La maleta de la meva vida

La maleta de la meva vida

Degut a motius diversos he canviat sovint de domicili, i per tant fer mudances és quelcom que ja tinc força per la mà. La dita de que a cada ‘bugada’, jo diria també que ‘a cada mudança’ es perd un llençol, la corroboro totalment, malgrat que sempre m’he assegurat que certes pertinències, anés on anés, sempre vinguessin amb mi.

Aquests dies, en que hem vist com molta gent de la zona de Los Angeles, s’ha vist forçada a sortir precipitadament de les seves cases per no morir cremada, he imaginat no sols el seu ensurt sinó també el seu desconcert per si podien in extremis salvar algunes de les seves coses més estimades. No sé que hagués fet en el seu lloc. Suposo que en moments així deus agafar el mòbil i cames ajudeu-me...

Aquest fet tant dramàtic però, ha fet que la curiositat m’empenyés a pensar en una maleta ‘virtual’ on posar-hi les coses que han marcat de manera significativa la meva vida i que en cas d'una emergència voldria salvar.Tinc molts anys i si vull que aquesta sigui lleugera, hauré de ser curosa amb la tria. Somric, de alguna manera em sento pressionada com si un psicoanalista estigues observant amb ulls escrutadors la meva selecció.

Miro al meu voltant, els records tangibles que tinc per tota la casa semblen voler atreure’m l’atenció per ser ells els escollits. Pujo al estudi on hi han els llibres...
Si, els llibres que son els objectes més pesants, aniran al fons. Agafo ‘El Cardenal ‘ de Henry Morton (1953). Va ser el meu primer contacte amb un llibre de adults. Recordo que em va atrapar des de la primera pàgina. Tot i el seu gruix, el vaig llegir de una tongada durant un cap de setmana. Un relat apassionant al voltant de Stephen Fermoyle, des de que surt molt jove del seminari fins que es escollit Cardenal. Una personalitat turmentada pel entorn de la cúria vaticana i pels problemes socials, familiars i polítics que va trobant en la seva vida sacerdotal, i que acabarà provocant-li una crisi de fe. Jo que no feia massa que havia sortit del col•legit de monges, em va impactar la manera en que tractava el tema religiós. Les seves fulles groguenques denoten el pas del temps. Continuo la tria, hi poso ‘Descalç sobre la terra vermella’ i ‘Reflexions des del Compromís’ de Pere Casaldàliga, juntament amb ‘Mi vida con M. Luther King’, escrit per la seva vídua Coretta Scott King.
De un calaix agafo un recull de poemes de la mare, uns estan editats, altres en pàgines soltes escrits a mà. Alguns daten dels anys 30’s quan la mare era molt jove. Els darrers inspirats en els seus nets, son una delícia...
Dubto d’incloure-hi alguns dels molts llibres que tinc de cuina. Finalment escullo ’El que es menjava a casa’ del gironí Carles Ginés. El seu autor no sols comparteix amb mi l’any de naixement, sinó també vivències de una època en que les àvies eren les mestresses indiscutibles a la cuina. El llibre, molt amè, té unes il•lustracions precioses.
I per últim el meu ego no pot deixar d’agafar “Les Memòries de una Au-Pair” que vaig escriure durant el confinament i que vaig editar per familiars i amics.

Després dels llibres pesants, toca posa-hi olors i sabors que no pesen. Tots ells em retornen a la infància. La olor de humitat del barri antic de Girona on vivia l’àvia i que quan hi torno és exactament la mateixa, la olor aquesta si que ha desaparegut, de la llet fresca que el lleter ens deixava al portal cada matí. Les olors dels estius al Empordà, la de terra mullada quan plovia, la de les pinedes, l’olor de bosc, de bolets, la de les roses que cuidava l’àvia. No oblidaré mai el gust dels préssecs madurats al arbre, que agafàvem al pic del estiu, el de les figues a la tardor i com ens llepàvem els dits amb les llesques de pa torrades a la llar, i que encara calentes, hi esteníem el tel de bullir la llet.

Encara queda molt espai per emplenar. Busco en el arxiu de les fotos.En hi ha tantes que hauré de fer una selecció molt estricta. Les classifico,per temes. Darrera cada foto hi escric la descripció i la data. Les fotos, una font de records que no s’acaba. M’entretinc molt anar-les mirant i triant. Fotos familiars, dels estius a la platja, d’excursions amb els companys de la universitat, on hi reconec alguns noviet de la època. En un sobre més gran hi poso les fotos de casament, del viatge de nuvis i en un altre igual de gran les dels naixement dels fills i les dels nets. El sobre dels viatges acaba sent molt gruixut . Sempre he sigut molt viatgera, de motxilla, de caravana amb els fills..
.
Quan varem celebrar les noces de plata, els fills ens varem gravar dos ‘cassets’ amb les cançons que havien marcat musicalment la nostra vida de parella... Setze jutges, Beatles, Bob Dylan, Dire Straits, Joan Baez... L’àguila negra de la Maria del Mar Bonet me la va regalar el Jordi quan començaven a sortir... Aquesta cançó, juntament amb les del viatge a Itaca de Lluis Llach, i l’Imagine de John Lennon son les que trio perquè sonin una darrera l’altre quan un dia algú, o jo mateixa obri la maleta.

En una calaixera antiga hi guardo els objectes més personals. Agafo la capseta on hi tinc els anells que el Jordi m’ha anat regalant en aquests quasi 50 anys de casats. Signifiquen molt per mi. Sempre m’ha agradat molt portar anells, serà perquè son les joies que un mateix les veu més quan les porta? Molts son de plata i esmalt. Alguns amb gemes semiprecioses, com el de lapislàtzuli, un dels meus preferits. Poso la capseta ben encaixada al bell mig de la maleta.

En una bossa transparent hi poso uns quants còdols de la que per mi, és la millor platja del mon, la de El Pas de Port de la Selva. I també hi poso una mica de mar de aquella platja tant meva.

La meva empremta joguinaire em fa entrar a la habitació de les joguines. Trio algunes baldufes, un carrusel musical, i unes cordes de saltar. Hi afegeixo un titella divertit que em sembla m’està mirant i xerra pels descosits.

Ja només em queda obrir la carpeta on guardo els dibuixos dels fills. Els miro amb tendresa. Trio de cadascun d’ells dibuixos que me’ls recorden. La mirada se me’n va darrera la imatge del follet verdet, un personatge curiós, entremaliat i tafaner que viu mig colgat entre robes antigues i objectes d’ altres temps, al museu del poble. Dissenyat per la nostra filla gran, és molt amic dels nens, als qui explica mitjançant contes, la historia de Cardedeu. Hi poso un conte i el mateix follet. Com es divertirà amagant-se per tots els racons de la maleta!

I amb el dibuixos del fills, ben posats a dalt de tot, tanco finalment la maleta.