El secret de Serrabona

Un relat de: Aleix de Ferrater

Encara sorpresos per la carta de la Xènia, la Toneta va tornar ràpidament al costat de’n Quimet que plorava. En Jaume es concentrà de nou en la feina. Aquell dilluns sabia que en tindria molt poca. La tartana de Granollers havia arribat fèia poca estona, amb només dues hores de retard i quatre cartes. Normalment n’arribava una dotzena, però les dificultats causades per aquella duríssima guerra contra el francès fèia que la correspondència i, per tant, el seu ofici de carter anés cada cop pitjor,fós cada cop més escàs.
S’havia imaginat que el propi conflicte faria escriure més a la gent, que hi hagués més necessitat de comentar les penúries, les morts d’aquest o d’aquell o les darreres novetats que anaven arribant del front. A desgrat seu però, s’adonava que els problemes no només venien per la dificultat en si de comunicar-se, sinó per les mateixes conseqüències de tot conflicte armat. Els francesos havien requisat la majoria de tartanes i diligències. Les poques que arribaven de Granollers o Barcelona cada cop ho fèien més espaiadament, amb més retard o simplement no arribaven.
A més a més, el perill per a viatjar cada dia augmentava de forma més alarmant. La gana havia convertit els camins de la contrada i els assalts en el pa de cada dia. No només s’atacaven les tartanes sinó també els carruatges dels traginers i, fins i tot, els modestos carros dels pagesos que, malgrat tot, continuaven portant els seus escassos productes a vendre als mercats de Caldes, Mollet o Granollers.
Per si no n’hi havia prou els soldats napoleònics havien dinamitat el pont de Montcada la vigília de Sant Josep, fèia tres mesos. Per tant, les tartanes de Barcelona havien d’arribar a Vilamajor fent una gran marrada, creuant el pont de Santa Coloma i seguir el camí de Sant Fost i Vilanova fins La Roca i Granollers. Aquest fet endarreria encara més l’entrega, no només de la correspondència, sinó també de tota mena imaginable de mercaderies que, malgrat la guerra, continuaven circulant amunt i avall.
Es comentava que el rei Carles havia abdicat en favor del seu fill Ferran, però que aquest havia tornat el regne a mans del seu pare. La situació dinàstica no era gaire clara i fins i tot es rumorejava que si les coses continuaven així l’emperador Napoleó podria donar el tron al seu germà Josep.
Malgrat tot els principals mals de cap de’n Jaume Paituví eren la carniceria i el correu. La carta de la Xènia encara li voltava pel cap. Fèia pocs anys el seu oncle Martí li havia deixat els dos negocis en herència. Eren anys de misèria i els pocs rals de benefici que deixava aquesta doble ocupació no es podien pas desaprofitar. La carn era un bé cada cop més escàs i les requises de bestiar per part de les tropes franceses també eren molt freqüents.
Vivia al carrer Nou, tocant l’església de Sant Antoni, ara reconvertida en caserna i quadra fresca de cavalls. El petit pis estava situat damunt la carniceria, amb dues senzilles habitacions i una saleta on la Toneta cosia i en Quimet dormia o plorava. A baix hi havia la cuina, un celler i un pati posterior que servia de tot, d’hort i fins i tot de pati. En Jaume era un home força alt, cepat, d’uns quaranta anys, vermell de galtes i aspre cabell castany. Vivia amb la Toneta Bosch, la seva bonica esposa, vint anys més jove que ell, bruna de pell i bruna també de cabell, gairebé sempre recollit amb un mocador. Per ara, només havien tingut un fill, en Quimet, que encara no havia complert el primer any, només plorava.
Malgrat la diferència d’edat fèien una parella envejada per tot el poble. Ell havia assumit que es quedaria per vestir sants, però l’enviament al front i posterior mort del primer marit de la Toneta havien precipitat els esdeveniments. Ella es reféu de la prematura mort de’n Ciset, primer amb el casament amb en Jaume i sobretot, amb el posterior
naixement de’n Quimet sis mesos més tard. Per sort cada dia es sentia més atreta, més a prop de’n Jaume, amb qui s’havia casat sense massa
il•lusió inicial, la veritat.
El temps però, li va demostrar que en Jaume se l’estimava de debò i que, malgrat els temps difícils que estaven vivint, el seu home era ben capaç de portar la carniceria, el correu i les tasques de bon pare i bon marit. El bestiar i el negoci eren cosa d’ell; ella s’encarregava de la casa, del menut i de l’hort.
Els pares de la Toneta vivien en una masia, a mig dia de Vilamajor, prop de l’ermita de Sant Elies. Es vèien sovint, tant per raons familiars com comercials. Els pocs vedells i xais que pasturaven a Can Bosch eren la principal font d’abastiment de la carniceria de’n Jaume. El bestiar d’aquella contrada era molt ben preuat. Alhora, estalviaven als pares de la Toneta baixar a vendre al mercat de Vilamajor i deixar la masia sense ningú, sense la necessària protecció.
Però aquell dilluns en Jaume estava tan sorprès com preocupat. Gairebé sempre llegia les cartes que li arribaven abans de repartir-les. La Toneta també estava d’acord amb aquella manca de respecte, que justificaven amb l’excusa de conèixer les darreres novetats que arribaven de la guerra. Abans de llegir-les resaven un Pare Nostre i després satisfeien la seva curiositat.

