El cicle de la vida [3]: Adolescència

de que ho has escrit amb presses. Doncs fes-ho sempre així perquè et surt molt bé. A hores d'ara, en Norbert ja és un vell conegut i ja sabem més detalls de la seva vida. Haver de treballar a l'adolescència, quan tan important és la vida escolar per la formació d'una persona. Però és el que hi havia a l'època, tret de la gent benestant, la majoria havia d'arrimar l'espatlla i ajudar als de casa aportant el seu petit sou.
Però hi havia la companyonia, els moments d'oci i emoció en les obres teatrals, tan engrescadores i gratificants.
Hi haurà més Norbert i més Lluc?

Petonets

El nostre entranyable Norbert segueix compartint amb tots nosaltres els records, aquesta vegada, dels seus anys d'adolescent. Des de la nocturnitat, des de l'insomni en Norbert sent la necessitat de reviure els primers contactes amb el món del teatre, un bon recer per distreure's i passar-ho bé junt amb els amics. I també una bona manera d'agafar el son amb més profunditat i serenor.
Anirem seguint amb interès la vida d'en Norbert. A veure què ens explica sobre la seva joventut...

Joan!

Moltes gràcies per comentar el meu relat i no cal que et disculpes per la darrera frase, que és cert que no és positiva. Però, has de tenir en compte, que això ho diu el professor, que és un personatge del relat, i que no vol dir que aquesta siga la meua opinió.

En quant al teu, m'agrada la tendresa que regalimen els teus personatges, encara que tot siga una mena de melangia per uns temps tan llunyans, que ara ens semblen no haver-los viscut...

Una forta abraçada!

FRANCESC

Ja espero amb impaciència els records del Norbert! Ens acosta a una època que van viure els meus pares i ens la fa viure. Molt ben narrat! Enhorabona!

M’agrada molt el paral•lelisme que has format entre el passeig matutí d’en Norbert amb el passeig per les diferents etapes de la vida.
Els adolescents de després de la guerra van ser molt valents per afrontar la vida quotidiana amb certa normalitat.
Una abraçada.
Pinya de rosa

Gràcies, Joan, per delectar-nos una altra vegada amb en Norbert. Ja s'endevina que és un home pacient, sempre esperant el seu amic Lluc; però no perd el temps: fa un bon exercici de memòria tot esperant, assegut en un banc... La seva memòria és la nostra coneixença: ara ja és el nostre amic i sentim curiositat per saber-ne més.

Com sempre, un relat molt ben estructurat i explicat.

Materile

i Bon relat, m'agraden aquestes histories amb continuïtat en el temps .
La lectura ha sigut com una passejada per una Barcelona del passat. És bo no oblidar racons i llocs on la gent solia passar-ho bé. Records entranyables i innocents d'una joventut sana.
Una abraçada

Quin barri és Joan, Horta o Gràcia? Sigui el que sigui, et felicito per la proximitat que respira el relat i la credibilitat que ens mereixen els protagonistes. Són com els veïns de sota. D'altra banda, et felicito també per la publicació d'un relat teu a la revista Inèdits. Una abraçada doble!

Aleix

Bona continuació d'aquesta història del Norbet, amb aquest joc que fas per explicar el seu cicle vital a través dels seus records de vell. A veure què ens portaran les següents entregues! Molt bona sort i molt bon any nou Joan!
Edgar

Com ens agrada anar sabent coses d'aquest Norbert i el seu amic Lluc! Aviat serà com si fossin de família.
Gràcies pels comentaris al meu relat, faré cas dels teus consells, penso que sí, que tan sols l'ajut visual de l'espaiat ajudaria a entendre'l millor.
Aquests dies estic llegint el "Jo confesso" i em fa escriure aquestes coses embolicades però, es clar, jo no sóc en Cabré.
Ah... sense presses, que el teu Norbert es podria estressar. De debò que escrius cada relat d'una tirada?