Els set pecats capitals

Un relat de: llpages
Déu Totpoderós, en Banyetes i l’Arcàngel Gabriel contemplaven la conducta d’un tal Gregori. Els penjaments se sentien de l’Infern fins al Cel: “Casumdéna, aquest roc de Déu, ara veuràs si no t’apartes!”, i la roca davallà per la falda del cim; “doncs ni un ni l’altre, colla de gamarussos!”, i el llac, causa de discussió entre dos germans, s’assecà, deixant-los amb un pam de nas;”ara sí que ets ben traspassat, jueu fals i incrèdul!”, i l’home, que fingia estar mort al costat del seu company per commoure qui passés pel camí i rebre una almoina, caigué fulminat de debò; “va, potser n’he fet un gra massa, pidolaires impius, ara et torno a la vida, refotuts assassins de Nostre Senyor, però no proveu d’engalipar-me mai més!”; diuen que el revifament miraculós va provocar la conversió dels dos jueus al cristianisme.
- Aquí ho teniu, la més clara representació de la ira, és un dels meus – asseverà en Banyetes.
- Però allà on hi havia el roc hi aixecarà una església, és un home de Déu i esdevindrà Sant Gregori Taumaturg – respongué l’Arcàngel.
- Decidit: et pots quedar amb la seva ànima, Banyetes, però a partir d’ara la ira serà un pecat capital, i qui en faci ús, es condemnarà. Si els homes decideixen de fer-lo sant, per a ells va el pollastre, que per allà baix a mi no m’escolta ni Déu ...

- Aquesta criatura és tan sàvia com creguda – feu en Banyetes.- És una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, química, metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia, teologia – i hagué d’agafar aire.- Però, el més rellevant és que els meus informadors em diuen que ha descobert un element, l’arsènic, que funciona de meravella per enverinar algú, que actua amb diligència perquè no fa olor. Entre mestre tites i inductor d’assassinats quasi perfectes, la seva ànima em pertany, no direu que no...
- Doncs a mi em consta que és un bon cristià. Potser massa pagat d’ell mateix quan parla en públic, és veritat que sembla que s’escolti, què voleu, si en sap un niu de tot! Ah,i no crec que vengui l’arsènic de marres per a malifetes... Res, que serà un Sant Albert Magne ben reeixit! – el defensà l’Arcàngel.
- Ni tu ni vos – sentencià Déu – Això de què l’anomenin “Doctor Universal” em toca una mica els picarols, a veure si se’m pujarà a les barbes, amb tanta saviesa... Decreto la supèrbia com a pecat capital, i ja veurem si no te l’endus el dia del Judici Final, ho deixo “sub judice”.

- El cas de Sant Amaro és originalíssim. Aquest sant baró, valgui la redundància, s’encaparrà en visitar el Paradís Terrenal. Es llençà a la mar i visità la Terra Deserta, cinc ciutats riquíssimes amb homes tan feréstecs com dones precioses; Font Clara, on la gent era bellíssima i vivien fins a tres-cents anys, i Flor de Dueñas, un monestir femení on va retrobar-se amb Baralides, la dona que el va conduir fins a les portes del Paradís Terrenal. No va poder accedir-hi perquè era un ésser humà, però hi entrellucà pel forat del pany l’arbre d’on Adan havia menjat el fruit prohibit, prats verdíssims que desprenien una olor dolcíssima, ocells refilant en les branques d’arbres gegantins, nois tocant instruments i noies molt maques guarnides amb collars de flors i vestits blancs que ballaven al voltant de la més bonica de totes, la Verge Maria – explicà l’Arcàngel Gabriel.
- Prou! No ho suporto més! Aquest home veritablement era un Casanova de l’època: viatges exòtics, illes paradisíaques, dones de bandera... aquest paio era un depredador sexual! – exclamà en Banyetes, molt excitat. – Mira, bon Déu, t’estalvio la sentència: la luxúria és el nou pecat capital. Aquest Sant Amaro és tan sant com jo, no et fot...
- No em diràs que t’has empassat aquest reguitzell de patarres, Banyetes! Si tot és llegenda! Estic convençut que els meus “representants a la Terra” la rellegeixen una i altra vegada amb les mans sota la sotana mentre s’imaginen els cossos exuberants de les formoses habitants de les illes on va fer port. No penso escarrassar-m’hi ni un segon, Sant Amaro és ben teu! I la luxúria entra a formar part del catàleg! – conclogué l’Altíssim.

