EL COLLARET

Un relat de: E. VILADOMS
A la llum de la foguera, la gran petxina plana suspesa al bell mig d'una corrua de caragolets, blancs i llargs com ullals, resplendia sobre els seus pits. El collaret havia estat el present que, davant tot el clan, li havia ofert el que volia ser el seu home. Acotant el cap per deixar-se'l penjar havia donat a entendre que, a partir d'aquell moment, ja només ell jauria al seu costat durant les fredes nits i que, només a ell, els fills que tingués dirien pare.
Mentre posava la carn a fumar, voltada per les filles que amb esmolats ganivets de pedra l'ajudaven a descarnar els ossos i el menut corrent d'un racó a l'altre de l'abric on havien acampat, recordava aquell dia. Tocava les minúscules closques i li semblava escoltar la remor del gran llac d'on provenien, n'hi havien parlat tant! No l'encerclaven altes herbes verdes, sinó sorra estèril, i les seves aigües anaven i venien en una dansa constant. Era tan sols a un dia de marxa cap a sol ixent, però encara no hi havia estat, la manada de cavalls mai trigava prou temps a reprendre el camí de les muntanyes del nord. Volia que l'hi acompanyés la filla gran, nascuda entre les neus de primavera que els barraren el pas i retingueren tot el grup a la collada.
Avui, la seva filla amb nom de neu havia acceptat un collaret amb una petxina plana suspesa d'una corrua de caragolets, blancs i llargs com ullals. Se n'aniria amb aquell jove caçador que brandava llança amb punta de fulla de llorer i menyspreava la carn de poltre que ells consumien. Se l'enduria amb la seva gent a empaitar cérvols i conills, a cuinar altres brous, a ballar altres danses, potser quan es retrobessin les seves parles ja no s'assemblarien.
L'endemà, va dir al seu home que havia perdut el collaret. Ja que havien assecat prou carn, bé podien anar al gran llac i bescanviar-la per conquilles com li havia promès feia tant... Aquesta vegada, sí.

Comentaris

  • es precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 01-03-2015 | Valoració: 10

    Emociona el teu relat,els sentiments no canvien mai. Gracies pel teu consell a cau d' orella en fare cas.
    Una forta abraçada
    Montse

  • Aleix de Ferrater | 22-03-2014 | Valoració: 10

    Si no es deia Aila era un nom semblant el nom de la protagonista d'una sèrie de novel·les ambientades en la prehistòria, a mig camí de la desaparició dels neanderthals i l'aparició dels sapiens. Crec que l'autor francès es diu Jean Nouelle, o alguna cosa així. M'hi has fet pensar molt i m'ha agradat molt el teu estil prosaic, tan proper com real. Una gran història. I una forta abraçada.

    Aleix

  • M'agrada el teu clan[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 19-03-2014

    podries fer-ne una història ben llarga, explicant anècdotes de la gent que conviu amb aquesta parella i els viatges que fan per anar a veure la filla que marxa amb uns altres veïns... parles de cavalls de petxines del collaret. Jo li veig un treball més acurat a aquest relat, un relat històric, o bé podríem dir que prehistòric. Potser hi ha alguna frase massa llarga en començar el segon paràgraf. Res important.
    Bona història i ben narrada, felicitats!

    Ferran

  • evolucio[Ofensiu]
    DomusSilvestre | 17-03-2014 | Valoració: 10

    Els sentiments no canvien mai. Preciosa recreacio. No se perque pero la veig a la vaileta :-)

  • La prehistòria[Ofensiu]
    F. Arnau | 17-03-2014

    Un relat que ens transporta als albors de la història, a l'època tribal de la humanitat on, el mateix que passa avui en molts llocs del món, els matrimonis consistien en una mena de transacció comercial...
    L'ENHORABONA, XICONA!
    Una abraçada!
    FRANCESC

  • Una aproximació[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 16-03-2014

    a una altre época, diferent en molts aspectes però igual en els sentiments.

    Un relat interessant i ben escrit.

  • M’agrada com escrius...[Ofensiu]

    M’agrada com escrius. Tot i això he de reconèixer que aquest relat, tot i la seva brevetat, m’ha donat més feina que en altres de teus, que he trobat més assequibles a la meva manera planera d’entendre les coses.
    De tota manera, repeteixo, m’agrada com escrius.
    —Joan—

  • Una història captivadora[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 12-03-2014

    Uns vincles familiars molt peculiars, ambientats en èpoques mooolt llunyanes on es deixa constància que els sentiments humans són exactament els mateixos que els actuals.
    Una prosa poètica molt acurada, una història captivadora.
    M'ha agradat molt!

  • Interessant...[Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 12-03-2014 | Valoració: 10

    Ens situes en una època històrica (suposo) i en les costums d'una tribu qualsevol i en les reflexions d'una dona sobre el casament de la seva filla i el separament d'ella que va a viure a una altra tribu. Interessant metàfora actual, diria jo :) Felicitats per relat, molt interessant ^_^
    Edgar

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de E. VILADOMS

E. VILADOMS

64 Relats

732 Comentaris

71991 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Aprenent de relataire.
Gràcies a totes i a tots els qui passeu per aquí.