La primera carta anava dirigida a l’Emma Forrellat, la jove masovera de Can Bosch, la masia dels pares de la Toneta. Les notícies de’n Cinto Pradell, el seu promès, no eren pas bones. L’havien fet presoner en una revolta a Madrid, on es dèia que havia mort molta gent a principis de maig. En Cinto hi havia anat forçat pel reclutament obligatori de tots els joves de la comarca. La carta no dèia res més. En Jaume reconeixia perfectament la lletra del jove masover, després d’haver-lo llegit en més d’una dotzena d’ocasions. Ara ho hauria de fer de nou; l’Emma no sabia llegir.
La segona carta anava dirigida a la senyora Marina de Fuengiral, una rica vídua barcelonina que s’havia traslladat a Vilamajor per recomanació mèdica. Patia forts problemes respiratoris i segons dèien els metges els aires del Montseny, més secs i eixuts que no pas els sempre humits de Barcelona eren molt saludables. En realitat però, tothom savia que la vídua de Fuengiral s’havia refugiat a Vilamajor fugint de les penúries econòmiques del negoci familiar d’indianes, que fèia més de cent anys regentava la seva família.
Havien pagat al rei Felip V una fortuna, a canvi de falsejar el seu origen català. En aquells temps només podien comerciar amb les Amèriques els ciutadans del Regne de Castella. Tothom sabia que en realitat el cognom de la senyora Marina no era pas Fuengiral, sinó Font Giralt. Per això ningú vèia amb bons ulls aquella rica barcelonina que, una vegada i una altra, s’entossudia a parlar en castellà, llengua que gairebé cap habitant de Vilamajor coneixia.
La carta era del seu germà, don Alfonso de Fuengiral, un alt funcionari de la cort del rei Carles. Com gairebé sempre, perquè ja n’havia enviat d’altres, el germà de la senyora Marina només explicava les meravelles de la vida a la capital del regne. En Jaume i la Toneta llegien astorats el contingut d’aquella carta tan buida , tan hipòcrita segons ells i tan falsa. Només fèia un mes dels esdeveniments de la revolta als carrers de Madrid i aquell il•lustre funcionari només fèia que parlar de les festes de l’alta societat de la capital del regne; cap referència a la revolta, cap referència als morts, als afusellats. No sabien pas si portar la carta a la seva destinatària o bé llençar-la directament al foc. Van optar per la primera opció, tement alguna reacció negativa de don Alfonso.
Per sort la tercera carta tenia un altre caire. No era tan sorprenent com la de la Xènia, però gairebé. Anava dirigida a en Manel de Cal Cuscó, la darrera i solitària casa del poble, camí de Cànoves. En Manel era un home força gran; en realitat ningú sabia la seva edat, encara que segurament no deuria baixar dels setanta. Vivia sol des de fèia més de vint anys, quan se li va morir la dona d’unes febres molt estranyes. No havien tingut cap fill i des de llavors la seva vida s’havia centrat únicament en la feina del camp. Tenia parents prop d’Argentona, però ja fèia molts anys que no rebia notícies d’ells. Aquella carta, ara sí, ara en Jaume li podria portar amb un somriure de boca a orella. Cada cop que en Jaume i en Manel es trobaven pel poble aquest darrer sempre li preguntava si havia alguna carta per a ell. La resposta sempre era la mateixa: “No”.
Però ara, per fí, si que li podria dir que sí. A més, sabia que aquella carta, no momés li agradaria sinó que pràcticament li resoldria tots els problemes derivats de la seva solitud. Cal Cuscó era una masia prou gran per a poder acollir els seus dos únics nebots, en Sidro i en Vicenç, amb les seves respectives esposes i els dos fills del primer. En Manel sempre havia volgut tenir contacte amb la seva única família, els dos nebots d’Argentona, però un antic enfrontament amb el seu germà gran va fer que aquest marxés de Vilamajor. Des de llavors el seu únic desig, i més encara, després de la mort de la seva dona, havia sigut refer els lligams familiars de nou a Vilamajor, a Cal Cuscó.
Ara qui s’havia mort era en Berto, el seu germà gran. La carta no dèia gaire coses més, però en Jaume i la Toneta van deduïr que aquella mort podria ser l’inici de la reunificació de Cal Cuscó, vint-i-cinc anys després. Es moria per portar la carta i veure la reacció que tothom coneixia i desitjava de’n Manel, un dels homes més estimats del poble i a qui tothom donava suport, perquè coneixien prou bé els motius de l’enfrontament amb el seu germà. Potser ara havia arribat el moment. Entre tantes desgràcies causades per la guerra, la nova de la mort de’n Berto Cuscó podria ser la gran notícia de l’any a Vilamajor.
L’únic dubte que tenia en Jaume era saber si tants anys de solitud haurien fet canviar d’opinió en Manel. La Toneta però, sempre havia insistit que aquell home mai acabaria els seus dies sol. I la Toneta sempre ho encertava; tenia una gran intuició pels fets que havien de passar i que el seu marit sempre tenia en bona consideració abans de prendre cap decisió.
Ara bé, la carta que més va sorprendre la Toneta i en Jaume va ser la darrera que van llegir. Anava dirigida a la Xènia Sabartés, la dona més gran de Vilamajor, aquesta sí sense cap parent conegut. Mai habia rebut cap carta. Ara, gairebé als noranta-dos anys, semblava impossible que n’hi arribés una.
El carter i la seva dona van resar dos Parenostres abans de llegir el contingut. Es van quedar glaçats. La carta anava signada per Pere Nolasc Mora i Sever, bisbe de Solsona. En acabar no donaven crèdit al que havien llegit. Van haver de resar dos Pare Nostres més i dues Ave Maries de propina, per si de cas. La carta explicava la sorprenent història de la Xènia Sabartés.