- Aquest és el cas de l’abad Renovato i els seus intents per aturar les exagerades ganes de menjar i beure d’un dels seus monjos. Com que cap càstig havia fet el seu efecte en la conducta reprovable del germà, que fins i tot robava quan no quedava tip, Renovato, que en tenia el pap ple, va decidir deixar la porta del rebost oberta de bat a bat i que s’atipés “ad libitum”. Com no podia ser d’altra manera, el monjo va arrambar amb tot el que va poder i agafà un empatx tan monumental que s’hi quedà en qüestió de dies – exposà l’arcàngel.
- I a aquest tal Renovato el van fer sant? Mare meva, però si el que va decidir fou com si a un drogoaddicte li subministressis totes les dosis de cavall que volgués! Quin exemple per al proïsme! Hauria de formar part del meu estol d’àngels caiguts, li ho proposaré... – s’exclamà en Banyetes amb un somriure burleta.
- Bé, potser no és un cas clar de caritat cristiana, però aconseguí eradicar el problema de soca-rel. Ja m’hauria agradat veure’t en el seu lloc… - replicà l’arcàngel.
- I tant! No cal pensar gaire que, repetint la decisió de Renovato de fomentar-li el vici, hauria aconseguit allò de “mort el gos, morta la ràbia”! Vols caldo, tres tasses! Quina subtilesa de pensament santificador! – insistí el dimoni, foteta.
- Ep, ja hem identificat el nucli del cas: la gola. Una gola desfermada, insaciable, excessiva, sense aturador. La declaro pecat capital. Ah, i el tal Renovato serà ben teu, Banyetes, que de pobres d’esperit i curts de gambals el món n’és ple! – sentencià Déu Totpoderós.

- Aquesta me l’apunto jo abans de relatar-la, ja veuràs! – exclamà l’arcàngel.- Estic parlant de Sant Simó Estilita, exemple de vida ascètica per molts anys en monestirs i llocs solitaris fins que va decidir fixar-se a un pilar o pedestal. El primer pilar sobre el qual es va establir sobrepassava de poc els tres metres d'alçada, després va passar a un de sis metres i acabà en un pal de poc més de setze metres; diuen que durant els trenta-set anys que va romandre enfilat allà dalt va convertir molts pagans. El lloc on era la columna es deia Mandra i es va construir allí un monestir. Fou considerat sant per l'Església llatina i per l'Església grega.
- La columna es deia Mandra? Quin encert! L’única cosa que va fomentar sant Simó fou la vagància pura i dura. Trenta-set anys dalt d’un seti! Què recollons hi pots fer al capdamunt d’aquesta atalaia? Contemplar els estels a la nit mentre et magreges l’entrecuix? Va, home, va, i un be negre amb potes roses! Aquest Simó és un hedonista recalcitrant, res a fer, cap a les olles d’en Pere Botero!
- Anem a pams, Banyetes! Això de convertir pagans no és bufar i fer ampolles! Si més no, deuria tenir una retòrica d’allò més suggestiva, convindràs amb mi... – replicà Déu.
- Ara pugeu-m’hi l’àpat, ara necessito reflexionar; els d’allà baix, no molesteu ni feu gaire soroll, i tancava els ulls per fer la becaineta, i en portem... no fotem! Simó el Torracollons! És clar que havia d’estar a una distància del terra, sinó qui l’escoltava l’hauria bufetejat cada vegada que obria la boca! No s’aguanta per cap banda! – insistí el diable.
- D’acord, d’acord! No és un bon exemple per als soferts divulgadors de la Paraula de Déu, declaro la peresa incompatible amb les virtuts cristianes. Ara bé, Simó l’Estilita entrarà al Cel per mèrit al treball, que va assolir uns objectius de conversió d’infidels impensables en les circumstàncies laborals amb què s’envoltà. Fa? – paraula de Déu.
En Banyetes treia foc pels queixals, enravenat com una abella, però pensà que ja es venjaria en una propera ocasió. Al cap i a la fi, de sants com una puta cabra n’hi ha a cabassos.

