Elogi al cabàs de vímet i al producte de proximitat

Elogi del cabàs de vímet i el producte de proximitat

L’ús de bosses de plàstic tant generalitzat fins no fa massa, sobretot les que donen a les botigues i als súpers, ha anat minvant i voldria creure que no ha sigut pel mòdic preu que afegeixen al tiquet de compra, sinó perquè la gent ha anat prenent consciència del que significa el seu consum desmesurat.

En la majoria de súpers, tots els comestibles frescos venen empaquetats en plàstic. També al petit comerç, et solen donar la fruita i verdures en bosses de plàstic.
Quan arribem a casa i comencem a desar la compra, és quan es fa més palpable el verdader drama doncs encara que molts llencem el plàstic al contenidor groc, no som del tot conscients o no ho volem ser, d’on va a parar i quans anys trigarà en desaparèixer del tot.

Recordo que abans, l’única bossa de cotó que es feia servir per anar a comprar, era la del pa. Moltes estaven decorades amb brodats bonics relatius al seu ús. S`hi conservava el pa perfectament d’un dia per l’altre i solia estar penjada en un lloc ben visible de la cuina.

Avui afortunadament les bosses de cotó s’han popularitzat i molts comerços i entitats les regalen als clients. Les seves avantatges son des de tots els punts de vista molt clars. He comprovat amb un resultat bastant satisfactori que si un té la previsió d’anar a comprar els productes frescos amb ‘tupers,’ es pot arribar a fer tota la compra sense arribar a casa amb cap recipient petit o gran de plàstic. Com detesto les ‘safates’ que a la que et descuides ja t’hi han posat el formatge o les croquetes.

De la botiga a la nevera, un guany t’ho miris com tu miris.

Per acabar, retré l’homenatge que es mereixen els cistells de nanses i el cabassos de vímet. Són sens dubte la manera més perfecte perquè els productes frescos que hi posem no es malmetin.

De sempre he estat molt familiaritzada amb els cabassos de vímet. La mare va viure els últims anys a la casa que la família teníem a l’Empordà. Li agradava molt passejar pels camps i boscos que hi havia pels voltants, el seu paradís com li agradava anomenar-los. Es allà on més em plau de recordar-la. A ella i al seu cabàs de vímet que l’acompanyava pràcticament sempre. A la primavera sortia a buscar espàrgols de marge, a la tardor anava a ‘caçar bolets. Sabia perfectament on trobar les clapes de rovellons, terrandossos, pinetells. Tenia una vista increïble per trobar coses. Sobretot les que la naturalesa mig amagades li oferia al llarg de tot l’any.

A la cuina de la casa hi havien apilats cabassos de diferents mides que nosaltres agafàvem per anar a buscar el que fos. .-A veure qui emplena primer el cabàs-, ens deia la mare. Anar al galliner a recollir els ous que havien post les gallines ens encantava. Recordo algunes tardes d’estiu tornar de unes pinedes no massa lluny de casa amb els cabassos ben plens de pinyes. Al arribar trencàvem els pinyons amb una pedra, sovint ens picàvem els dits.

Al final del estiu, ajudats per una canya llarga amb un dels extrems obert, collíem de una figuera esplèndida que hi havia just davant de casa, figues de coll de dama. La canya ens permetia arribar a les de dalt de tot, que un cop agafades les anàvem depositant amb delicadesa al cabàs.
A l’hort de casa, collíem tomates, mongetes, carbassons, ensiams...deunidó el que pesaven ben plens.

Els cistells de vímet han sigut i seràn sempre la millor manera de posar els productes del camp no sols perquè aquests arribin sense masegar-se a casa, sinó també per emmagatzemar-los. Son referents i símbols indiscutibles del que representen els productes de proximitat.



E