Enguany

He gaudit llegint aquest relat. Molt suggerent i interessant.
Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu relat.
Salutacions molt cordials.
.......

Gaudir amb joia el mar, el paisatge, malgrat que vas te n’adones que el cos ja no et respon com tu voldries. M’agrada com ho vas explicant a poc a poc descrivint al mateix temps la fredor del mar, l’arena, els peixos i les algues...i l’ajuda que necessites per sortir del mar. El pas del temps retratat en un moment de plaure.
I m’agrada, sobretot el final: viure –u com una aventura per gaudir.

Malgrat l'edat i les limitacions físiques pròpies d'aquesta, el relat transmet les bones sensacions d'una estada a la platja: l'escalfor de la sorra, la frescor de l'aigua, la imatge riallera dels infants jugant, etc... No tornarem a ser joves, però l'esperit de gaudi no ens hauria d'abandonar mai, i aquest relat n'és testimoni. No tothom es fa gran amb aquestes ganes de prendre el sol i de banyar-se, més aviat es tendeix a rondinar i queixar-se del que ja no pots fer. Per això és tan recomanable aquest text, pel missatge positiu i alegre que transmet. Bones vacances, Prou bé!

Llegir aquestes lletres i trobar-s’hi és un clar indicatiu d’estar ben escrit. Llegir i retrobar en la memòria un record, entre les algues atlàntiques i el fred, és d’agrair. Llegir i veure a la Mare en aquesta situació és sentir. Les lletres retraten i el sentiment escriu. Aprofitar i gaudir d’un espai idíl·lic, abans no es corrompi, és un plaer enguany i sempre, amb sabó o sense.

Arrecerar-se en la repetició - enguany - per mantenir el gaudi i evitar el desgast inevitable del temps.
Defugim la fredor de la mar i comprovem, tal vegada, que sóm vius fent-nos el mort. Tots els instants són bons, fins i tot el que miren al futur des de la reflexió, diria jo. No es poden mallmetre.
Gran paratge que envegem!

Com que crec que som de la mateixa quinta, m'ha semblat en alguns moments que em llegia a mi mateixa. Els que sempre hem gaudit tant del mar ens costa aceptar que ja podem endinsarnos a l'aigua com soliem fer.
El sol, el mar, la platja..quina gran sort poder passar tant de temps a Menorca.. Tot el que has escrit amb aquest rerafons és preciós. Gràcies per compartir els teus sentiments d'illenca.

De bon començament, ja m'ha agradat que facis servir l'adverbi "enguany", tinc entès que no s'usa a Barcelona, però és molt viu més al sud. També m'agrada que usis la paraula "arena", ben correcta, malgrat que molts no s'ho pensin.

A aquest relat mostres una introspecció sensible i nostàlgica sobre el pas del temps i l'acceptació de la pròpia realitat física amb serenitat i adaptabilitat.
Molt ben fet, cal ser realista i no voler estirar més el braç que la màniga.
Cal destacar la sinceritat amb que descrius les teves impressions, fins i tot amb un toc d'humor- l'arena és més avall: Molt realisme, molta acceptació dels fets i cap autoindulgència.
Només una cosa m'ha sorprès: "No és pas que hi hagi un desnivell com a tota la costa catalana". T'asseguro que a Tarragona, Salou, Cambrils i l'Hospitalet de l'infant, aquest desnivell no hi és.

Una descripció molt ben redactada de passar un bon estiu, on descrius com passes l'estiu a la vora del mar. Això de nedar en el mar, no tots saben nadar i més si ets major. M'ha agradat com redactes aquesta aventura a la vora del mar.
Realment, el veig original, la teua biogràfica.
Cordialment.
Perla de vellut.