- Sant Benet de Núrsia patí un parell d’intents d’enverinament i provaren de fer-lo pecar enviant-li unes prostitutes, la gota que va fer vessar el vas: decidí de tocar el dos de la congregació que menava. Perquè totes aquestes “temptacions” van passar en l’entorn monàstic, un avançament del que tan bé descriuria uns segles més tard Umberto Eco a “El nom de la Rosa”. Estareu d’acord amb mi que alguna cosa deuria fer sant Benet per ser contraatacat: va despertar enveja?, havia perjudicat algú? – interpel•là en Banyetes.
- No ho veig – respongué l’Arcàngel – On és la malícia de sant Benet?
- Ho dedueixo indirectament dels fets. Benet de Núrsia no manté bones relacions amb el seu grup monàstic, fins al punt que aquest darrer s’hi torna amb una violència esborronadora. Vull dir que no era el cas típic de ser el més saberut o el més pietós, qualitats que podrien haver despertat una enveja menor, mai haurien provocat un atemptat a la seva vida. Comportament asocial amb la resta de la comunitat? Càstigs exagerats en aquells monjos que no seguien la regla? Només Déu ho sap...
- Efectivament, i et quedaràs amb les ganes, que no n’has de fer res, Banyetes tafaner! Queda clar que, en qualsevol cas, l’enveja punyetera no condueix enlloc, i la incloem en la llista dels pecats capitals. Ara bé, l’ànima de Sant Benet es queda amb mi, no mereixia el tracte que va rebre.


- Un altre conflicte? Mira que esteu pesadets... – i Déu sospirà amb la seva paciència infinita.
- Es tracta d’una religiosa, Santa Brígida de Kildare. Va voler castigar la indolència del rei de Leinster cap als més desafavorits i li demanà que li concedís tota la terra que podia abastar la seva capa. El rei accedí, i aleshores Santa Brígida i tres germanes més van començar a tibar dels quatre extrems de la tela i, oh miracle, van arribar a cobrir un munt d’hectàrees de terreny. El rei, acollonido, va caure de genolls i es convertí al cristianisme, proclamant un conjunt de mesures per ajudar els pobres – resumí en Banyetes.
- No t’entenc, on és el problema? – feu l’Arcàngel Gabriel.
- A veure, anem a pams: qui és més avar, el rei o la monja Brígida? El primer no afluixava ni un sou per als desgraciats del seu regne, però la darrera va passar-se tres pobles acaparant més terra de la que hom podia pensar, amb una avidesa característica de les persones avares. Vinga hectàrees cap a casa! Tibeu més, germanes, que encara no en tinc prou! Ah, i fent ús d’un miracle, res de jugar net! – raonà en Banyetes.
- Això sí que és agafar-ho per la punta! El rei era un panxacontent, desmemoriat dels seus súbdits sense recursos, algú li ho havia de fer adonar! – insistí l’arcàngel.
- Prou! Ja en tinc el pap ple! L’avarícia és dolenta la miris per on la miris, i per això la declaro pecat capital. Alerta, que és el darrer que accepto, set pecats i prou, que, us en faig memòria, jo descanso al setè dia, o sigui que ja esteu escampant la boira, fins aquí de si aquest ha fet això i aquell allò altre, sou pitjor que la canalla... – i els deixà palplantats.
- I ara, què en fem, de l’ànima de la Brígida? – demanà qui dirigia l’Infern.
- I si ens la juguem als xinos?
- Rifar-nos l’ànima d’un mortal? – i la cara de sorpresa delatà algú que no està acostumat a prendre decisions per ell mateix, més aviat que li xafin qualsevol iniciativa.
- Que potser ha dit res, del joc? Vull dir, que no és pecat capital, encara... – i l’arcàngel s’amagà el somriure amb una ala, mentre feia l’ullet al seu arxienemic.


Comentaris

  • Agradable[Ofensiu]
    Carles Linares | 02-12-2021 | Valoració: 10

    M'encanta una barreja així de cultura i d'humor, amb molta imaginació. Una lecture força agradable.

