Tots feiem la mateixa ruta. ( Esop ja en va escriure una faula de tot això)

Un relat de: Alberich

Una colla de companys de tresca i agradable xerrada, en Cesc, en Jaume i el que subscriu - tres homenots passada la cinquantena- vàrem convenir, ja fa un temps, participar en una de les curses de resistència que, organitzades per entitats excursionistes, han proliferat darrerament. S'hi va afegir una parella més jove -ell company meu de feina- provenint del món de l'atletisme, doncs eren assidus de maratons i d'altres curses més o menys competitives. Eren en Joan i la Ingrid.
Es tractava de la coneguda "Ruta dels Tres Monestirs", on s'havia d'anar del de Sant Cugat del Vallès al de Montserrat, passat pel de Sant Llorenç del Munt. Fet i fet es tractava de fer una seixantena de quilometres amb les conseqüents pujades i baixades i desnivells.
En sortint de Sant Cugat, amb bon pas i de negra nit, anàvem fent petar la xerrada: Que si el Zapatero, que si l'Aznar (la mare que el va parir!) que si el Mas i el Maragall, que si l'Estatut i el Tripartit , per anar a parar al Barça, i a comentar els formosos darreres - més que evidents sota els "shorts"- d'algunes atractives participants. L'ambient era de franca companyonia i més aviat relaxat -tret de la política- com es pot veure.
Sense adornar-nos-en vam arribar a Terrassa, al primer control, al Centre Cívic del barri de Sant Llorenç. Allà, els del centre excursionista local hi tenen muntat un petit bar, i un cop segellat el full de ruta, vam demanar uns cafès, mentre menjàvem algun mos. En Joan i la seva parella se'ls veia neguitosos.
-Què us passa?-
-Home, que ara que ja hem escalfat no té sentit el perdre el temps aquí entaulats, i prenent cafè -deia l'atleta, tot fent estiraments i sense deixar de donar voltes a la taula.
-Que no, noi, relaxa't, que la jornada és llarga i encara ens queda molt camí per endavant - va dir en Cesc.
-Mireu, si no us fa res, nosaltres anirem fent via doncs no volem refredar-nos- Va dir en Joan, mentre xarrupava un pot de beguda isotònica.
Desprès de la ganyipada i el cafè ben posat, vàrem continuar, sense la parella d'atletes, que feia estona que havien continuat.
Unes esbufegades pel Camí dels Monjos, admirant els colors del matí del Vallès amb una certa boirina i la resplendor del sol reflectit en el mar, i una hora més tard ens trobàvem al Monestir de Sant Llorenç del Munt, just darrera d'en Joan i la seva parella.
-Recony, ens heu atrapat- va dir l'atleta, dissimulant la seva contrarietat amb un mig somriure de circumstàncies.
-No hi fa res, noi. Aquí hem vingut a passar-ho bé i no a veure qui arriba primer- va dir en Jaume, amb una veu potent de cantant d'òpera -Au. Admireu el paisatge i relaxeu-vos una miqueta.
Vàrem trobar companys. L'un en saludava a l'un, i l'altre en saludava un altre.
El que segellava el full de ruta era un vell conegut. Ens hi vam quedar una estona.
Ens van donar un iogurt i unes galetes. Algú explicava un acudit i tothom reia, menys en Joan i la seva parella, que frisaven, fent saltirons i donant voltes a pas d'atleta a una taula d'orientació que hi ha al cim.
Finalment, es van excusar i van desaparèixer muntanya avall.
Fent-nos un tip de riure pel darrer acudit explicat, vam començar el descens, cap a la Cova del Drac i el Coll d'Estenalles. Fruíem d'un tebi sol matinal i d'una magnífica natura, d'alzines i bosc mediterrani. La conversa era fluida i agradable. Sense adonar-nos vam ser al nou control. Ni rastre d'en Joan i la seva dona, que ens van dir que havien passat esperitats, bevent un producte mineralitzat amb components vitamínics, i amb els temps just per marcar el full. De les magnífiques botifarres amb pa amb tomàquet que els organitzadors ens tenien a punt per obsequiar-nos, no n'havien tastat ni mica. No hi feia res: nosaltres faríem els honors per ells.
Vàrem continuar, pujant a la Mata, al Coll de Tres Creus i cap a la Casa Nova de l'Obac, gaudint del magnífic paisatge, admirant el color rogenc de les roques del Paller de Tot l'Any amb el decorat del massís de Sant Llorenç al darrera. Vam posar a parir el govern, novament i a la totalitat de consellers de la generalitat. Les nenes suggerents dels "shorts", ara, amb la calor, s'havien tret el folre polar i d'altra roba i lluïen uns "tops" i unes samarretes, que déu n'hi do el goig que feien, per la qual cosa, encara eren més motiu d'atenció dels nostres comentaris.
