Els pins de l’altra banda del riu, verds color d’esperança.

Els pins de l’altra banda del riu, verds color d’esperança.

Quan érem petits, els meus tres germans i jo passàvem els estius a casa de l’àvia en un poble petit de l’Empordà. El riu Fluvià hi passava a prop i molt sovint anàvem a remullar-nos a un recés que, en forma de platgeta, semblava fet a la nostra mida.

Com que habitualment el riu baixava amb poca aigua, sovint ens aventuràvem a caminar d’una riba a l’altra, amb la vigilància dels pares o l’àvia.
La mare ens va ensenyar tots els secrets del riu, n’era una enamorada. El riu és viu -ens deia- les seves aigües, condemnades a lliscar dia i nit, d’on venen? I cap on van? No us agradaria anar-les seguint fins al mar? i nosaltres, bocabadats, miràvem a l’infinit cap on ella ens assenyalava.

A vegades, caminant anàvem fins a un gorg on la solitud era esfereïdora. Amb els anys el riu em va començar a fer respecte, sobretot als capvespres quan, amb el silenci, la remor de les aigües anava augmentant. Vaig viure algunes riuades que s’enduien per davant tot el que trobaven. El riu podia ser tan aviat tranquil com amenaçador.

De més gran em vaig enamorar dels versos que la mare havia escrit al voltant del riu, versos que parlaven d’aigües d’atzur i d’argent, de joncs torçats a la riberes, de pollancs, de tamarius i de l’extrema quietud d’un entorn que sovint feia estremir de basarda. Els rius, i en especial el Fluvià, varen passar a formar part del meu imaginari, en que podia arribar a confondre realitat amb fantasia.

Ara que ja soc àvia, m’agrada d’acostar-m’hi amb els nets, i mentre aquests xipollegen a la riba fent saltar pedres a l’aigua: una, dos, tres, quatre... m’agrada anar sentint com juguen mentre m’assec a descansar una estona.
El riu, els nens, la placidesa de l’entorn, les pedres saltant a l’aigua... res sembla haver canviat.

De cop unes veus... -Àvia, desperta’t! Vine a veure el cranc que hem trobat!

-Oh! M’havia mig adormit- els dic tot alçant-me. -Sabeu què estava somniant? Amb la vostra besàvia, que s’estimava molt aquest riu. Quan jo era petita venia molt sovint aquí amb ella i els meus germans a jugar com ara feu vosaltres. I, davant la seva mirada encuriosida, els dic un tros del poema de la mare:

Vora meu, sense mudança
El pollanc i el tamariu,
I a l’altra banda del riu
Els pins color d’esperança.

Ei, i ara, anem a veure el cranc! On és? sembla que s’ha escapat!