El Príncep de Gal·les

Un relat de: Aleix de Ferrater


-Passi-ho bé, senyor Vilabella.
-Passi-ho bé i bona tarda Miquel.
Content, molt content i satisfet per la darrera adquisició, en Ramon de Vilabella caminava orgullós pel carrer dels Banys Nous, camí de la catedral. Eren les sis de la tarda i havia quedat amb els companys de la penya dels Quatre Gats a quarts de set, les set. Encara tenia temps.
Degut a un lleuger plugim el terra començava a posar-se perillós. Caminava amb molt de compte per tal de no tacar-se de fang, vestit com anava amb les darreres novetats de Can Saltor, la prestigiosa sastreria del carrer Regomir.
-Compte! –cridà algú.
Un carro lleter que venia de cara li va fer témer el pitjor. Decidit, ràpid, jove com era, en Ramon de Vilabella es refugià d’un bot al replà d’una granja propera. La pell se li eriçà de gallina només de pensar que s’hagués pogut tacar! No va treure els ulls de la maleïda i sorollosa andròmina fins que va passar i desaparèixer carrer del Call amunt. Una ràpida llambregada a mà dreta li assegurà que no hi havia cap altre perill. Les llambordes lluïen ufanoses tota la seva humitat. Semblava que ja havia plogut prou. No semblava que vingués cap altre núvol, carro, bèstia salvatge, marrec o bicicleta que posés en perill la seva impecable presència.
Sabates lluents de xarol blanc i puntera morada, pantalons i americana gris perla de darrera moda, camisa blancquíssima de fil blanc i corbatí de seda color morat de Burdeus. Els seus vint-i-vuit anys lluïen altius una alçada destacada, una cara allargada, de nas allargat, orelles allargades, bigoti finíssim, allargat, perfecte i un cabell castany, planxat i engominat amb brillantina francesa.
Patia. Començava a suar. Estava frisós. Volia obrir el paquet que dúia sota el braç, però aquell carrer no era el millor lloc. Era El millor barret del món, el darrer crit de Can Obach, la seriosa barreteria situada a la cantonada dels carrers del Call i dels Banys Nous, d’on acabava de sortir. Era un model Príncep de Gal•les, d’ala baixa, color gris pluja, que fèia una combinació escel•lent amb el seu vestit nou.
Va decidir pujar per la Baixada de Santa Eulàlia, tombar pel carrer de Sant Felip Neri i asseure’s tranquil a la base de la font de la plaça. Allí podria obrir sense la presència de curiosos el seu paquet, agafar el nou barret i deixar-se’l posat. A la botiga ja s’havia adonat que li sentava de meravella i els germans que la regentaven així li ho havien confirmat.
-Bona tarda tingui.
-Bona tarda.
No hi havia ningú més. La velleta entrava lentament a l’església. La font, la serena remor del sortidor, un canari llunyà, el xiuleig d’un vent plujós encara, ell i el seu Príncep de Gal•les gris celestial, ningú més. Tremolava. Va mirar a dreta i a esquerre. No es vèia ningú. Va col•locar la capsa damunt les seves cames, la desembolicà suaument, talment com si ho fés amb els insinuants drapets de la seva estimada Madrona, l’obrí amb delicadesa, apartà el paper de seda que l’embolicava i per fí, agafant-lo amb la suavitat com es fa amb un nadó, en Ramon de Vilabella es col•locà el barret Príncep de Gal•les, gris pluja, d’ala baixa, amb suavitat, ben centrat, amb tota la lentitud i pompa que mereixia aquella gran ocasió.
Els segons que seguiren van omplir del tot l’orgull del nostre amic. Va romandre uns instants encara assegut a la font. La roba nova ho era tot per a ell, elegància, distinció, atracció i poder. I els barrets, la seva debilitat. Totes les barreteries de la ciutat el coneixien perfectament i ell també a totes elles. Les que més freqüentava eren l’esmentada de Can Obach i una altra del carrer de la Princesa, tocant el Rec Comtal.
-Redéu!
Les dues campanades el desvetllaren de la seva abstracció. Eren dos quarts de set. S’aixecà i amb la magnífica capsa de vellut sota el braç es dirigí cap a la catedral, camí dels Quatre Gats. L’esperaven quatre bons amics, pintors com ell: en Santiago Cadernera, en Ramon Casetes, en Miquel Ustrell i el gran pintor malagueny Pablo Nicasso. Tots cinc vestien l’excentricitat com a símbol de distinció i personalitat. A Sitges, dèien que en Cadernera i en Casetes aplaudien o xiulaven el sol, depenent de si la posta els agradava o no.
Rient tot sol aquests pensaments en Ramon de Vilabella arribà al Portal de l’Àngel. De sobte, una forta ràfega de vent se li endugué el barret avinguda avall.
-Atureu-lo, agafeu-lo!
La gent buscava un lladre, ell el seu barret. Cridant, desesperat, sortí corrent al seu darrera. Però el vent era més ràpid que ell i en un tres i no res el magnífic Príncep de Gal•les va desaparèixer del seu camp visual. Així de ràpid i així de senzill. Sembla que el va agafar un marrec que va sortir corrent en direcció a Santa Caterina.
Desesperat, completament aixafat, despullat del tot de nas cap amunt en Ramon de Vilabella va romandre uns segons esbufegant a l’entrada de la Plaça Nova. No sabia què fer, on anar, quina cara posar. Passaven uns minuts de les set i els amics el deurien estar esperant a l’interior del cafè, tot bevent absenta o aiguardent.
-I ara, què faig?
Avergonyit, va agafar l’onze camí de casa. No podia pas presentar-se sense un barret, sense el magnífic Príncep de Gal•les, gris pluja, d’ala baixa. Què pensarien! S’envermellia només de pensar-hi. Dins el seu cap ressonaven les grotesques riallades dels quatre gats. Aquell vespre ell no seria el cinquè. En un món ple d’adjectius, de senyals d’admiració, d’exclamacions, de superlatius exagerats, d’aparences que l’atrèien i alhora el motivaven per viure, en Ramon de Vilabella no es podia presentar de cap manera amb el cap descobert, sense cobertura. Què dirien!


