el carrer astúries

Sempre que quedem per anar al cinema a Gràcia arribo tard. Pujo corrent les escales des de les profunditats del metro de Fotana tot mirant compulsivament el rellotge i maleint la mandra que em retenia enganxada al sofà. Surto corrent i enfilo el carrer Astúries sentint ja els muts retrets de la Carla i la Mar, que quan em vegin aparèixer per la cantonada del carrer Verdi m'afusellaran amb la mirada. I tot i així he hagut de sortir de casa sense temps per picar res i sento la remor indiscreta que em fa la panxa. Miro de reüll un bar modernet, sense exagerar, on pengen escrits dels clients a les parets i on els entrepans no són escandalosament. Deu minuts tard, i el carrer atapeït de gent, he d'esquivar els avis que s'aturen a parlar pel carrer, pesats! Em deixaran comprar crispetes, com a mínim? Només d'imaginar-me la cara de mala llet amb que em rebran ja se me'n passen les ganes.

Pensava que seria ella, aquesta noia que ha passat corrent per davant del bar, però no, encara que porti mitja hora esperant-la, no puc demanar que la Sílvia es dongui pressa per arribar. Va contra el seus principis. Em podria dir que si sé que sempre arriba tard perquè arribo sempre a l'hora. Però no ho farà també va contra els seus principis admetre que és impuntual per costum. Adduirà alguna excusa incoherent, i si li volgués retreure algun dels altres dies que m'ha tingut assegut en aquesta taula, sempre la mateixa taula, trobaria també algun motiu que, al seu entendre justifiqués el retard, explicant-ho tot com un cúmul de casualitats. Jo també em pregunto perquè arribo sempre a l'hora, potser perquè no em fa res pujar passejant pel carrer Gran i fins i tot m'agrada, seure aquí amb una cervesa una estona, contemplant la fauna del bar. I potser perquè, admetem-ho aprofitant que la Sílvia encara no ha arribat, m'encanta com em somriu la Marta, la cambrera, cada cop que passa pel costat de la taula i em diu, "què, avui també et fan esperar?"

Tot aquest jovent que sempre té pressa. Com a mínim fos per anar a treballar!. Aquella noia que ha passat abans gairebé ens fa caure d'una empenta. Ja em diràs tu, si ha de venir la Conxita a recollir-me, ja faríem riure ja! Sort que no tots són així. Mira la Marta, que bufona que és, ella sempre em saluda quan passo per davant d'aquest bar tan estrany, i quan ens trobem al portal m'ajuda amb les bosses. Són maques ella i les seves companyes de pis. La Conxita diu que són deixades, que es vesteixen com unes fresques i que en aquell pis no paren d'entrar i sortir nois peluts i amb arracades. Quan li dic que si no es passés el dia asseguda a la finestra espiant el carrer no tindria aquestes preocupacions remuga i fa veure que s'enfada. Pobra Conxita. La Pilar em dóna records cada dia quan passo per davant el quiosc, ara que ja no fa tanta calor algun dia em d'anar passejant fins a la Plaça del Diamant. Estarà contenta si pot parlar una estona amb la Pilar, i segur que, si la Marta la saluda al passar per davant del bar, encara que no ho voldrà reconèixer, li farà molta il.lusió.

Pobre xaval, la seva nòvia cada dia arriba més tard. Perquè es veu bona noia i si arriba tard deu ser perquè és una despistada, només cal veure com va vestida, que sempre sembla que vingui amb el pijama posat, que si no el convidava a una cervesa... i a alguna cosa més. És guapot el Pere aquest, i es veu bon noi... mai tinc futur amb tios així. Si el portés a casa potser fins i tot la vella xafardera aquella, la dona del senyor Eloi, se'l miraria amb bons ulls. Pobre home, el que ha d'aguantar també, i el que hem d'aguantar nosaltres. Ara ja hauria d'anar arribant la tia aquesta, que avui se m'està columpiant. Per un moment pensava que era aquesta del barret de palla, però no, això ja era excessiu fins i tot per la nòvia del Pere. Per aquest bar no, és clar, mira aquella que porta el viso de la seva àvia per sobre de les malles. Si la veiessin els pijos de la meva facultat no sabrien si tirar-li els trastos o fugir corrents. I si la veiés la tafanera...

Ja arriba, però ell ja s'ha hagut d'encantar davant del bar d'aquella fresca. Ai Conxita no hauries de ser així, perquè en el fons deuen ser bones noies, prou que l'ajuden a pujar les bosses i aquesta mateixa, està estudiant i treballant, que els nostres nets d'això de treballar no n'han sentit ni parlar. Però també, treballar en un cafè, això no fa per una noia. I menys en aquest barri, amb les pintes que hi corren. Mira aquesta del barret mateix, i la que ha passat abans corrent que gairebé em fa caure l'Eloi. Mira ja arriba, cada dia li costa més, però si no s'encantés a parlar amb la Pilar i a saludar la fresca aquesta ja faria estona que seria a casa. Sembla que ho faci expressament, per fer-me patir més. Sempre patint jo, ves.

Suposo que a hores d'ara la Júlia ja deu haver arribat el cinema. Ja li estarà bé, quan vegi que la pel.lícula no comença fins a dos quarts de deu, però no crec que ni així escarmenti. Aquell tio de la taula del fons m'està mirant des que he entrat, no sé, potser és pel barret. Al carrer un vell també se m'ha quedat mirant amb cara d'espant. Qualsevol diria que aquí a Gràcia no han vist mai una noia amb un barret de color taronja. Si em continua mirant així me l'hauré de treure. O això o m'assento a la seva taula a veure si em convida a una cervesa... però té una pinta d'estar esperant la nòvia... Un altre acostumat a que el facin esperar. Mira, la Carla, just a temps. Xaval t'has salvat per poc. Hem de tornar a quedar en aquest bar Carla. Per què? Coses meves.

Falta mitja hora perquè comenci la peli! em dec haver equivocat. No pot ser. A més estan totes dues desconnectades o fora de cobertura. I ara que faig? Ara que hi penso, hi ha una botiga, al carrer del Verdi Park que tanquen molt tard i tenien un jersei molt xulo la setmana passada. Encara podré aprofitar i donar-hi un cop d'ull. Tinc temps, oi?