La seva mare, Eugènia Tusquets, era una jove i atractiva vídua barcelonina que freqüentava els cercles més aristocràtics de la capital catalana DE principis del segle XVIII I durant la Guerra de Successió. Tals eren aquestes relacions que, fins i tot, s’havia convertit en l’amant preferida de l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest no freqüentava gaire les estades a la ciutat, però cada cop que ho fèia, això sí, no deixava de visitar l’Eugènia, a la seva casa del carrer d’Argenteria, prop de Santa Maria del Mar, o bé convidar-la discretament a les estances privades del Palau Reial.
Un cop finalitzada i perduda la Guerra l’Eugènia Tusquets va ser denunciada pels felipistes i empresonada als calabossos de la plaça del Blat. Però en una visita del rei Felip a Barcelona li van arribar veus referents a la vida i els encants de l’antiga amant de l’arxiduc. Va ordenar que li presentessin. En veure-la va quedar tan corprès i trasbalsat com el seu predecessor. Realment l’Eugpènia Tusquets tenia una mirada i una compostura que van captivar completament el rei borbó la nit que la van fer entrar d’amagat a les estances reials. Aquest va decidir que seguiria les mateixes passes de l’arxiduc. Així fóu com l’Eugènia Tusquets, vídua, ciutadana de Barcelona, es va convertir també en lamant del rei Felip V.
Fruit d’aquesta relació nasqué la Xènia, el 19 de juny de 1.716. Aquell va ser el seu Decret de Nova Planta més particular. Amb els anys, però, i davant les cada cop més males mirades dels seus veïns, que coneixien massa bé el que havia succeït, l’Eugènia Tusquets i la seva filla van haver de marxar de Barcelona. Amb l’ajut de mossèn Vadó Sabartés, rector de Vilamajor, parent llunyà del de Santa Maria del Mar, on l’Eugènia assistia devotament a missa dos cops al dia, va recaure en una masia d’aquest poble del Montseny tres anys més tard.
A Barcelona ningú va saber realment on havia marxat. Van córrer rumors que el rei se l’havia endut a la cort de Madrid. Però a Vilamajor mossèn Vadó va explicar que es tractava d’una parenta llunyana seva que havia enviudat durant la Guerra. Així fóu com la Xènia Sabartés va començar la seva estada al poble.
Pocs anys més tard sa mare va morir degut a unes infeccions molt estranyes i la Xènia no va tenir més remei que espavilar-se tota sola. Havia complert catorze anys i coneixia perfectament totes les tasques que havia de fer a casa i al camp. No es va casar mai. Degut a un caràcter molt introvertit i, sobretot, als rumors que la vinculaven amb la bruixeria va quedar pràcticament aillada de la resta del poble.
A mossèn Vadó també li va tocar el rebre per aquests rumors. Veient a més que l’església cada cop tenia menys fidels es veié forçat a marxar del poble. Va ingressar com a monjo al priorat de Santa Maria de Serrabona, prop de la vila rossellonesa d’Elna. El priorat fèia gairebé cent cinquanta anys que estava abandonat com a abadia. Només hi residien dos monjos, fra Germà i fra Baldiri, amb tasques de conreu, ramaderia i algun que altre prec. Mossèn Vadó Sabartés es convertí doncs en el tercer monjo. Actualment depenia del Bisbat de Solsona. Allà dalt va passar els seus darrers anys de vida. Durant la seva agonia però, va confessar als dos companys tota la dissort de la vida de la Xènia, fet que sempre el mortificà durant la seva estada a Serrabona.
El secret de la filla de l’amant del rei Felip V es va guardar santament durant anys dins les parets rosades de l’abadia romànica. Un bon dia però, fra Baldiri s’assabentà d’un antic edicte del rei Felip V escrit poc abans de la seva mort, on esmentava donar una gran recompensa econòmica a tota aquella persona que tingués coneixement d’on parava l’Eugènia Tusquets i la seva filla. Amb el pas dels anys es veu que el rei Borbó s’havia entendrit i volia saber on parava la seva filla il•legítima, per tal de donar-li el tracte que no havia rebut mai.
Aquell edicte encara era vigent i fra Baldiri va pensar que s’havia produït un miracle. Així fóu com ho va comunicar al bisbe de Solsona. Amb la compensació que podrien donar-li podria refer el precari estat del campanar de l’abadia i tornar a la Xènia Sabartés, si encara vivia, el tracte que realment es mereixia aquella pobra dissortada. Va enviar la carta amb les dades que li havia confessat mossèn Vadó. Així fóu com el bisbe de Solsona, un cop coneguts els fets, es posà en contacte escrit amb la Xènia.

