La samarreta

Un relat de: Montseblanc
El llapis es mou veloç sobre el full en blanc. Aviat s’endevinen una cabana i unes branques. Els traços són segurs, decidits, tot i que la nena només té nou anys. Concentrada, amb la punta de la llengua humida i brillant apressada entre els llavis, la seva mà dreta es mou com si fos una màquina autònoma. El gemec del grafit fregant el paper és tot el que se sentiria si no fos perquè és estiu i la mare ha deixat la finestra oberta. Se sent l’habitual guirigall de veus dels turistes que volten pel barri a tothora. La silueta robusta i arrodonida del Floquet de Neu ja es perfila sobre el paper. L’altre dia, la nena va veure una samarreta amb la seva imatge i en va quedar encaterinada.

La dona camina ràpid. No li agrada deixar la nena sola, per molt responsable que sigui la criatura, però vol donar-li una sorpresa, li regalarà aquella samarreta que tant li va agradar l’altre dia. Ja fa un any que el pare de la nena les va abandonar. Va deixar una nota damunt la taula del menjador, deia que ja en tenia prou, que s’ofegava i havia de marxar. La dona pensa que mai coneixem prou a les persones, ni les que viuen al nostre costat. Aquell home que li deia que donaria la vida per ella, que l’estimaria sempre. El seu va ser un amor intens al principi, com una joguina de corda, accelerat i convuls, amb bons moments cada vegada més espaiats, fins que la corda es va detenir del tot. Falten pocs minuts per a les cinc de la tarda, al carrer regna una canícula enganxosa, fins i tot li sembla que les soles de les sandàlies s’adhereixen a la vorera. Busca la botiga adequada, que tinguin la talla de la nena i el millor preu.

El noi s’ha adormit amb el cap repenjat al vidre de la finestreta i les mans damunt el volant. De la boca mig oberta, li penja un fil delicat de bava que sembla de cristall quan un raig de sol el travessa. Se li escapa un ronc, es desperta sobresaltat. Mira que adormir-se ara al sol, quan se suposa que ha d’estar alerta més que mai! Es frega la cara amb les dues mans. Ha aparcat en zona blava i no ha tret el tiquet, sort que ni els vigilants tenen ganes de treballar amb aquesta calda. Agafa una ampolla d’aigua de litre i mig que descansa mig buida al seient de l’acompanyant i fa un glop llarg, amb el cap ben enrere; el coll se li ondula sota la pell tibant, jove i daurada. El líquid és tebi, però ell ni se n’adona.

Un cop acabat el dibuix a llapis, la nena pensa si l’hauria de pintar. Acolorir ja no li agrada tant i el Floquet era blanc. Potser quedaria bé la seva figura ressaltant sobre el fons de fulles verdes i la cabana en tons marrons i ocres. S’aixeca a buscar la capseta dels colors. Per la finestra entren les notes mandroses d’una guitarra. Pintarà les fulles en tres tons de verd i potser hi deixarà un toc de vermell aquí i allà, no sap pas quina mena d’arbres hi havia allà on van trobar el Floquet. Es pregunta si algun dia ella també viatjarà i coneixerà llocs nous, com fa tota aquesta gent que ara mateix passa quatre metres més avall, sota la seva finestra.

La dona regateja com una turista més, com si no fos nascuda a cinc cents metres, en aquell petit pis que va heretar dels pares, que cau a trossos, però que és tan cèntric que el seu valor no para de pujar. Fa temps que rumia si l’hauria de vendre i marxar de la ciutat, anar a un lloc més tranquil de vivendes assequibles i nits silencioses. Quinze euros per una samarreta vermella amb la imatge del Floquet estampada al davant i la frase “Barcelona és bona” al darrera li sembla una despesa excessiva, però la nena es porta tan bé i la dona se sent tan culpable de tot plegat.

El noi posa el vehicle en marxa. Al principi, avança a poc a poc. A les voreres, la gent camina carregada amb bosses que contenen productes de les diferents botigues de la zona. Roba, sabates, menjar. Es fixa en algunes dones: els escots, les mini faldilles, les cames llargues d’algunes, els cabells lluents d’altres. Pensa que fa una tarda bonica i per un moment li sap greu esguerrar-la. Després, concentra la mirada endavant. Serra les dents. Les mans crispades s’aferren fort al volant. Accelera. Serà fàcil, ho ha fet mil vegades dins el seu cap. Comença a fer esses, com havien entrenat.

La nena acaba el dibuix i li posa la data, com fa sempre: 17-08-17.

La bossa amb la samarreta rellisca de la mà de la dona i cau sobre el blanc i negre (i ara també vermell) de l’enrajolat de La Rambla.

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    MariaM | 29-11-2020 | Valoració: 10

    Quant m'ha agradat! i sentit. Genial.
    El boci d'història d'una nena i d'un noi per separat. El final, la sorpresa.
    El silenci del dolor que vàrem viure.
    Una abraçada
    MariaM

  • Ravegal | 17-11-2020

    Emotiu i bo, com sempre.

  • Brutal[Ofensiu]
    Canela fina | 14-11-2020 | Valoració: 10

    Brutal per la saviesa en proferir-ne les paraules i brutal per la brutalitat del moment, tot plegat una bona sacsejada. Important d'altra banda tenir sacsejades, és el que ens fa sentir vius, si, també davant la mort. Gràcies per aquest regal :)

  • Tècnica i emoció[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-11-2020

    Una gran narració, Montseblanc; tota ella plena d'unes el·lipsis que li donen molta força.
    En narrar alhora les activitats de la nena, la mare i el noi, tot el relat va donant unes pistes que no agafen un ple sentit fins a la revelació de la data.
    Trobo que has usat una tècnica molt bona, posada al servei d'una emoció intensa que es revela al final tant trist, que les activitats descrites abans fossin trivials i casolanes accentua encara més la fortalesa del desenllaç.

  • DATA CAP-I-CUA, SEMPRE[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 13-11-2020 | Valoració: 10

    M'ha impressionat molt aquest relat, on la nena dibuixa el quadre i el firma sempre amb la mateixa data. M'ha agradat llegir-ho, com ho expresses tot.
    Saluts i una abraçada...

  • Trista efemèride[Ofensiu]
    llpages | 13-11-2020 | Valoració: 10

    El relat diu més del que no està escrit que no pas del que hi posa. M'explico: tots tenim al cap les cruentes imatges de l'acte terrorista a les Rambles de Barcelona, de luctuosa memòria, i aquestes et vénen al cap en acabar de llegir un relat que dóna les mínimes pistes del que succeirà i les conseqüències que se'n derivaran. Quina força que té el text! M'encanta quan l'autor deixa que el cap de cadascú refaci una situació sense que quasi ni l'hagi descrita, quatre pinzellades per posar-te en solfa, i la resta ja l'acabarà de definir el teu cervell. Enhorabona, Montseblanc, un altre encertadíssima peça curta amb tota la força de les paraules suggeridores.

Valoració mitja: 10