La família Ulisses. [temps real de lectura: 2 minuts]

Jo esperava sempre els diumenges amb candeletes perquè el pare em comprava el tebeo. L'última història que llegia era la de la família Ulises, que estava a la contraportada i, a més per fer durar més el plaer de l'espera, que és el que més m'agrada. En realitat, aquesta família ha passat a la història. A casa, que som tan pocs a dia d'avui, per no dir que només som un, quan en una reunió passem de tres, ja recordem a aquesta família.. Ben cert que ho veuran millor a la tele.
Gràcies, Joan, per fer-me passar tan bona estona llegint i per compartir sempre.

"La família Ulisses", m'ha fet il·lusió veure aquest títol, suposo que tret d'uns dibuixos que tan bones estones ens van fer passar, junt amb el professor Franz de Copenhage, Carpanta, 13 rue del percebe i tants d'altres que són inoblidables.
La situació que descrius podria ser típica d'aquesta família dibuixada, sempre els passaven desgràcies semblants, no seria mal guió per al dibuix.
La història és molt realista, aquestes coses solen passar, avui en dia hi ha gent pertot arreu i el millor lloc per a veure les coses sol ser la tele.

L'afluència massiva a alguns esdeveniments públics fa que aquests es tornin quasi inaccessibles. El Concurs de Gossos d'Atura de Castellar de N'Hug n'és un exemple, en dono testimoni. Mentre llegia el relat ja m'olorava que la cosa no acabaria bé... o sí, que des de casa segur que han vist més detalls del concurs que no pas presencialment. Un text amè, que distreu. Enhorabona!