L'altra vida dels xiclets.

Potser m'havia precipitat. Claredat no n'hi ha massa, però almenys li he trobat un sentit: ell no sent l'impuls d'abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i [s'esdevé un d'aquests dos fets:]
fent un bot, arrabassa una ovella,
"o bé",
mentre salta, és ferit per un dard que una mà lleugera li etziba.

Em sembla una mica agafat pels pèls recórrer a un passatge de La Ilíada per demostrar que una frase llarga pot tenir força, com correspon a tot bon poema èpic. Tanmateix, quant a claredat, no acabo de veure la pertinència de l'alternativa que bascula sobre la conjunció+adverbi "o bé".

Aprofito l'avinentesa per confessar que em vaig quedar amb un pam de nas, en veure que els espais en blanc que havia deixat a l'inici de cadascuna de les 7 línies de l'exemple de definició de funció en LISP (defun ARXIU ...), en la resposta conjunta a Montseblanc i a Aleshores, eren ignorats olímpicament per l'editor de textos de Relats. Desconec si hi ha algun tag d'HTML per respectar aquests espais, així que em limito a manifestar el meu disgust, perquè amb un sagnat progressiu no es redueix el nombre d'estúpids parèntesis però la seva estructura de niament queda reforçada visualment.

I abraçant l’escut i brandint dues llances, començà a caminar com un lleó criat a la muntanya que, havent passat dies sense tastar carn, el seu ànim intrèpid porta a envestir les ovelles de dins la plega. En closa; més, quan hi entra, troba els pastors, que amb bastons i gossos guarden la ramada però ell no sent l’impuls d’abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i, fent un bot, arrabassa una ovella, o bé, mentre salta, és ferit per un dard que una ma lleugera li etzibà.

A Montseblanc:

En el teu comentari "Un any després..." em qualificaves de bon observador. Tu encara n'ets més, de bona observadora, perquè jo no vaig adonar-me que el mot "xiclet" també apareixia en el relat "Tindré la síndrome de Gerald Ford?" fins després d'haver enviat el d'ara.

Pel que fa a la disjuntiva entre alliçonar i prohibir, sap greu haver de recórrer al segon procediment, que hauria de ser radical (prohibir la comercialització de xiclets, que deu ser el que fan a Singapur), perquè un cop a la boca del consumidor ja es fa difícil veure'l mastegar i molt més pescar-lo in fraganti tirant-los a terra. A banda de la contextualització que fas: que la prioritat de solucionar aquest problema és baixa en relació a d'altres de més peremptoris.

Tant tu com Aleshores confieu amb el valor terapèutic de l'escriptura creativa. Us dono la raó quan l'escriptor ja està immers a la feina, perquè almenys llavors deixa de mirar-se el melic, tret que la temàtica sigui introspectiva. El més dificil és posar-s'hi.

A Aleshores:

Si tu ja reconeixes "... no sé,...", jo t'asseguro que encara ho sé menys. D'entrada, m'afalagues dient que el relat esta ben escrit i que aconsegueixo expressar les idees amb eficàcia. Doncs t'he de confessar que no aspiro a més, perquè conec els meus límits i mai no m´he proposat fer Literatura en majúscula ni tenir un estil personal, almenys conscientment.

M'ha deixat de pedra que m'animis a construir frases més llargues, quan aquesta és precisament una tendència arrelada que procuro reprimir, tot i que no sempre me'n surto. Així que abaixo la guàrdia, munto complexes estructures amb oracions subordinades, incisos entre parèntesis i altres galindaines que només serveixen perquè el lector es perdi pel camí. A mi ja m'agradaria escriure telegràficament, com deia Josep Pla que s'havia de fer, tot i que ell tampoc no sempre se'n sortia. Quant a la profusió de parèntesis, aquest vici l'arrossego de sempre, però crec que se'm va accentuar per haver programat en LISP (LISt Processing, encara que els bromistes diuen que l'acrònim ve de Lost In Stupid Parentheses). Veieu una sencilla definició de funció i us adonareu del poder addictiu d'aquest llenguatge de programació:
(defun ARXIU (/ B)
(setq B (substr TXT 1 1))
(if (/= (substr A 10 1) B)
(progn
(close ARX)
(setq A (strcat "SHS-" B ".txt")
ARX (open A "w")))))