A prop del proper control, vàrem atrapar en Joan i la muller, visiblement concentrats amb els seu esforç, mirant-se les pulsacions.
Ei, parelleta!. Com us va la cursa ?- vam preguntar.
Mmmmm- va respondre ella, sense mirar-nos.
Junts vam segellar el full, i com que ens tornàvem a entretenir a fer-la petar amb coneguts i conegudes, en Joan i la Ingrid, sense més excuses, visiblement emprenyats i amb cara de pomes agres van continuar cap a Vacarisses, sense acomiadar-se ni res.
Els seguíem a la vora, sense barrejar-nos, seguint nosaltres amb la nostra gresca verbal i mirant aquí i encantant-nos allà.
A Vacarisses un bon amic ens tenia preparada una agradable sorpresa: Una taula de càmping, amb unes estovalles de fil i una sopera amb una substanciosa escudella calenta. Una vaixella de porcellana i un gerro amb unes floretes completava la parada. Amb gran joia i abraçant el bon amic samarità, ens vam entaular, invitant a fer-ho també a en Joan i la Ingrid, que van excusar-se, tot enviant-nos mirades de menyspreu, dels tipus: "A tot en diuen esportistes avui dia..."
Vàrem cruspir-nos l'excel·lent escudella amb galets i mandonguilles que ens havia portat l'amic i, abraçant-lo i donant-li les gràcies, vam continuar el camí, tot lamentant que no se li hagués acudit portar una mica de cafè per arrodonir la festa.
Monistrol de Montserrat i pujada al Monestir. Enfilant les fortes pujades cap a la Font Gran i ja, direcció al final, en Jaume, que és un excel·lent tenor, potser eufòric per l'escudella engolida -tothom és col·loca com pot en aquest món- va encetar l'Ària del Pastor de "Cançó d'Amor i de Guerra". La seva veu potent, matisada per un lleu cansament per ser a prop de la seixantena de quilometres de la Ruta, ressonava per les parets calcàries de la Muntanya Santa, talment com en el passat el timbal havia esporuguit al Francès.
Enardits pel cant, i desafiant totes les normes esportives, ens hi vam afegir, desafinant de manera ostensible davant la potència dels aguts d'en Jaume. Els galls que vam fer, potser encara corren per aquelles contrades, si alguna recent esllavissada no se'ls ha endut muntanya avall.
Amb el bon pas de marxa que vam agafar, vàrem atrapar en Joan i la Ingrid. Pujaven enfadats, esmaperduts, deprimits, capficats, rabiüts i barallats entre ells. Quan els vam ultrapassar, vam sentir com ella li deia : -"·A mi no m'enganxes mai més a anar a una merda de marxa com aquesta"- i ell li replicava -"Doncs un altre dia hi aniré tot sol, que a tu no et necessito per a una puta merda "- La seva discussió es va perdre a la llunyania, mentre enfilàvem les darreres escales que ens havien de portar a la Plaça del Monestir.
Uns escoltes, amb cara de bons nois, cantaven el "Virolai" al voltant d'una guitarra, mentre nosaltres segellàvem el darrer control del full i ens lliuraven una andròmina com a record de la diada. Una colla de turistes orientals no paraven de tirar-nos fotos, talment com si fóssim la Sagrada Família (la d'en Gaudí, s'entén).
Vam anar al bar a fer unes cerveses a la salut del Joan i la Ingrid, que s'acabaven d'hidratar amb la isotònica, mentre es feien mala cara mútuament. -
- Joanet, aquest vespre no mulles -pensava jo, mentre intentava compaginar la cervesa amb un massatge a las cames, que començaven a enrampar-se, pel cansament.
El dilluns, a la feina, tot i fent esforços mútuament per dissimular les agulletes que no ens permetien moure amb normalitat, no vam fer cap mena de comentari, ni en Joan ni jo, sobre els atzars de la "Ruta dels Tres Monestirs". Només l'andròmina del record que ens havien lliurat a l'arribada, lluïa damunt de les respectives taules com a mut testimoni de la dispar marxa que havíem viscut cadascú de nosaltres, posant en evidència que un mateix fet pot ser vist de manera molt diferent, segons el punt de vista subjectiu, o objectiu, depèn de com es miri, de cadascú i depenent de com s'agafen les coses de la vida.


