Estimada Jùlia, estimada Laura

Calella, 15/maig/73

Estimada ‘señorita’ Agulló, o no era així com et deien els alumnes del Institut on vares començar a fer classes just acabada la Universitat? Sé que et va costar acceptar una plaça vacant de la secció de Ciències que el Sr.Giner, director del Institut i amic del teu pare, et va oferir. La plaza, si la quiere, és para tu hija, va dir-l’hi. Son niños de primaria, no le será dificil para empezar. No et va agradar entrar per la porta gran, en altres paraules per recomanació. Mai havies tingut una relació fluida amb el teu pare, havia-ho tingut enfrontaments importants i ara de sobte havies d’agrair-l’hi que t’hagués buscat la teva primera feina com si no haguessis sigut capaç de trobar-la per tu mateixa. Tot i acceptar-la et va doldre. A més a més, el director de unes idees dretanes semblant a les del teu pare i contra les que tant havies lluitat a casa i a la Uni, dirigia l’institut amb mà dura fent complir les normes establertes pel regim, tallant de soca-rel qualsevol intent de democratització.

Les classes de matemàtiques, tot i ser molt bàsiques, les vares suar força, recordes? A tu les que t’agradaven eren les de naturals, programant sempre que podies sortides fora del centre. Em vares dir que a poca distancia del Institut hi havien prats rodejats de marges on trobar plantes i bestioles per estudiar en el laboratori. Aquelles sortides em vares dir et permetien tenir una relació més distesa amb els alumnes.
El tracte amb aquests sé t’agradava molt. Si que et varen fer alguna ‘gamberrada’ però sabies que t’apreciaven.

Tres anys varen ser? Mai vares pensar que aquella feina tindria gaire continuïtat. Volies volar per tu mateixa. Oblidar també moltes coses. Recordo et feia patir la relació amb l’Ignasi. No acabava de funcionar i volies sentir-te lliure com em vares dir la última vegada que ens varem veure, per replantejar-te moltes coses. El teu cop de porta a la feina va ser bastant sonat. Molta gent no ho va entendre. L’Ignasi tampoc va entendre que li demanessis temps. Necessitaves posar distancia de la família, de la feina, també del Ignasi i la decisió de marxar a Londres, tu que sempre has sigut tant 'anglófila' va anar prenent força. La teva germana m’ha dit que has trobat feina de au-pair.
Estic segura que no t’has penedit de haver fet aquest pas. Avui des de la distància, encara ho veig més clar.
Això últim, és bàsicament el que et volia dir en aquesta carta.

La Beth m’ha donat la teva adreça de Londres, m’ha dit que estàs amb una família a Kennington al sur del Tàmesis. Et desitjo que disfrutis molt i gaudeixis de aquesta llibertat que t’has guanyat a pols. En el fons em fa certa enveja l' habilitat en que fas front a les dificultats i que jo amb els anys he anat perdent. Una abraçada ben forta i ja saps,.. I’ll be looking forward to hearing from you…

Lots of love, Laura

Londres, 30/Maig/73
Hello Laura,

La teva carta m’ha fet remoure moltes coses. Tot és encara molt recent i reconec que em costa de veure-ho amb la objectivitat en que ho descrius. Es cert que em sentia atrapada en moltes coses, la feina, la família, la relació de parella…

Tot i així la feina al Institut m’agradava. No m’hagués importat continuar fent-la uns quans anys més, fins i tot m’havia plantejat fer oposicions. El anar a viure sola era més complicat. Els pares ho haguessin considerat un lleig. Em podria haver casat però no volia que l’Ignasi, que m’ho havia proposat, fos la meva taula de salvació. Era molt jove i el matrimoni em feia respecte. Ja saps que soc molt dubitativa. L’Ignasi m’ha dit que vindrà a veure’m a Londres i parlarem. No tinc gaire clar si de moment en tinc gaires ganes. Necessito com tu dius, gaudir de la llibertat que aquest nou entorn em dona i sentir-me jo mateixa.

És curiós que els meus pares que haguessin vist malament que m’independitzés a Barcelona, no han tingut cap recel que marxés a Londres. M’han dit que si ho necessito em poden ajudar econòmicament . De moment no els hi he tingut que demanar res. Cada setmana les au-pair tenim una retribució coneguda com a pocket money, amb al què puc anar tirant. Amb la mare ens escrivim sovint i ja els hi he dit que les vacances de Nadal les passaré a casa.

He tingut sort. La família en qui estic és molt acollidora. Les nenes al meu càrrec de 6 i 8 anys son un encant. Tinc força temps lliure per anar coneixent Londres al meu aire i cada dia descobreixo coses noves. Lo que porto pitjor és l’anglès. Ja saps que els idiomes no son lo meu. Amb les nenes i la mare he aprés a comunicar-m’hi força bé, però al pare pràcticament no l’entenc de res. És el típic gentleman anglès amb un humor molt britànic al qui li agrada explicar acudits de doble sentit. De moment no n’entés ni un…
Quan temps m’hi estaré? De moment aquest curs segur. Per cert des de que soc aquí, ja fa un parell de mesos, encara no he obert el paraigües. El temps es esplèndid, arreu hi han parcs espaiosos i fantàstics per ajeure’s a la gespa. La gent es molt neta i no hi trobes mai un paper a terra. El que si veus, son un munt
d’ esquirols que no s’espanten al veure’t. Són molt graciosos i m’encanta fotografiar-los. A prop de casa hi ha Kennington Park on hi vaig sovint amb les nenes.

Gràcies per escriure’m Teresa, sempre has sigut un referent per mi. Saber de tu i veure que no has oblidat les meves trifulgues m’ha fet molt feliç. Tinc el pressentiment que m’esperen un munt d’experiències per viure... m’equivoco?
I tu que vius al costat del mar, segur que deus gaudir-lo de valent. Una mica si que l’ enyoro el mar...

Lots of love,Jùlia