El nen de color blau cel

haver copsat bé el que volies dir amb aquest relat tan poètic.
Unió de rosa i blau ! Cos i esperit ! Totes i tots ! Amb alguna pinzellada ( molt tènue ) també, de negre , blanc i vermell segons l'estat de l'ànima. De quin color seria sino , el dia que estem eufòrics o totalment ensorrats ? Que tots patim d'aquests canvis , amic Sergi .
Una abraçada.

M'ha agradat el teu text, i com han comentat d'altres "relataires" especialment el final. M'agradaria pensar que hi haurà una segona part, on podrem deixar d'esperar,entrellaçar-nos per canviar les coses, barrejar i barrejar els nostres colors.

Un plaer llegir-te!

Karkinyoli

...però sobretot el final. I és veritat, tots esperem que el món canvii, però per que això passi cal reaccionar, posar-nos en marxa i no cometre errors en els nostres actes. Perque... esperant un canvi d'asseguts no hi guanyarem res!


Una besada
Marta

Us agraeixo molt tots els comentaris que vaig rebent del meu relat UN FUTUR NO GAIRE LLUNYÀ...

He tingut especial interès en tocar aquest tema perquè el trobo molt preocupant.
En el meu cas, el conec amb tot detall. No és ben bé autobiogràfic, gràcies a Deu no tinc cap problema per poder comprar els medicaments, però sí que malauradament els tinc de prendre diàriament amb la quantitat que expresso en el relat. En casos crònics com és aquest, si no ho fes tindria dificultats molt serioses per poder seguir tirant endavant
Tots tenim criteri propi referent a la gran quantitat d’ ètnies que han anat venint cap aquí i les avantatges de les que han pogut rebre davant de nosaltres però, el que no ens podem permetre és acceptar la crueltat de fer arribar a una persona a un nivell d’indignitat total en la seva manera de viure, sigui de la malaltia que sigui i haver d’anar arrossegant-se per terra sense tenir cap oportunitat ni manera de poder tenir un nivell de vida més o menys normal.
Tots ens taxem de “solidaris” i de “col•laboradors” en les diverses maratons que es van muntant però, realment ho som? – crec que valdria la pena fer-se la pregunta interiorment de la manera més real possible i analitzar la corresponent resposta.
Us puc assegurar que els que van tibant els fils en el que concerneix a aquest tema, no pateixen cap d’aquests problemes i sí algun d’ells si troba, valdria la pena que es preguntés per un moment de quina manera podria viure si ha d’abandonar la medicació!!!

Gemma

Una apreciació molt encertada Sergi.

Moltes gràcies per llegir-me i comentar-me.


Gemma

Crec que un nen de color blau i nena de color rosa tots els portem a dintre, el mal és que són masses els que prefereixen vestir-los de colors tristos i malèfics. Són masses els que prefereixen que portin el vestit de color negre, o gris o vermell.
Que bé podríem viure tots plegats si tothom sabés conservar el color d’origen que ens acompanya quan naixem...

Gemma

Ostres, heus aquí els colors dels davantals de l'escola, de quadrets i amb dues butxaquetes al davant i uns botons a l'esquena. Tots els nens anaven, anàvem iguals. Tots esperàvem l'hora del pati i tots sortíem corrent rere la pilota de futbol. I el món continua aquí, igual i farcit de tot, com fa cent anys. Un relat fantàstic, amb una prosa fantàstica, riquíssima, engrescadora i brillant. Una abraçada.

Aleix

són dos colors purs que habiten a l'espai, un espai segurament blanc i ple de pau i serenor.
Me'ls imagino mirant contes o confegint-ne mentre esfilagarsen núvols i rient molt. I el seu riure s'expandeix per tot el planeta per a totes les ànimes que fa temps que ho esperen.

Mena.

Mai hem de perdre el nen/na interior, perquè és la creativitat la innocència, la capacitat de joc. I la brillantor als ulls de goig davant descobertes tan ínfimes com una flor nova en un jardí, per exemple.