L’endemà, però, tot havia canviat. L’Emma Forrellat, la jove masovera de Can Bosch, estava en cinta i a punt de casar-se amb un altre masover, fill d’una família molt estimada i de pròsperes terres de Palautordera. La notícia de l’empresonament de’n Cinto Pradell, el seu oblidat promès, només li va causar una lleugera commoció. Ara sí que es podria casar tranquil•la. I si algun dia tornava en Cinto sempre li podria dir que s’havia casat perque tothom el donava per mort i que en Josep Clausella, el de Palautordera era un gran masover i una millor persona.
Per la seva banda la senyora de Fuengiral, indignada, va haver de confessar a en Jaume la seva realitat, davant un nou to de menspreu del carter en lliurar-li la carta del seu germà. En un correctíssim català la senyora Marina li digué que el negoci familiar d’indianes continuava funcionant perfectament, que amb els beneficis estaven comprant armes a molts guerrillers que lluitaven contra l’exèrcit napoleònic i que si no s’ho crèia en pocs dies en veuria una de molt grossa a la collada del Bruc, prop de Montserrat. Afegí molt seriosa que si se li escapava la llengua ell mateix tastaria la pòlvora dels Font Giralt. Vermella d’ira continuà confessant que les cartes del seu germà estaven escrites en un codi secret, que detallava els moviments de les tropes franceses, gràcies a les amistats d’aquest a la cort de Madrid, respirant els pensaments del rei Carles i també dels generals francesos. En Jaume va sortir de casa Font Giralt tremolant com un porc el dia de Sant Martí.
Més tard, en Manel de Cal Cuscó va rebre amb molt mala cara les notícies dels seus nebots d’Argentona. La reunificació familiar que tant il•lusionava a tot Vilamajor va quedar en un no res. Ell s’havia acostumat a viure sol i es negava a conviure de nou sota el mateix sostre que el dels seus nebots, tan bevedors com en Berto, el seu germà, motiu pel qual sempre havien discutit. El vi, o millor dit, les conseqüències de massa vi havien provocat que en Berto es jugués la casa en una fosquíssima partida de cartes. No només va perdre la casa, sinó també la seva dona. Escurat, amb una mà al davant i una altra al darrera, en Berto Cuscó va haver de marxar lluny de Vilamajor. Ara però, en Manel sabia per altres contactes que els seus nebots, en Sidro i en Vicenç, també havien perdut les terres d’Argentona en una altra maleïda partida de cartes. Portaven el joc i la perdició a les venes i no en volia saber res de res. El pobre Jaume va sortir de Cal Cuscó amb la cua entre cames.
Només quedava l’entrega d’una carta. Esperava que la darrera tingués un resultat més positiu que els anteriors. D’entrada, la Xènia es quedà d’una peça quan va veure el carter assegurant-li que portava una carta per a ella i que provenia del Bisbat de Solsona. Vermella com un tomàquet, vestida amb quatre parracs negres, un escàs cabell blanquíssim i acompanyada sempre pel Bram, el seu fidel gosset, va fer que passés a la cuina, preparà dos gots d’aiguardent i pregà a en Jaume que llegís lentament la misteriosa carta; tampoc en sabia. El carter ho va fer tan pausadament com va saber, sense aixecar els ulls del paper. En acabar la Xènia Sabartés no va poder dir res, estava petrificada. En conèixer que sa mare havia fet el que havia fet amb els dos reis i que, a més, era filla il•legítima d’un rei Borbó, més concretament de l’odiat Felip V, va patir un atac de cor que la va deixar ben estesa, en deixar al descobert, noranta-dos anys després, el secret de Serrabona.

