El terror arriba de nit

Meu, meu! Passejar sota la teva finestra quan hi ha lluna negra m’excita tant com quan hi soc a la teulada en companyia d’alguna gateta maula. D’ençà que ens vam conèixer vius atemorit. El terror et visita totes les nits. Per què ho sé? Meu, meu... Perquè rondo a prop teu, t’observo en la foscor de la nit. Ai! Pobre innocent. Ja et vaig avisar, però tu, ni cas. Els humans sou massa tibats per adonar-vos de res. Un policia amb galons hauria de ser més intel•ligent. Meu, meu! Però em vaig equivocar amb tu. Durant tres dies vaig rondar entre les teves cames i tu... Ignorat!, només m’oferies puntades de peu, per tal que me n’anés ben lluny. Que rucs arribeu a ser els de dues cames, mentre tu donaves ordres als teus vassalls vestits d’uniforme, jo intentava avisar-te del perill que corries en aquella casa. Recordo quan la vas veure ajaguda al llit. Assassinada? És possible. Però tu veies alguna cosa més. Veies la maldat en aquell rostre arrugat. Qui va matar a la vella? La seva jove? Meu, meu! “Cas solucionat, la jove és l’assassina” vas pensar “El mòbil del crim, l’herència” vas afegir. Però on era la noia? El tercer dia vas baixar al soterrani i vas veure la porta del celler. La pudor de rata morta et va cridar l’atenció. Jo vaig intentar avisar-te per últim cop, però no va servir de res. Vas obrir la porta i vas alliberar el mal. Aquella noia que havia mort engarrotada amb els dits desfets i ensangonats de tant rascar la porta. Era la verdadera víctima. Ara cridava venjança. La noia que havia sigut una santa en vida. El mal s’havia apoderat d’ella amb la mateixa brutalitat que havia sigut assassina, i així va ser com va entrar a la ment de la vella, la qual va torturar fins que es va suïcidar. Però un cop fet. El mal volia més i tu l’havies alliberat. Pobre humà que ara és víctima del seu destí. Tremola, tremola de por que a la noia ja hi és aquí. És una llàstima que no la puguis veure amb els meus ulls de felí. Meu!