Comentaris

  • molt bon relat aleix...[Ofensiu]
    joandemataro | 17-12-2011 | Valoració: 10

    ets un artista de l'escriptura i una gran persona. Tot plegat, és un honor per mi i un plaer poder compartir amb tu aquesta afició que ens uneix...
    una abraçada amic
    joan

  • Una narració...[Ofensiu]
    AVERROIS | 08-12-2011 | Valoració: 10

    ...impecable. Les descripcions que fas em porten pels carrers de Barcelona a començament de segle. Quasi puc sentir l'olor de la pluja i el vent que malauradament s'emporta el barret. Com sempre molt bé.
    Una abraçada.

  • Depenem de coses efímeres[Ofensiu]
    T. Cargol | 07-12-2011

    o poc importants. Conferim a les coses el valor que tenim, o la base per jutjar-nos; és un pensament fetichista del qual no estem tan allunyats, tot i que elc assigui exagerat,...

  • pobre Vilabella,amb lo content que estava!![Ofensiu]
    magalo | 06-12-2011

    Primer de tot vull agrair-te les paraules que li dediques al meu poema, segons tu, d'humitats diverses (m'ha fet somriure aquesta definició). Estic molt contenta de que t'agradi. A vegades no m'acabo de creure que pugui publicar sense estar segura si el que he escrit està bé. Estaria bé que a RC hi hagués una secció que corregís els errors que cometem, però això ja és demanar massa.

    Aquest retrat que fas del Sr.Vilabella i el seu barret tan elegant, sí que es genial! M'ha semblat veure tot el que vas escrivint com si es tractés d'una pel•lícula. Es pot veure cada detall de cada personatge, lloc o cosa que descrius i ens ho poses molt fàcil d’imaginar. M’hi he quedat enganxada per saber com acabava.! Pobre home, quin disgust! no?

    Petons terrassencs d’una servidora
    Marta

  • I així va ser...[Ofensiu]
    copernic | 06-11-2011

    com els cinc gats varen passar a ser el quatre gats que coneix la història. Un relat molt amè, divertit i que passa lliscant sobre els carrers empedrats i humits. Bona prosa, fluïda, bona ambientació, gran evocació. Absència de pauses que puguin fer alentir el relat que t'empasses d'una revolada.
    Bon relat!

  • Un relat ben expressat[Ofensiu]
    joanalvol | 02-11-2011 | Valoració: 10

    M’agrada com descrius els carrers, el trànsit d’aleshores, el carro del lleter, les barreteries, fins i tot el noi entremaliat que desapareix d’una volada amb el barret a la mà.
    On la imaginació arriba al zenit és en la disfressa dels noms dels pintors: “Rossinyol” , “Ramon Cases”, Pablo Picasso...
    Tens bona memòria i possiblement bona salut mental.
    Una abraçada
    Joanalvol

  • Sense cobertura[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-10-2011 | Valoració: 10

    Ja es veia vindre des del començament, que a aquest “dandy” li havia de passar alguna... alguna de grossa per a ell, és clar!
    No per esperada decep finalment la desgràcia quan succeeix i el deixa... sense cobertura, jajaja, molt bona aquesta!

    El text és ple de detalls deliciosos i avança dosificant la tensió proporcionalment, sense retardar-la excessivament ni accelerar-se en cap moment: ben fet!
    I el tema del barret m’ha portat molts records... d’altres tant, altres barrets, i altres caps!

    Ah! Ja he vist en un altre títol que vas publicar algun “secret”, així que hauré de tornar per aquí aviat... tu ja saps que pots passar pel meu raconet quan et vingui de gust fer-ho, que sempre és un plaer saber del teu pas.

    T’envio una bona abraçada tardorenca,
    Unaquimera

  • Magnífiica i evocadora...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 12-10-2011 | Valoració: 10

    passejada per uns carrers que no em canso de caminar, i d´uns temps, potser, pel meu gust, massa pretèrits. Encara recordo el meu pare que, a la frontera divisòria entre el portar i ja no portar barret, em deia que li semblava que sortia despullat al carrer quan l´havia de deixar a casa.
    Si t´agrada el VIATGE A RÚSSIA, ara comença la part més entranyable i apassionant: El riu que penetra la Rússia profunda, amb poblets separats del món i a on només s´hi pot arribar en vaixell. I, al final: MOSCOU.
    Ens continuarem visitant
    Una abraçada.
    Jaume

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

161414 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.