tots els ulls poden ser perillosos...

Si no, que li diguin a en Quico, de cal B., que el seu fill Pemi ara vol que li diguin Josep Maria, i no diré que prefereix que sigui en castellà però posaria la mà al foc que és així, i no la perdria. La setmana passada, mentre era a cal Blau, que necessitava adob i sulfat de sofre per a les tomaqueres, m'ho ha dit la Carmeta, i ho sap de primera mà, que la conec. Tot safareig que sona ella el recull. I si no es pot aguantar, ve amb l'excusa de necessitar una mica d'àpit o quatre fesolets per a la sopa i m'ho deixa anar. I el pare, després, maleeix aquesta dona, que ja pots imaginar que, amb el temps, no han polit diferències ni faran les paus. La mort d'en Jan al front, sense que el fill de la Carmeta hi fés res, ja ha estat la gota que ha fet vessar el got. Hi ha coses que no es perdonen i menys en temps de guerra. I jo em trobo al mig dels dos, sense decantar-me per cap d'ells. Per molt que digui, el Jan no tornarà.

Però no vull posar-me trista. Et dic que estic fent els arreglos de la teva mantellina, la que es va esquinçar a l'últim Pa Beneït. He trobat fil del que va fer servir l'àvia per les golfes de casa, dins de la capsa de les labors. En un atac de nostàlgia el dia de l'enterro d'en Jan i, després de marxar tu, vaig pujar sola i vaig estar-me tota la tarda amb les fotografies i la robeta de quan éreu petits. Això em consola, almenys. Tenir records d'ell i saber que dins del meu cor sempre hi tindrà el seu raconet. Serà el nen de la casa, i la teva mantellina ajudarà a tenir-l



No entén res del que hi ha escrit en aquell paper manuscrit. Gargots en un idioma que no és el seu, només. Però no sembla res d'important. Després d'haver mort els dos ancians, ha d'incendiar la casa que albergava familiars d'insurrectes, segons el xivato. Són les ordres, dites amb un rudimentari castellà, que no acaba de copsar bé. Ordres dràstiques per exterminar aquestes rates covardes, que no saben acceptar el canvi necessari. Rebrega el paper ensangonat i el llença damunt del cadàver de la dona que escrivia. Ruixa el terra i les cortines amb benzina i encén el llumí sense variar el seu rictus seriós. En sortir, les flames ja comencen a apoderar-se de l'habitatge, tot allò que llepin acabarà calcinat. A fora al carrer, una munió d'individus saluda els soldats amb el braç dret alçat, gent amb seny que reconeix qui és el vencedor i el recolza. L'espectacle dantesc que es pot veure a través de les finestres trencades i de la porta oberta acabarà de fer recapacitar els qui no ho tenen clar del tot.