Un cafè d'un divendres a la tarda.

Un relat de: Alberich

És divendres a la tarda. Surto de la feina, amb el cansament de tota una setmana de petites batzegades d'aquelles que van minvant la fortalesa humana. Em ve de gust fer un cafè i llegir el diari i entro a una hamburgueseria d'aquelles de franquícia americana amb decoració kitch i profusió de plàstic i colors llampants. El local es inhòspit, dissenyat per enlluernar i que el client consumeixi ràpidament i se'n vagi, però en aquella hora, a mitja tarda, sol estar tranquil i el cafè exprés es prou bo. El temps dels dinars amb presses ja ha passat per avui i els nens encara no han sortit de l'escola. Es l'hora del mig gas, del tedi, la que els empleats van al ralentí fent neteja de safates i taules, sense presses ni urgències, agafant impuls per l'embranzida dels berenars i els sopars, que no tardaran en arribar.
Un petit grup de dones joves- segurament mares que aviat aniran a buscar els fills a l'escola- mengen pastes i beuen cafè; una confusa cacofonia de rialles i veus estridents se sent de la taula on seuen.
Mes enllà, sol i voltat de papers, un tipus que sembla un agent comercial ordena les comandes i els raports. Xarrupa un tallat, mentre manipula el seu mòbil.
Un parell de noies uniformades com actrius d'un parc temàtic, sense presses, van i venen de la barra netejant taules i traginant plats i safates. Un noi, potser una mica més gran que elles, dona ordres i sembla que estigui fent caixa. Penso que deu ser l'encarregat.
La veig entrar per la porta; sense complexos, discreta però evident: una dona gran, d'uns vuitanta anys -o al menys els aparenta- alta i ossuda, embolicada amb una roba incolora, vella i apedaçada com ella mateixa. Calça unes gastades sabates d'home i duu uns pantalons ratats per sota de la faldilla. Un gruixut anorac brut i esparracat, segurament recuperat d'un contenidor, l'abriga del fred i del plugim d'aquella tarda inhòspita fins i tot per la gent que disposa de sostre. D'un rostre demacrat en destaquen uns ulls blaus, potents i poderosos, bellugadissos, que ho fiten tot de manera nerviosa. Unes trenes d'un descuidat cabell blanc, que no sé perquè pensava que algun dia fou ros, pengen sortint d'una gruixuda gorra de llana. Deixa un rastre d'olor a fum i aquella indefinible pudor de la decrepitud i la misèria humanes.
Les mirades dels pocs clients i dels empleats es claven a la pobra dona. Les mares joves callen i l'agent comercial deixa el seu paperam per un moment.
Ella, aliena a tot esguard, va buscant per les taules on encara hi ha safates sense recollir, cercant, amb unes mans brutes, restes de menjar: rosegons de pa i alguna patata fregida, que es posa a la boca, amb presses, sabent que la xamba dura poc.
I efectivament, l'encarregat, amb lleugeresa, salta de la barra i amb gestos imperatius, li assenyala la porta. Es pot mastegar la ira continguda del noi, que, de no haver-hi testimonis, potser empraria mitjans més contundents que indicar-li la porta a la vella. Ganes no sembla pas que n'hi faltin !.
Veig les mirades d'aprovació de les mares joves i la de l'agent comercial, la pau i la normalitat dels quals havia estat momentàniament alterada.
La vella, segurament acostumada a que la facin fora de tot arreu, se'n va cap a la porta, lentament, sense protestar, i no deixant de fitar les taules per veure d'arreplegar algun darrer bocí de deixalla.
Una de les cambreres, una noia joveníssima, posa dintre d'una bossa un parell de capses de plàstic amb una amanida -segurament de les que ja estan destinades a anar al contenidor de les escombraries- i uns panets amb unes hamburgueses fredes i recremades, de les que han apartat per impresentables. Surt de pressa darrera la vella, i li lliura el paquet.
Quan torna, hom pot veure que la seva cara s'ha il·luminat com aquelles madones de la pintura italiana del Renaixement, que hi ha a Florencia a la Galeria dels Uffizi: un ample somriure, un cert rubor, i uns ulls negres i lluents com dos carbons encesos.
Absort amb el diari, m'acabo el cafè i me'n vaig. Les dones també s'han aixecat. El paio dels papers, segueix fent anar l'andròmina electrònica que el comunica amb ves a saber quin magatzem ignot.
Veig que la cambrera de bon cor està plorosa mentre va fent piles de safates netes, acabades de treure del rentavaixelles. Aquells rostres amables dels dependents de la cadena que surten als anuncis de la televisió han esdevingut com de pomes agres. Els somriures han desaparegut. La companya tampoc està massa fina i l'encarregat, amb les celles arrugades, els llavis com una línia recta i els pòmuls mes sortits del compte, segueix fent caixa. M'hi jugaria alguna cosa a que aquell cabró acaba d'esbroncar la dependenta.
Al sortir li pico el ullet a la cambrera plorosa que sembla una madona. El meu gest de complicitat la fa somriure, i els seus ulls tornen a il·luminar-se, mentre es moca amb un tovalló de paper que porta la marca de la franquícia multinacional.
Al carrer, un cop entomada la bufetada del fred a la cara, veig la vella seient en un banc. Menja amb fruïció de gana endarrerida, enciam i tomàquet, ficant els seus dits bruts i deformats a la coquetona caixa de plàstic que els experts en màrqueting van dissenyar pensant amb una clientela juvenil d'un nivell adquisitiu estàndard. Ho fa amb presses, doncs no sap si vindrà algú i la farà fora del banc on seu.
Li deixo al costat de la caixa, uns pocs euros en metàl·lic que duc a les butxaques.
La dona em mira amb uns ulls blaus, interrogants i inquisitius, talment com si jo fos un habitant d'un altra galàxia.
Mentre la gent s'apressa carrer amunt i avall, vers els seus afers quotidians, i els neons de la franquícia, amb les llums de la ciutat, s'encenen per atraure els clients de la nit, talment com les papallones se'n van als dels fanals.












Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • Infusió de dissabte nit[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-12-2008 | Valoració: 10

    Excepte pel petit detall de què avui no és divendres, el teu conte s'ha posat dempeus davant meu i ha cobrat vida: he pogut veure, un a un, els personatges, els seus gestos i mirades creuades, ...
    he respirat les olors que els hi eren pròpies, al local, a cadascun, ...
    he observat els moviments i les intencions...
    i m'han transportat els teus mots i he estat endins.

    En començar a llegir-ho, em trobava cansada i un xic apressada.
    Ara, més encalmada, sento una tristor estranya i unes ganes de fugir de tot i de tots.
    En mig de la nit, escolto les teves paraules i em deixo portar, com una papallona atreta per la llum somorta dels somnis no descrits...

    T'envio, però, una abraçada fràgil que espero et posis amb cura,
    Unaquimera

  • cronista de la realitat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-12-2008 | Valoració: 10

    Corren centenars de persones amb els trets que has descrit, i d'encarregats xulescs, i de dependentes sensibles.
    Pot semblar un conte de Nadal.
    Li dones ritme i precisió de rellotger al relat, en cap moment et distreus de la història, que t'enganxa a la primera i es del tot creïble, i fer-se creïble és allò de bo que pot tenir un relataire.


    Una abraçada.

    Ferran

  • Ai, xicon! No mai de la vida...[Ofensiu]
    rnbonet | 02-12-2008

    ..hagués entrat en eixa 'cafeteriamericana' que descrius tan bé!. Ni per fer un cafè, ni tan sols una cervesa.
    El teu relat, però, paga la pena. Vull dir que, partint d'una 'realitat' -real o fictícia- et poses de cap dins una altre terreny: el literari. I en aqueix està el mèrit!
    PS. Sent no 'posar nota', perquè seria màxima.

  • Descrius molt bé...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 01-12-2008 | Valoració: 10

    l'entorn i les circumstàncies que giren al voltant del relat, i ho fas des de l'observació de petits detalls que van donant forma a una història senzilla però profunda alhora. L'aparició d'una persona -probablement sense sostre-, que es considerada com una instrusa per la majoria de gent que hi ha al recinte, començant per l'encarregat i possiblement vista amb indiferència per la resta. Tant se val que el que li doni la cambrera tingués com a destí la brossa, el que prevaleix és el fet que aquella imatge deteriora el pretés glamour dels qui van decidir el tipus de públic a qui anava destinat. Tristement real.
    Una abraçada

  • L'ull de l'observador[Ofensiu]
    M.Salles | 01-12-2008 | Valoració: 10

    D'altres s'estarien en el cafè amb colors llampans i ni se n'adonarien de la noia i la vella. Ni s'adonarien que la noia ha estat esbroncada. M'agrada com el narrador explica els detalls des de l'ull que observa. Val la pena fixar-se en les petites coses.

    M'has fet pensar (ves per on era divendres passat) en una cosa que vaig viure jo mateixa:
    vaig veure com sortia d'un d'aquests cafès una caixera i lliurava a un home embolicat en una manta un cafè calent i una pasta ensucrada. Aquest cop no hi va haver esbroncada de cap encarregat.
    El vespre era gèlid. L'home parlava sol, cridant, de forma inintel·ligible. Bevia amb fruïció el beuratge calent i menjava afamat.

    Me'l vaig mirar i em vaig preguntar perquè tan sols veiem aquest tipus de gests als voltants de Nadal.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alberich

39 Relats

206 Comentaris

36995 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.