Comentaris

  • Ells només trepitgen flors[Ofensiu]
    Avet_blau | 18-01-2009 | Valoració: 10

    Aquesta vivència m'és tan propera !
    i cada cop mes freqüent.
    Molta gent va a la muntanya a desafiar-la,
    cronòmetre en ma, amb mes estres
    que durant la setmana, i remineralitzant-se
    de pòcimes inútils.

    Jo, al meu pas, fotografiant flors i paisatges
    núvols i àguiles , m' enriqueixo de vida,
    ells nomes trepitgen flors.

    gràcies
    Avet_blau

    http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=559767
    Relat: On vas amb tanta presa ?

  • he gaudit[Ofensiu]
    ANEROL | 17-01-2009 | Valoració: 10

    del ritme, del tarannà del relat, del bon humor, del saber fer i del gust recordatori a faula, amb un sentit de la vida amb el que m'identifico

  • He viscut[Ofensiu]
    brins | 16-01-2009 | Valoració: 10

    durant uns moments una bella cursa, la del teu relat amè i ben escrit.

    Ens presentes, a més, un pensament filosòfic que hauríem de recordar sovint. És caminant que ens hem de sentir feliços; adonant-nos del que ja tenim.

    Una cordial abraçada

  • Xantalam | 16-01-2009

    Un relat alliçonador de com s'han de prendre les coses en la vida; s'ha de gaudir mentre camines, que al cap i a la fi és el que queda. Una competitivitat excessiva no et permet treure'n profit i compartir amb els altres l'experiència. Molt agradable de llegir.

    Però, bo i que t'ho agafis amb calma, s'ha d'estar en forma per fer tants km. Jo, la única marxa llarga que he fet és la dels "cinc cims", d'uns 54 km. Tinc molt bon record, però vaig acabar rebentada, amb butllofes als peus i recordo que al final cada passa era un suplici. Estic orgullosa d'haver-la finalitzat, tot i ser dels últims...

    Una abraçada,

    Xantalam

  • Galzeran (homefosc) | 13-01-2009

    I per com us vareu posa les botes... escudelles i tot!

    jaja!!

    Ferran

  • Quina enveja Ramon!![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 13-01-2009 | Valoració: 10

    Un relat que no té "desperdici", molt ben narrat i amb el teu to alegre i jovial, quins cinquanta tant ben portats.
    I l'enveja és per el temps, i temps, que fa que jo no faig cap marxa com aquesta.
    Bon relat i bona camianada.
    Felicitats!

    una abraçada

    Ferran

  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Un lapsus.[Ofensiu]
    Alberich | 10-01-2009

    En el darrer comentari se'm ha colat "jovenetes", per "jovenets"...La qual cosa proclamo per evitar malentesos identificatius...
    Salut.
    Ramon

  • Hola M.Salles.[Ofensiu]
    Alberich | 10-01-2009

    He he, amb qüestió de muntanya, un vell amic, quan érem jovenetes, sempre abans d'iniciar un ascens fatigós , d'un tres mil o quelcom semblant, ens deia, citant algun famós alpinista - escriptor , el nom del qual no recordo: "Au nois, vinga: "con paso de guía viejo y cansado"" -així en castellà, que és com ell ho havia llegit- Quasi bé mai es quedava ningú endarrere.
    Una abraçada i gràcies pel comentari.
    Ramon

  • Genial Ramon![Ofensiu]
    M.Salles | 10-01-2009 | Valoració: 10

    És que aquests esportistes competitius no saben gaudir de res.

    Vaig començar a trescar per les muntanyes de ben petita i tinc una dita ben ficada al cap des de petita que mentre llegia no parava de retronar al meu cervell:

    "Aquell qui comença a caminar com un jove arriba al final com un vell, en canvi aquell qui comença a caminar com un vell arriba com un jove".

    Com sempre un sentit de l'humor fantàstic i una narració que no té desperdici.

    Ens llegim!

  • Tens tota la raó[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 09-01-2009 | Valoració: 10

    Les mateixes experiències, idèntiques, són viscudes de manera diferent per a cadascú de nosaltres. Els personatges del teu relat tenen visions diferents del que representa una cursa i, com en la vida, hi ha aquells que la viuen obsessionats pels propòsits, i d'altres que decideixen caminar, sense preses i gaudint també de les vivències que hi ha a la vora del camí. Una bona reflexió, Alberich.
    Una abraçada

  • Persones en ruta i dia de regals[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-01-2009 | Valoració: 10

    Avui és dia de regals entre amics, companys o persones que comparteixen quelcom: per això he vingut fins el teu espai, que és una aposta segura de qualitat i varietat, a regalar-me un bon relat, amb guspires d'humor arreu, un xic d'adient reflexió i ironia de la fina.
    He triat aquest mateix, protagonitzat per tres homenots i dos patges... vull dir, joves acompanyants... que tenien "molt camí per endavant"... ara no sé què em recorda això!
    Ha resultat ser un regal realment apropiat a la jornada!

    En fi, un cop seguida ( amb certa expectació i un somriure posat ) la travessa, he de dir-te que efectivament, estic d'acord amb tu: el mateix fet pot ser vist de manera molt diferent, segons el punt de vista de qui ho miri... de la mateixa manera que una persona pot caure bé a uns i malament a uns altres, semblar positiva a segon qui i negativa a segons qual, inspirar enveja o compassió ... que les coses de la vida no tenen el mateix sentit depenent de com s'agafen, si com una obligació o una oportunitat, una rutina o un obsequi, ...

    Parlant d'obsequis, doncs, permet-me que t'ofereixi en correspondència una altra ruta i uns altres viatgers, alguns dels quals recorren el trajecte Amb les cames separades: espero que t'agradi el meu present!

    Per ser el dia que és, t'ho embolico amb una triple abraçada,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alberich

39 Relats

206 Comentaris

37070 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.