El pas del pes del temps

Un relat de: kefas
“Només compassant-nos amb la serenitat del temps de les pedres podrem comprendre l’univers. Segur que elles, les pedres, no entenen que anomenem vida el nostre escarransit, efímer i irrellevant pas pel cosmos”.

Va deixar el bolígraf sobre l’escriptori, va agafar el paper en el que havia escrit el seu darrer pensament, síntesi del llibre que havia començat a escriure cinquanta anys enrere, el va aixecar i el va girar en direcció a la pedra. “Mira”, va dir, “és això?”.

La pedra era enorme, vermellosa, irregular, de forma aproximadament piramidal i amb prou feines cabia sobre la taula metàl·lica quadrada que ocupava gairebé tot el menjador. Estava plena de pols i teranyines i algunes cavitats estaven cobertes amb un tel blanc que les delatava com a refugi d’insectes.

Mentre brandava el paper amb la ma dreta es va aixecar de la cadira i es va dirigir a la pedra, “Perquè no em transmets res? Fa cinquanta anys que intento comunicar-me amb tu i només he sentit el teu silenci !” Quan va arribar al costat de la pedra va arrugar el paper i, amb la ma dreta, va començar a fregar-lo amb histèrica violència contra la seva superfície rugosa mentre la colpejava amb la ma esquerra tot cridant “Parla, maleit roc!”.

Les potes de la taula estaven rovellades i les vibracions dels cops la feren trontollar. “Ah”, va exclamar, “ja és hora que em diguis alguna cosa!” Es va sentir un espetec fort i, de sobte, la pedra es va inclinar i li va caure a sobre, esclafant-lo.

Per les portes de la percepció de la pedra hi va entrar una sensació. En l’equivalent a una mil-milionèsima fracció de microsegon del temps cronològic dels homes, va percebre que havia canviat de posició.

Comentaris

  • Interessant ..[Ofensiu]
    Magda Garcia | 16-02-2022 | Valoració: 10

    .... reflexió. M'ha agradat molt com estableixes aquest diàleg amb la pedra. Fas pensar sobre la nostra efímera existència. Gràcies pel teu comentari. Cordialment.

  • Em meravello[Ofensiu]
    Carme Alcoverro | 07-02-2022

    Llegint la teva explicació al fòrum i rellegint de nou el teu escrit, m'encaixa tot i em meravello de la teva capacitat per explicar aquestes sensacions compartides però per mi inexplicables (literalment, perquè no seria capaç de fer això que tu has fet).

    Gràcies per la teva delicada resposta al meu No fos cas..., celebro omplir el teu racó de festa!

  • parlar amb una pedra[Ofensiu]
    Atlantis | 06-02-2022

    Jo també ho faig. Tinc un poema que parla d'això. El teu relat és més surrealista i més filosòfic. Parlar amb animals ho fa gairebé tothom que en tingui i jo malgrat no en tinc també els que conec. També amb les plantes...però amb objectes és una manera de parlar sola.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 05-02-2022 | Valoració: 10

    Jo aquestes reflexions les faig moltes vegades però no se posar les en un paper . Tu ho fas marevellosament. Gracies per llegirme . Jo a tu ho faig com un plaer

  • Una pedra pensant i pesada. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-02-2022 | Valoració: 10


    Amb un surrealisme total. Així és, bona descripció d'una pedra que es mou durant milers d'anys i a la vegada vermellosa, li va caure esclafant-lo.
    Bona sensació de la pedra, que va pensant a través del temps. Li has posat més fantasia, que es desborda.
    Bona feina, Kefas.
    Enhorabona.

  • Mala feina[Ofensiu]
    Canela fina | 04-02-2022 | Valoració: 10

    Mala feina va escollir, esperar una resposta d'un ser inert. Sovint ho fem, éssers vius que semblen morts i que no tenen mai resposta, quiets fins que un mateix en provoca el moviment. Molt bo. I gràcies pel teu comentari al meu nou relat "Bany d'amor". Una abraçada :)

  • Montseblanc | 04-02-2022

    El temps, invent nostre, en realitat no existeix, la pedra és pedra, l'humà és humà, i viuen tots sota el sol i sota la lluna. Llavors, com que ens agrada complicar-nos, comencem a contar-ho tot i ja tenim el problema, per a l'humà, no pas per a la pedra. Envejo aquest roc, aquest estat de ni fu ni fa ha de ser l'hòstia.
    (prefereixo pensar que no es ñ)

  • El pes de la pedra[Ofensiu]
    Prou bé | 04-02-2022

    ... Deixa passar el temps i espera que la fem caure damunt nostre per acabar d'esclafar-nos. Surrealisme-realista pur!
    En relació al teu comentari a eclipsi, tens raó, quan m'esforço a rimar és pitjor el resultat
    També tens raó que... De mica en mica...
    Amb total cordialitat

  • Identitats [Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-02-2022

    Veient el teu comentari en el fòrum, encara m'ha agradat més el teu relat.
    Hauries de començar a fer un recull i portar-lo a una editorial, com "Témenos", per exemple, on algun relataire té obra publicada.

    Et felicito, gent com tu no guanya premis, guanya admiradors silenciosos, així que potser els has de despertar i fer-los parlar.

    Endavant les atxes!


    Ferran

  • Prosa de l'absurd[Ofensiu]
    llpages | 03-02-2022 | Valoració: 10

    Si Eugène Ionescu és el creador de l'anomenat "teatre de l'absurd", kefas ens ensenya com ha de ser la "prosa de l'absurd". Ets el puto amo del surrealisme quotidià! Molt bé, molt bé!

  • Vida de pedra.[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-02-2022

    Collons, quin relat...

    La identificació amb la pedra no m'estranya gens venint d'un poeta; això deu ser cosa de la poètica del somni, dels somnis de la voluntat.

    El més original és el pas al pensament de la pedra; totalment indiferent al que li havia passat a l'home intueix en un instant que alguna ha canviat a la seva vida; vida?, sí, vida de pedra.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: