El noi que la tocava molt bé.

Un relat de: Alberich

Tothom ho deia: "Aquest noi la toca molt bé, arribarà molt lluny si s'ho proposa".
El xicot s'ho creia i es passava el dia traient pit, com un paó en zel, davant dels seus companys de col·legi, que l'envejaven, al mateix temps que l'admiraven.
La seva fama va anar agafant cos, fins que va transcendir al professorat: "Que bé que la toca en Serafí !".
Un dia l'"hermano" Sebastià, passejant pel pati del Col·legi el duia agafat per l'espatlla i li parlava amb veu baixa, quasi xiuxiuejant: "Diuen que la toques molt bé, Serafí i això ho hauríem de posar en pràctica i treure'n un bon partit. Les qualitats que es queden amagades, recloses, sense aflorar, son com les llavors que el pagès llença fora del camp llaurat, com va dir Nostre Senyor"- Les paraules l'embolcallaven, el trasbalsaven i el feien enrojolar de vanitat. Aquell clergue, alt com un Sant Pau, amb la seva sotana ratada i empolsinada de guix de la pissarra no podia fer-li un honor més gran que elogiar-lo d'aquella manera.
El director, de passada, també li va fer un bon comentari al respecte: "Així m'agrada, noi, que la toquis tant bé. Segueix, segueix !".
Sortint de classe, al davant, hi havia un col·legi de monges on hi anava la seva germana. Un grup de noietes, amb els seus uniformes blau marí, els colls blancs i les trenes, se'l miraven furtivament i reien de manera nerviosa. Enrojolat i escorregut, feia el cor fort per passar al mig de la colla de nenes envaït per una barreja de vergonyosa timidesa que el paralitzava. Volia fer-se fonedís, passar desapercebut, però el terror s'esvaí al sentir una veu atiplada que deia: "Guaiteu és aquell noi que la toca tant bé". Un garbuix d'emocions bullia pel seu cervell: "Quina mena de mèrit deu ser aquest de tocar-la bé, que tothom ho valori d'aquesta manera?" - es deia, sense entendre massa bé el que li passava, orgullós de la seva fama.
En Serafí va arribar a casa. La mare li va donar un tros de pa amb xocolata per berenar i s'apressà a preguntar-li per les seves coses. El noi li explicava els atzars de la classe, però per aquella humilitat implícita al sentiment de culpa judeocristià s'abstenia de dir-li que tothom pensava que la tocava molt bé.
Més tard, cap al vespre, van arribar la germaneta i el pare. La tieta Conxita -una dona gran i soltera- s'apressava a escudellar el sopar. El noi va enrojolar-se quan el pare, sense donar-hi gaire importància li va dir: "Noi, m'han dit que darrerament la toques molt bé"-
"Oh si, totes les Carmelites en van plenes" -va afegir la germana.
La tieta Conxita se'ls va mirar esparverada, i tot senyant-se reiteradament va cercar refugi on es trobava més segura: al recer i l'escalfor de la cuina. "Verge Santíssima"- es deia en veu alta-" quins disbarats que s'empatollen la gent d'avui dia. La culpa la tenen la televisió, el cinema i totes les porqueries que els ensenyen a l'escola"- remugava la vella xaruga."Dir que el xicot la toca bé!. On anirem a parar ?"
"Nen, que feliç que em fas"- deia la mare- "però vigila de no descuidar els teus estudis. Gent que la tocava tant bé, o millor, que tu, han acabat ben malament distraient-se de les seves obligacions"- La bona dona, que tot era seny i bones intencions vetllava per l'equilibri del bon noi i patia per què no s'espatllés i s'apartés del bon camí.
"Bah"-deia el pare- "Deixa'l que en gaudeixi ara que és jove i disposa de bones condicions físiques". "Si, mare"- deia la germana-" no saps que orgullosa n'estic de les qualitats del meu germanet. És el més famós i envejat de totes les meves amigues de la classe..."

Van passar uns anys -no gaires- i la fama del noi s'anà incrementant a mida que passava el temps.
La germaneta ja era una adolescent amb un parell de pits incipients i les hormones esvalotades. La noia portava amigues a estudiar i es tancaven a la cambra per fer-se confidències. Els seus xiscles, les rialles i la seva alegria inundaven la casa.
L'anar i venir d'adolescents feia anar de bòlid el noi, que ara era un cepat adolescent amb grans a la cara , i que es defensava com podia de la invasió femenina.
Una tarda, que en Serafí estava estudiant, va pressentir una presència a la cambra.
Era una de les amigues de la germana, que amb uns ulls encesos i els pits turgents darrera de la brusa, buscava conversa. Parlaven de coses trivials, fins que la noia, va preguntar-li: "Serafí, diuen que la toques tant bé"- "Home, es fa el que es pot"- va dir el noi, mentre la testosterona començava a fer estralls. Primer uns lleus tempteigs, desprès uns petons ingenus, fins que la natura es va desbocar i va fer que esclatés una febril dansa de mans i peus, de grapejades i d'intercanvis de carícies i fluids varis.

Més tard, al confessionari de la cambra de la germana, l'amiga es sincerava: "Ei, tu, que aquesta fama de que en Serafí la toca tant bé, és una mica de llegenda, no?. T'ho dic per experiència pròpia. Tinc la certesa de que tocar, el se'n diu tocar-la, no ho ha fet gaires vegades. Al menys a mi m'ho ha semblat !.

I, al menys, a l'ampli cercle de les amistats femenines de la germana, la fama d'en Serafí, va iniciar la seva decadència.


Comentaris

  • Bon escrit[Ofensiu]
    lapidarinou | 20-04-2009 | Valoració: 7

    Maravellosa gramàtica i ortografia, peerò el tema és de novela de Corin Tellado recentment traspassada.

  • Descriptiu[Ofensiu]
    Xolnir de Groc | 23-02-2009 | Valoració: 10

    Ens amagues amb forçaoriginalitat tot allò que ens vols mostrar en un títol equivoc i amb una certa mala intenció.
    Bon relat.

  • Relat trapella[Ofensiu]
    angie | 21-02-2009

    L'humor ben treballat. El text no gaire llarg t'enganxa i et duu a una frase final, per a mi, rodona!.
    I a més, saps posar títols!, jeje (part important del relat curt)

    A reveure!

    angie

  • Company d'atacs desconcertants[Ofensiu]
    JOANPG | 01-02-2009 | Valoració: 10

    A mí també m'han fet molt de mal però el que m'amoina ara és que qualsevol pocasolta pot registrar-se am el teu nom i fer el que vulgui carregan-te el mort com em passa a mí.
    Hi ha gent de RC que m'ha encolomat fins a sis trolls dient que sóc jo.
    A Helenic Glauc li plagien escrits i va de bólid.
    A tu et valoran malament i després et posa un 10 lamateixa persona que de vegades signa amb angoixavital, amb v, i a vegades amb u o sigui angoixauital. Cal que reclamem a Omatec. Jo et declaro ofensiu els comentaris de trolls.

    Una forta encaixada de JOANPG

  • vots compensatoris[Ofensiu]
    riuvermell | 31-01-2009 | Valoració: 10

    doncs a mi, aquest relat, i com escrius, m'agraden.

  • Deixes [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 31-01-2009 | Valoració: 10

    a la imaginació de cadascú les vertaderes habilitats del noi que a l'hora de la veritat, sembla ser que no són tantes.
    M'encanta llegir els teus relats, Alberich. Denoten intel-ligència, una gran cultura i són àgils i amens.
    Una salutació.
    Nonna_Carme

  • 9è comentari de persona intrigada[Ofensiu]
    nuriagau | 29-01-2009 | Valoració: 10

    Un relat molt àgil, simpàtic,irònic, humorístic...

    Què serà allò que "per aquella humilitat implícita al sentiment de culpa judeocristià s'abstenia de dir-li que tothom pensava que la tocava molt bé"? Què serà?

    Espero el relat El noi que la tocava molt bé (2a part)"

    Felicitats pel relat!

    Núria Gausachs i Cucala

  • jajaja[Ofensiu]
    perunforat | 29-01-2009 | Valoració: 10

    jo també m'he quedat amb les ganes!Ben narrat, divertit i simpàtic!

  • Subtil... irònic...genial![Ofensiu]
    brins | 29-01-2009 | Valoració: 10

    L´he llegit ràpid, l´he llegit lentament... però no he pogut esbrinar què és el que tocava. No sé si aquesta nit podré dormir...

    Una abraçada

    Pilar

  • el teu fi humor[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 25-01-2009

    Mol ben narrat, un relat que llisca fins el final amb molta gràcia, i amb aquell toc de misteri, que ens fa pensar en allò que de ben segur no fa referència. Un final "tramposillo", però necessari, l'explicació d'allò que de què es parla, és ja una altra història.

    Ferran

  • Ens fas trampa![Ofensiu]
    M.Salles | 24-01-2009 | Valoració: 10

    Ara resulta que no sabrem què era allò que tocava tan bé.... malgrat la fama que li va donar.

    M'encanta el teu sentit de l'humor. Ja ho saps.

  • L'he llegit amb interès[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 22-01-2009 | Valoració: 10

    L'he llegit amb interès. Sabia que la frase amagava alguna cosa. Tenia ganes de saber què era… i m'he quedat amb les ganes!
    He pensat que no hi ha dret, que ens hauries d'haver dit alguna cosa més… i, llavors és quan m'he adonat, que, jo mateix, tanco més d'un relat sense acabar res!
    - Joan -

  • Molt bon relat![Ofensiu]
    rnbonet | 20-01-2009

    I és que la diata ja està clara: 'Cria fama i posa't a dormir'.
    Ara, de ben segur estic que sí que tocava bé altres coses com, per exemple, la flauta -dolça o amarga-.
    El teu humor, tocaio, sura per damunt les històries que escrius, sempre sorprenents.
    Salut i rebolica!

  • Un relat rodó[Ofensiu]
    JoanaCarner | 19-01-2009 | Valoració: 10

    Un relat rodó. Obres expectatives i tanques sense desvetllar-les de manera explícita. Intel·ligent.

  • Un títol que dona que pensar[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 19-01-2009

    si més no a un malpensat com jo, però que si diu molt bé al relat.

    Ens portes d'una manera suggerent fins al final amb un seguit de repeticions que van creant espectatives mai del tot revelades.

    Interessant el noi aquest.

Valoració mitja: 9.73

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alberich

39 Relats

206 Comentaris

37067 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.