I ho vas canviar tot

Hola, espere que et vaja. Et recomane l'últim poema editat en la meua pàgina, quan pugues, naturalment. Es titula: Entre la tardor.
No sé com et va la vida. Digues-me alguna cosa.
Salutacions.

Un relat que impressiona.
Estàs parlant-li al teu nadó, que el tens al ventre i ell et contesta amb els seus tics tacs del cor.
I quan li vas veure els ulls, vas veure el seu mirar.
M'ha agradat molt, Homo insciens.
Abraçades...

Molt ben relatat. És totalment cert, des del primer bàtec fins que no el tens en els teus braços no sembla que sigui del tot real i amb la primera mirada, la teva vida canvia, només necessites un segon per oblidar què feies amb la teva vida abans de creuar les vostres mirades.
Felicitats,
Salutacions,
Neus Marín

Explicada deliciosament una de les experiències més brutals de la vida.

Amb la fluïdesa i seguretat de qui sap de què parla, ens condueixes, agafats de la ma, pels camins dels afectes que hem experimentat i escoltat amb la intensitat que correspon a la sensibilitat de cadascú. Sempre omple tornar a reviure aquestes situacions úniques, de les que la memòria, habilment, s'encarrega d'esporgar els moments més dolorosos. Enhorabona per la capacitat de transmetre el bagatge emocional del Homo, sigui Mulier o Vir.

Tendre i ben explicat tot el procés des del començament des de la concepció, tota l'espera, el neguit fins el moment màgic que us veieu els ulls. Molt bonic.

Totes les emocions resumides en un relat tan curt. Totes les emocions d'un moment tan important, decisiu en la vida de la mare i el nadó, però també del pare, avis, tiets, germans...