El pas del pes del temps

.... reflexió. M'ha agradat molt com estableixes aquest diàleg amb la pedra. Fas pensar sobre la nostra efímera existència. Gràcies pel teu comentari. Cordialment.

Llegint la teva explicació al fòrum i rellegint de nou el teu escrit, m'encaixa tot i em meravello de la teva capacitat per explicar aquestes sensacions compartides però per mi inexplicables (literalment, perquè no seria capaç de fer això que tu has fet).

Gràcies per la teva delicada resposta al meu No fos cas..., celebro omplir el teu racó de festa!

Jo també ho faig. Tinc un poema que parla d'això. El teu relat és més surrealista i més filosòfic. Parlar amb animals ho fa gairebé tothom que en tingui i jo malgrat no en tinc també els que conec. També amb les plantes...però amb objectes és una manera de parlar sola.

Jo aquestes reflexions les faig moltes vegades però no se posar les en un paper . Tu ho fas marevellosament. Gracies per llegirme . Jo a tu ho faig com un plaer

Amb un surrealisme total. Així és, bona descripció d'una pedra que es mou durant milers d'anys i a la vegada vermellosa, li va caure esclafant-lo.
Bona sensació de la pedra, que va pensant a través del temps. Li has posat més fantasia, que es desborda.
Bona feina, Kefas.
Enhorabona.

Mala feina va escollir, esperar una resposta d'un ser inert. Sovint ho fem, éssers vius que semblen morts i que no tenen mai resposta, quiets fins que un mateix en provoca el moviment. Molt bo. I gràcies pel teu comentari al meu nou relat "Bany d'amor". Una abraçada :)

El temps, invent nostre, en realitat no existeix, la pedra és pedra, l'humà és humà, i viuen tots sota el sol i sota la lluna. Llavors, com que ens agrada complicar-nos, comencem a contar-ho tot i ja tenim el problema, per a l'humà, no pas per a la pedra. Envejo aquest roc, aquest estat de ni fu ni fa ha de ser l'hòstia.
(prefereixo pensar que no es ñ)

... Deixa passar el temps i espera que la fem caure damunt nostre per acabar d'esclafar-nos. Surrealisme-realista pur!
En relació al teu comentari a eclipsi, tens raó, quan m'esforço a rimar és pitjor el resultat
També tens raó que... De mica en mica...
Amb total cordialitat

Veient el teu comentari en el fòrum, encara m'ha agradat més el teu relat.
Hauries de començar a fer un recull i portar-lo a una editorial, com "Témenos", per exemple, on algun relataire té obra publicada.

Et felicito, gent com tu no guanya premis, guanya admiradors silenciosos, així que potser els has de despertar i fer-los parlar.

Endavant les atxes!


Ferran

Si Eugène Ionescu és el creador de l'anomenat "teatre de l'absurd", kefas ens ensenya com ha de ser la "prosa de l'absurd". Ets el puto amo del surrealisme quotidià! Molt bé, molt bé!

Collons, quin relat...

La identificació amb la pedra no m'estranya gens venint d'un poeta; això deu ser cosa de la poètica del somni, dels somnis de la voluntat.

El més original és el pas al pensament de la pedra; totalment indiferent al que li havia passat a l'home intueix en un instant que alguna ha canviat a la seva vida; vida?, sí, vida de pedra.