Comentaris

  • Històries dins de la història[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-04-2012 | Valoració: 10

    Abans de res, perdona que no m’hagi posat avui a llegir i comentar el teu darrer relat publicat, però em constava que tenia aquest esperant-me i, si no ho feia ja, existia el risc de què de tant quedar en espera, acabés per despistar-se. No et sap greu que trigui una mica en anar al Mercat Central d’Alacant, oi?
    Així que aquí em tens, disposada a conèixer el secret de Serrabona... Vaig a descobrir-ho ara mateix!

    Ja està!
    Ja he conegut a en Jaume i a la Toneta, i he sentit plorar al Quimet. N’he pogut situar perfectament en l’època i el moment concret, i he anat imaginant l’entorn i els veïns d’aquesta família, especialment aquells a què anaven adreçades les missives que el curiós matrimoni ha llegit seguint el seu costum, oració prèvia inclosa en el ritual.
    Cadascuna de les cartes ens proporciona una història en particular dins la història global, i cada personatge ha reaccionat d’una forma determinada segons les seves circumstàncies, en algun cas tal com es preveia, en d’altres causant sorpresa.
    Bé, és un relat format per uns quants microrelats que, tots plegats, es complementen.
    Bona, feina la teva, Aleix!

    Bé, per si vols llegir un altre microrelat adient per aquestes dates, t’ofereixo l’enllaç directe fins al Capítol CXVII: De quan el cavaller...

    Ah! Espero que tinguessis una bona Diada... ho va ser per a tu?

    T’envio una abraçada vermella com una rosa,
    Unaquimera

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Bella descripció [Ofensiu]
    joanalvol | 10-10-2011 | Valoració: 10

    El relat m’ha transportat a l’època. Les trifulgues d’un carter que està al corrent de tot el que passa al seu voltant, d’un Madrid aliè de la guerra, la noia que no sap llegir i la dona que enamora dos reis. Granollers, Vilamajor i els parents d’Argentona, i per últim el desenllaç amb sorpresa incorporada.
    Tens una ploma àgil i descriptiva. Seguiré visitant la teva pàgina
    Una abraçada
    Joanalvol

  • molt interessant![Ofensiu]
    liudmila | 08-10-2011 | Valoració: 10

    No domino molt els detalls de la història, però sembla, que està basat en la relaitat, ja que la realitat, a vegades, supera totes les fantasies... I la historia sempre es feiea, a part de les coses de les estratègies "lògiques", barejades amb les intrigues "del cor"...

