Solitud

Solitud

Va obrir el sac i, després de furgar-hi una estona, va treure un paquet de picadura selecta i el llibret de paper. Amb parsimònia, va fer un cigarret. Quan es disposava a encendre'l es va adonar que la Coliflor se'l mirava a pocs metres de distància. Li va posar aquest nom el dia que se li va acostar amb una coliflor a la boca i la va deixar als seus peus. Era una ovella solitària que preferia la seva companyia a la del ramat i més ara, que estava prenyada.

Les nits de tardor eren molt fredes i quan, dins de la rudimentària cabana on es refugiava, s'estirava sobre la màrfega de palla i es tapava amb la manta, la Coliflor apareixia per l'estreta obertura i s'ajeia al seu costat. Ell, amb un gest afectuós, li passava la manta per sobre, tan en senyal d'agraïment com per gaudir millor de l'escalfor del cos de llana que tenia al costat. Des que això passava els seus somnis eren agradables i es repartien entre els records d'infància i els de la Marga, la seva xicota en els anys joves, la de les relacions més flamejants, que revivia moltes nits i el feien despertar exhaust, commogut i satisfet. Va pensar que sentia un profund afecte per aquella ovella, potser proporcional a la profunditat del pou de la seva solitud.

Es va adormir amb aquests pensaments. En despertar-se va notar que la Coliflor no hi era. Al capvespre l'havia sentit plena i estranya i va suposar, per la seva experiència, que estaria parint. Va sortir de la cabana i la va veure al costat mateix, sobre un jaç de palla. Estava estirada i de la seva dilatada vagina en sortien dues potes i un cap. S'hi va acostar per ajudar-la i va tenir la impressió que el cap no era normal. Neguitós, va agafar les potes i va estirar. El cos va sortir suaument i amb l'estrebada va perdre l'equilibri i va quedar de cul a terra amb la nova ovella entre les cames.

Estava emocionat, tant, que fins al cap d'uns segons no es va adonar que el nou ésser estava plorant. I, amb un calfred, va identificar el plor com el d'una criatura humana.