Quan en la resposta a Josep Maria deia que la història dels xiclets no tenia cap intenció metafòrica, només pretenia evitar que els lectors perdessin el temps cercant significats estranys en un segon nivell de lectura, perquè no n'hi havia o, si és que sí que n'hi havia algun, jo no el coneixia. Així que, si insisteixes a cercar-li un sentit transcendent, tú mateix. Com a molt, en lloc d'un objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal, t'aconsellaria considerar que l'absència d'intenció dolosa no garanteix que una acció no pugui perjudicar algú. O, burxant en el refranyer, recuperar el que afirma que de bones intencions l'infern n'és ple.

Ben escrit, o molt ben escrit i tot, però per això mateix, un cop assolit el nivell per expressar les idees amb eficàcia i sorneguerament, també, per el meu gust, hi caldria un aprofundiment en la tècnica expressiva que empres.
Que sorprengui; frases més llargues, començament de paràgrafs més lligats,...no sé,...
Sobre el fons, una pregunta: què serien, metafòricament, aquest xiclets de que parles? Aquell objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal.
Completament d'acord amb el valor terapèutic d' RC i de l'escriptura.

Veig que els xiclets, encara que no sigui per mastegar-los, et serveixen com a introducció (“Tindré la Síndrome de Gerald Ford?”) o inclús cos principal dels teus relats, com és aquest cas...
Recordo que tenia companys de feina que viatjaven a Singapur i que m’explicaven que allà està prohibit menjar xiclets (entre d’altres coses) i que els carrers estan immaculats. És el de sempre, si la gent escoltés, es podria consentir que tothom mengés el que volgués, xiclets i tot, sempre i quan no empastifessin els carrers. Però com que l’ésser humà és així d’idiota, no n’hi ha prou amb demanar-ho, s’ha de prohibir i amenaçar amb multes i presó. No crec que aquí arribem a aquests extrems, feina tenim a solucionar altres coses primer...
Escriu, de tot i de tots, segur que et continuarà ajudant com fins ara ha estat. Són fotudes les depressions i jo diria que a l’estiu encara més. Però mira, ja ens hem distret una estoneta amb els innocents xiclets en boca de desaprensius hahaha.

No t'has passat, Josep Maria: ¡només faltaria que no poguessis manifestar tot allò que et vingui de gust, tingui poc o molt a veure amb les motivacions del meu escrit!

En principi, la història dels xiclets mastegats, escupits, trepitjats reiteradament i meteoritzats (pols, aigua, radiació solar), fins adherir-se al paviment com una paparra a la pell del seu hoste, no tenia cap intenció metafòrica. Només era un toc d'atenció als ciutadans, en particular als consumidors de xiclets, que en la seva major part (i en això estic d'acord amb tu) obren per pura inconsciència quan els llencen a terra.

El que passa és que volia introduir el tema justificant el perquè no se me n'havia acudit algun de menys negre. I aquí sí que he aprofitat per confirmar que la tendència que ja apuntava en la resposta al teu comentari a propòsit del relat "Reinventar-se?", ni més ni meys que una recaiguda en la depressió, havia anat a més.

Joan,
Certament reinventar-se... és més fàcil dir-ho que no pas fer-ho.. M'he sentit al.ludit i t'ho volia dir: No sé si a tu et passa, però a mi sí: tothom t'aconsella, tothom et diu.. tu mateix et dius, i ho tornes a intentar, però sovint a qui ens aconsella li passa com a qui llença una xiclet a terra... prefereixo pensar que ho fa per pura inconsciència. El carrer és seu, teu i meu,,, com les forces que em fan falta per tornar-hi i fer que el passeig de cada dia sigui diferent, que em permeti estar mes atent al cel que al terra, perquè en el blau del cel i no en el xiclet del terra hi ha la força per seguir endavant.
(Aix! no sé si m'he passat amb tanta filosofia a partir d'un xiclet ja mastegat enganxat a terra, perdona).
Josep Maria