  • Foc a l'ànima[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-10-2011 | Valoració: 10

    En temps de guerra i en aquella època, les coses a les quals no estem acostumats ens penetren amb foc l'ànima. Qui hagués volgut viure allò?

    El text em sembla perfectíssim i molt culte, tan que se'm fa difícil lligar caps, encara que l'entengui en la seva generalització i forma.


    Sergi

  • Entretingut i documentat[Ofensiu]
    T. Cargol | 25-09-2011

    text que potser deu tenir alguna base històrica i que te una ambientació històrica molt bona que el fan creïble. felicitats.

  • Revesos de la història[Ofensiu]
    franz appa | 24-09-2011

    Una delícia, aquest relat tan ben ambientat històricament, que ens fa recórrer amb una lleugeresa prodigiosa un segle bo d'història del nostre país. Un segle prou dissortat que es reflecteix en quatre històries dissortades entrevistes des de la curiositat infidel d'una família de carters de poble.
    Però no per lleuger, el relat deixa de ser profund, especialment pel magistral efecte de contrapunt amb què ens trobem quan les cartes són finalment fetes arribar als seus reals destinataris.
    Lectura de la gran Història, la quee scriuen els poderosos, amb la petita Història, la que alguns han anomenat intrahistòria, en un fresc que ens serveis la vida tal com va ser. Tal com és, sospitem.
    Una abraçada,
    franz

  • i tans i tans secrets com deuen saber els carters de poble. No solament per les cartes que potser poden llegir, també pel contacte proper amb els destinataris.

  • Bon secret[Ofensiu]
    Naiade | 16-09-2011 | Valoració: 10

    Un conte divertit i ben escrit. L’he llegit d’una tirada tot esperant ansiosa el desenllaç. Tot ell molt encertat i ben documentat.
    Vaja parell en Jaume i la Toneta!!

    Una forta abraçada

  • molt bo[Ofensiu]
    Lavínia | 12-09-2011

    aquest relat que amaga un secret d'una dona que va saber enamorar dos reis.
    Gràcies pel teu comentari, Aleix. T'estic agraïda perquè no sé si he sóc tediosa
    a l'hora d'escriure prosa d'un relat llarg.
    Està documentat històricament i el dedico al meu pare que va ser soldat de la Lleva del Biberó. No sé si me n'he sortit. L'he fet massa de pressa.
    Et reitero les gràcies i t'envio una abraçada.
    Lavínia (Glòria)

  • Aleix, he llegit[Ofensiu]
    allan lee | 12-09-2011

    amb ganes i complaença aquest "secret" que n'amaga tants, aquestes peripècies del viure en aquest llogaret petit, lluny de la guerra però en connexió continua, tots aquests personatges tan deliciosament traçats...se m'ha fet curt, de debó! noi, com escrius. una abraçada, molt amistosa,

    a

  • panxample | 10-09-2011 | Valoració: 10

    Aconsegueixes mantenir la lectura viva fins al final, m'agrada i m' ha agradat la feina del carter. Que a més a més de lector, viu com a pròpies les noticies dels seus veïns.
    El secret de Serrabona. Hem recorda un afer de faldilles que va tenir el besavi de Felip V , (aquesta saga....,han deixat petjada encara que no sigui en fi de bé).
    La Calderona ,Maria Calderón, coneguda amb el sobrenom de la Calderona era amant, diuen, del rei Felip IV. Mentre la tal Calderona visitava un duc, important personatge de la cort, a València, del qual també era amant, el rei, gelós, ordenà que la recloguessin en un convent. El duc l’ajudà a escapar enviant-la amb un grup d’homes de confiança a les muntanyes prop de Puçol. Maria es va convertir en el cap d’aquests homes i es van dedicar a la lucrativa feina de lladres de camí ral. Aquesta serra s’anomena ara la Calderona i els habitants del Camp de Morvedre, quan son víctimes d’algun abús econòmic diuen: a robar a la Calderona!.
    Bé vinga ens anem llegint .
    Avant

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190370 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).