Joc de nens

Era asseguda al banc del parc. Duia els auriculars i escoltava aquella música que tan m'agrada. No l'he vist venir, ni tampoc arribar. Tant sols l'impacte al bell mig de la galta dreta. El cap m'ha voltat en rodó. He notat el gir de 360⁰. Què? no pots ser?... bé doncs uns quants menys. Ara no discutirem per uns quants graus. Segueixo : he quedat estacada al banc. Esmaperduda. L'ensurt "del però què passa?" ha superat el mal que m'ha fet.
Uns moments i de mica en mica he anat obrint els ulls. Hi veia, tèrbol, però hi veia! Primera bona notícia.
He mirat de bellugar cap-i-coll. Endavant i endarrere, de costat a costat. He pogut, amb doloriment però no semblava pas que res "molt gros" hagués passat ! Segona bona notícia.
Davant meu s'ha plantat un vailet molt espantat i acalorat de venir rabent. Amb els ulls esbatanats m'ha demanat perdó! Tercera bona notícia.
De seguida han arribat més nens, companys de joc, i mares, pares, avis i àvies. Em demanaven impacients si estava bé. Encara no ho sabia. Necessitava uns minuts més. M'he posat d'empeus i he començat a caminar, també molt bona notícia!
En acomiadar-me els he dit que estessin tranquils, que seguissin jugant, però que havien de vigilar més.
Anant cap a casa pensava, ara em faré una tassa d'herbes i prendré un analgèsic. Per precaució. I demà quan vagi al parc m'asseuré lluny de jocs de pilota. Per precaució!


p.s, fet real transcrit aquí amb el permís de qui va rebre el cop de pilota