  • Benvolgut Nil[Ofensiu]
    llpages | 28-11-2020

    Res de devoció cap als sants. Com molt bé saps, sovint els sants més venerats han estat grans pecadors (Sant Pau, sense anar més lluny, va ser soldat abans de caure del cavall). Només sento una especial atracció per les extraordinàries vides que s'han transmès al llarg del temps, que no deixen de ser relats plens d'imaginació i originalitat, com he deixat dit al meu comentari de sota.
    Gràcies per llegir-me, Nil!

  • Santoral a la carta.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 28-11-2020 | Valoració: 10

    Déu n'hi do!, la feinada que has tingut en recopilar tot aquest reguitzell de sants que varen destacar per llurs qualitats santes o erudites... Llegir el teu relat m'ha fet recordar un vell i xaruc pagès que quan jo era jovencell m'explicava entre altres històries algunes de sants. Els sants ja sigui pels seus miracles o habilitats devien ésser, en aquella època com els artistes d'ara..., amb la única diferència que la majoria d'aquells no acabaven pas drogats o suïcidant-se, sinó martiritzats per les autoritats de l'època. Rellegint el teu relat, per tal d'acabar d'assaborir-lo de ple, em pregunto si t'ha empès a escriure'l el teu peculiar sentit de l'humor o és que és en la teva intimitat professes una inherent devoció devers aquests homes sants? Jo, sóc, com ja vaig deixar palès en el meu darrer poema publicat, un admirador incondicional del formós Sant Sebastià màrtir... Enhorabona Lluís!

  • Creativitat anònima[Ofensiu]
    llpages | 26-11-2020

    La vida dels sants està farcida de llegendes tan fascinants com originals. El més sorprenent és que no sabem qui es va empescar el reguitzell de miracles, proeses i lliçons de vida que fan que els sants siguin això, sants. Segurament, d'un petit fet inusual (el sant va amansir un llop) en va fer un acte de salvació col·lectiva (matà el drac que amenaçava un poble) per culpa d'un efecte papallona d'orella a orella. Però això no els treu cap mèrit, són històries fantàstiques que, encara que no despertin vocacions religioses, atrauen un munt de lletraferits. Aquest relat és un homenatge als qui es van treure del magí tot aquest meravellós univers que ha perdurat al llarg dels segles fins arribar als nostres dies.

  • On anem a parar amb els pecats capitals?[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-11-2020 | Valoració: 10


    Quins detalls poden passar en el transcurs d'anar a l'altra vida.
    Un relat que m'ha entretingut un tant i molt simpàtic a l'hora de les decisions sobre els pecats capitals. L'Arcàngel Gabriel ja li van donar prou faena, ja ja ja ja ja.
    Si no es tenen pecats capitals... tal volta anirem al cel... ja ja ja ja...
    Saluts i cuida't.
    PERLA DE VELLUT

  • Peccata sanctorum[Ofensiu]
    kefas | 24-11-2020

    Si, senyor, de la mateixa manera que el millor policia és un antic lladre, per experiència i coneixement de tècniques i actituds, el millor sant sempre és un antic pecador i segur que si rasquem en el santoral podrem trobar el catàleg de màcules, flaqueses i imperfeccions humanes més farcit que si el cerquem entre els estadants de l'infern.

  • Hagiografia aplicada[Ofensiu]
    SrGarcia | 23-11-2020

    Això dels relats de vides de sants sempre ha donat per molt. Suposo que has fet un bon treball de documentació. El que més m'ha agradat ha sigut el de Sant Albert Magne, doctor universal, patró dels químics i home amb tendència a fer-se valdre; tot un exemple de vida erudita.
    No crec que l'església accepti algunes (cap) de les teves al·legacions, però mentrestant hem passat una bona estona.

  • Pobrets mortals[Ofensiu]
    Montseblanc | 23-11-2020

    Doncs si ens posem a filar tan prim que inclús les vides exemplars dels sants donen per establir els pecats capitals, aquí no es salvarà ningú. Vaja, que a l'infern no s'hi cabrà.
    Humor, capacitat d'inventiva, ganes de jugar i potser un màster en hagiografia hahaha.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

991 Comentaris

294634 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.